En el tercer any del mandat del president Solís van continuar els problemes per a redreçar els desequilibris fiscals i evitar la conflictivitat social, derivada de dos fronts que el pressionen en direccions oposades per la despesa i el dèficit públics. D’una banda, el Govern no va aconseguir el suport dels grups opositors a les polítiques de reforma fiscal per a incrementar la recaptació. D’aquesta forma, un any més van continuar aparcats la introducció de l’impost sobre valor afegit (IVA) i els reajustaments a l’alça en l’impost sobre la renda, per la qual cosa el Govern va haver de recórrer novament a finançar el dèficit fiscal amb més deute públic. D’altra banda, en diferents ocasions els sindicats van amenaçar d’anar a la vaga general per forçar el Govern a retirar de l’Assemblea Nacional un projecte de llei que hauria de regular a la baixa tot un seguit de beneficis salarials i socials dels empleats públics. Finalment, el conflicte va esclatar obertament en el sector dels funcionaris del sector judicial quan el Govern va anunciar una reforma en el sistema de pensions d’aquest col·lectiu i en les facilitats de jubilar-se anticipadament si es compleixen determinats requisits.
En l’àmbit econòmic, l’evolució del PIB va continuar estable, amb un creixement del 4%, sostingut en la fortalesa del consum intern públic i privat, i en l’augment de les exportacions tant de béns tradicionals –cafè, pinya i bananes– com de béns no tradicionals. En aquest sentit va destacar l’increment de les exportacions d’equips i dispositius mèdics, un sector manufacturer desenvolupat en empreses que treballen en règim de zona franca. Un altre àmbit important va ser el de les exportacions de serveis, especialment el turisme, i també els serveis empresarials, de telecomunicacions i d’informàtica. Així, novament, amb el superàvit dels serveis es va poder cobrir el dèficit comercial.