El programa de reformes econòmiques que havia anunciat el Govern de Raúl Castro a l’octubre del 2010 va ser l’eix dels debats del VI Congrés del Partit Comunista de Cuba (PCC), que finalment es va reunir a l’abril del 2011. Aquesta fita política va ser molt important perquè feia catorze anys que s’havia celebrat l’últim congrés, i l’encontre s’havia postergat reiterades vegades, tot i que els estatuts estableixen que el marge entre congressos és de cinc anys. La raó del retard s’explica per les dificultats a generar un consens entre les diferents elits del règim per a fer front a la degradació del sistema, però davant l’abast de la catàstrofe econòmica es van veure obligats a cercar solucions al problema, tot i deixar de banda temes.
Els acords del congrés van significar una validació de la política d’ajustament econòmic dràstic que ha començat a aplicar el Govern de Castro, en què destaca l’acomiadament de gairebé dos milions de funcionaris i empleats públics en diferents fases entre el 2011 i el 2014. Per tal de pal·liar les conseqüències negatives d’aquesta mesura es va acordar ampliar l’autorització de les activitats del sector privat, incloent-hi la capacitat de contractació laboral, que de moment es van focalitzar en l’agricultura i el treball autònom. Un altre aspecte rellevant acordat va ser l’aposta per una reorganització de l’estructura empresarial, amb una orientació molt clara per l’eficiència i la competitivitat, que s’haurà de traduir en una altra política salarial i de tractament dels beneficis. Per aquest motiu, les regulacions del sistema econòmic seran més obertes a acceptar els mecanismes del mercat, tot i que es va decidir mantenir la primacia de la planificació centralitzada. També es va acordar una retallada considerable d’algunes de les despeses socials, reduint bona part de les subvencions a base d’incrementar els preus dels aliments no inclosos en el racionament i d’altres serveis públics que no són bàsics, i que fins ara rebien subsidis estatals de manera universal i indiscriminada, sense tenir en compte els diferents trams d’ingressos i els nivells d’estratificació social de la població. També es va reconèixer que les desigualtats socials no s’eradiquen amb polítiques extremament igualitàries, i en canvi es va decidir tendir cap a una renovació del sistema fiscal, tant en el capítol d’ingressos com en el de la despesa, i cap a l’aplicació d’una política social més focalitzada en els nuclis de població realment necessitats. En definitiva, el Congrés va validar l’aposta per una adaptació del model econòmic i es van encetar algunes pràctiques noves, però a causa de les diferències de criteri i la correlació de forces entre les diferents elits del poder –els que volen avançar més ràpid amb les reformes i els més immobilistes–, la feina va quedar a mig fer i algunes de les solucions adoptades seran difícils d’aplicar a causa de l’ambigüitat dels acords.
De fet, en el Congrés no es van tractar temes d’abast més estrictament polític, encara que es va comentar que no es poden postergar les reformes en el sistema polític. Amb tot, les solucions apuntades van ser també ambigües i es van centrar especialment en els aspectes organitzatius de l’administració de l’Estat. També es va parlar del greu problema del relleu generacional dels màxims dirigents (molts s’acosten als vuitanta anys d’edat i han estat en el poder durant cinc dècades). Per tot això es va convocar a tractar aquests temes en una Conferència Nacional del PCC, que s’haurà de celebrar al principi del 2012.