L’acció política del Govern de Raúl Castro va continuar mostrant les contradiccions per afrontar les dificultats quotidianes, la voluntat de control per assegurar la continuïtat del règim i la timidesa en l’aplicació de qualsevol petita reforma. També va ser contradictòria la reaparició pública de Fidel Castro, amb declaracions sorprenents, com ara la referent a la manca de futur del model cubà. En aquest context, l’esdevenir cubà sembla dirigit i condicionat per les reaccions de les autoritats a la pressió política dels activistes de la dissidència, a la crisi econòmica o a la caiguda del nivell de vida.
Al mes de febrer va morir Orlando Zapata, un defensor dels drets humans que feia temps havia iniciat una vaga de fam i que va ser rellevat en la vaga per un altre activista, Guillermo Fariñas. Les reaccions internacionals de condemna al Govern cubà van ser nombroses; així, cal destacar les veus provinents dels EUA, de l’Amèrica Llatina, d’Europa i també de l’Església catòlica, però el Govern de Raúl Castro es va defensar denunciant una enèsima campanya internacional contra Cuba. Malgrat tot, va haver d’assumir que té un greu problema intern amb els presos polítics, el qual afecta tant la seva legitimitat interna com externa. Al juliol, en converses amb l’Església catòlica cubana i el Govern espanyol, va proposar l’alliberament de presos, amb la condició que havien de marxar a l’exili. Així es va encetar un procés que va permetre que una cinquantena de presos i els seus familiars viatgessin a Espanya sota una situació legal especial, ja que no són considerats exiliats però tampoc immigrants. Amb aquesta flexibilització parcial, tot i que encara hi ha una quantitat no determinada de presos polítics privats de llibertat i que els dissidents interns són hostilitzats permanentment, el Govern cubà va recuperar una certa tranquiqitat política.
Quant a l’economia, la persistent continuïtat de la crisi i la manca de perspectives van obligar el Govern a aplicar una política d’ajustament inèdita per a un règim socialista, amb control estatal gairebé absolut de la producció i de la distribució, i va acomiadar 500.000 treballadors públics que hauran d’intentar trobar feina en les noves activitats d’ocupació autònoma que es van autoritzar.
La lentitud en l’obtenció de resultats que està tenint el procés de liberalització parcial en l’agricultura, iniciat fa dos anys, va demostrar que el Govern està aplicant solucions parcials per a problemes estructurals.
Respecte a la política exterior, les expectatives del país dipositades en una millora de les relacions amb Europa o els Estats Units va seguir topant amb la cautela dels governs d’aquests, derivada en part de la manca d’iniciativa del Govern de Castro per fer més àmplia l’obertura exterior i interior.