Investidura de Moon Jae-in com a 19è president de la República de Corea
© Republic of Korea / Jeon Han
Després d’una dècada de governs conservadors, l’any 2017, Corea del Sud va ser testimoni de la tornada dels liberals al poder, amb la còmoda victòria (el 41,08% dels vots) de Moon Jae-in, líder del Partit Democràtic de Corea (PDC), a les eleccions anticipades del maig. Moon Jae-in va accedir al càrrec dos mesos després que la seva predecessora, Park Geun-hye, es convertís en la primera líder democràticament escollida que era destituïda al país asiàtic. Al març, el Tribunal Constitucional va forçar la sortida de Park, que s’havia vist involucrada en un escàndol de corrupció d’enormes dimensions. En perdre la seva immunitat, Park va ser detinguda i empresonada, i es va iniciar el judici pels càrrecs d’abús d’autoritat, coerció i filtració de secrets governamentals. D’altra banda, al juny, una amiga de Park, Choi Soon-sil, implicada en el cas, va ser condemnada a tres anys de presó, i diversos empresaris van ser investigats. Un mes després, en plena polèmica per l’explosió d’alguns mòbils Note 7, Samsung va veure com el seu hereu i aleshores president, Lee Jae-yong, va ser condemnat per suborn.
El nou govern va assumir el poder amb el repte d’impulsar definitivament una reforma laboral per a trencar amb la rigidesa del mercat i revertir les dades d’atur. Al juliol, el Parlament va aprovar una expansió del pressupost de 9.900 milions de dòlars, destinat a la creació de llocs de treball i a polítiques socials. Corea del Sud va tancar l’any amb un creixement sensiblement superior al previst, del 3%, amb un creixement de les exportacions i l’aplicació de polítiques fiscals expansives.
Pel que fa a la complexa relació amb Corea del Nord, la creixent amenaça del programa nuclear de Pyongyang no va deixar lloc a espais de diàleg. De fet, l’executiu sud-coreà va continuar augmentant les capacitats militars de l’exèrcit, amb un increment del 8,4% del seu pressupost, fins als 37.000 milions de dòlars. La retòrica incendiària de Pyongyang i el llançament de 19 míssils, dos dels quals eren d’abast intercontinental, van forçar un incòmode acostament de Moon Jae-in a Donald Trump: van anunciar un acord per endurir les sancions si Corea del Nord no frenava l’escalada bel·licista i van mantenir les maniobres militars conjuntes, però Seül va evitar caure en l’espiral de violència verbal del nou president nord-americà, i, al novembre, va prohibir a Trump la visita de la zona desmilitaritzada a la frontera amb Corea del Nord.
D’altra banda, les relacions amb el principal aliat del Govern nord-coreà, la Xina, es van mantenir tenses, però Moon Jae-in es va avenir a no ampliar la construcció de nous sistemes de defensa, tal com demanava el Govern xinès. Finalment, la sintonia amb el Japó de Shinzo Abe en matèria de seguretat va ser total, però no respecte a la modificació dels acords que Park Geun-hye i Shinzo Abe havien assolit el 2015 sobre les anomenades “dones de confort”.