Crisi del model etnofederal a Etiòpia

Les diferències entre el president Abiy Ahmed (en la foto) i el seu govern amb els dirigents de la regió de Tigre van culminar en una guerra de curta durada dins del país.

Les diferències polítiques entre els dirigents de la regió de Tigre i el Govern etíop, presidit per Abiy Ahmed, van anar en augment, fins a culminar en una guerra, de curta durada, en la qual van morir desenes de persones i milers més van haver de fugir dels seus habitatges. La guerra va començar el 4 de novembre de 2020, amb l’atac a una base militar al Tigre, del qual Abiy va culpar els dirigents del Front Popular d’Alliberament del Tigre (TPLF), que governaven la regió. En l’ofensiva militar, Abiy va comptar amb el suport de milícies amhares i, segons el mateix TPLF, de forces eritrees. L’aeroport d’Asmara, la capital d’Eritrea, va rebre els trets el 15 de novembre de projectils llançats pels tigrinyes.

Decidit a posar fi a la rebel·lió de Tigre per la via militar, Abiy, premi Nobel de la pau de l’any 2019, va rebutjar la mediació de la Unió Africana (UA), proposada pel president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa. Ben equipat, l’exèrcit va ocupar la capital de la regió, Mekele, el 28 de novembre, tres setmanes després de l’inici dels combats. Tanmateix, bona part dels dirigents de Tigre, entre els quals el president del TPFL, Debretsion Gebremichael, van fugir a les muntanyes, des d’on van prometre que combatrien contra el Govern federal.

Les divergències entre el TPLF i Abiy es remunten al maig del 2018, quan aquest va ser elegit primer ministre pel Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (EPRDF), una coalició controlada fins aleshores pel TPLF, que havia arribat al poder el 1991 en derrocar el Govern de Mengistu Haile Mariam. Abiy va substituir en el càrrec Hailemariam Desalegn, incapaç d’acabar amb les revoltes de les ètnies amhara i oromo. Entre les primeres mesures, que auguraven una “primavera democràtica”, Abiy va alliberar els presos polítics, va permetre el retorn d’exiliats, va prometre la celebració d’eleccions plurals i va suspendre l’estat d’emergència. En política exterior, va signar un acord de pau amb el president eritreu, Isaias Afewerki, per deixar enrere una etapa de tensió entre dos països que van estar en guerra (1998-2000).

Apartat del poder, el TPLF no es va voler integrar en el Partit de la Prosperitat, una creació d’Abiy, com sí que ho van fer en canvi les altres tres formacions de la coalició: el Partit Democràtic Amhara (ADP), el Partit Democràtic Oromo (ODP) i el Moviment Democràtic dels Pobles del Sud d’Etiòpia (SEPDM). Una decisió que demostrava el rebuig dels dirigents tigrinyes a les reformes del primer ministre, a la seva reconciliació amb el president eritreu i a la seva ideologia medemer, un mot amhàric que es pot traduir per ‘sinergia’, que promou un “nacionalisme cívic”.

Replegat al Tigre, i perduda gran part de la seva influència en les estructures de l’estat federal, el TPLF va anar més lluny en el pols amb Abiy en organitzar les eleccions a la regió, en contra del parer governamental i de la mateixa Comissió Nacional Electoral, que les havia ajornat fins al 2021 per la pandèmia de la COVID-19.

La qüestió del Tigre va agreujar la crisi del model etnofederal. Els oromos, l’ètnia majoritària (uns 35 milions d’habitants dels 110 que té el país), van revifar les manifestacions de protesta arran de l’assassinat, al juny, del cantant Hachalu Hundessa, un dels símbols del nacionalisme oromo. A la Regió de Nacions, Nacionalitats i Pobles del Sud (SNNP), en la qual conviuen 56 grups ètnics, els sidamos van aprovar en referèndum, el desembre del 2019, convertir-se en la desena regió del país. Deu ètnies més han reclamat fer un referèndum semblant, previst per la Constitució de 1995, que admet l’autodeterminació.

A la regió de Benishangul Gumuz, els enfrontaments comunitaris van causar desenes de morts els darrers mesos de l’any. Segons Amnistia Internacional, les milícies gumuz van atacar residents de les minories amhara, shinasha, oromo i agaw, als quals anomenen “qey” (vermell), en referència al seu color més clar de pell, i titllen de colons.

En política exterior, Abiy va mantenir un contenciós territorial amb el Sudan, que viu canvis profunds, i un litigi amb Egipte i també amb el Sudan, per l’emplenat de la Gran Presa Etíop del Renaixement (GERD). La presa sobre el riu Nil es va començar a emplenar al juliol, sense que s’hagués arribat a cap acord entre els tres països, malgrat la mediació de la Unió Africana. Egipte, més bel·ligerant que el Sudan, vol garantir un mínim cabal d’aigua durant el període d’emplenament de la presa, que el Govern etíop està disposat a allargar fins a set anys. Una vegada a ple rendiment, la central hidroelèctrica produirà 6,45 gigawatts, i serà la primera d’Àfrica.

l malgrat la crisi interna, Etiòpia es manté com la potència regional, per demografia i dinamisme econòmic, amb un pes decisiu a Somàlia, on participa amb un fort contingent en les forces de pacificació de la Unió Africana (Amisom).