Una vegada validat el programa d'adaptació econòmica en el VI Congrés del PCC celebrat l'any anterior, el Govern de Raúl Castro va seguir anunciant petites reformes de manera lenta i molt calculada. Entre aquestes reformes destaca un nou reglament per tractar de recuperar un sistema de cooperatives amb autèntica autonomia, que fins al moment no havien pogut funcionar perquè continuaven sota el control indirecte de l'Estat i a més havien acumulat molts deutes. També es va anunciar una nova regulació en política migratòria, en què es relaxen les condicions per obtenir els permisos de sortida i s'allarga el temps autoritzat de permanència a l'exterior.
Però si es fa un balanç al cap de dos anys dels primers anuncis de canvis econòmics de Raúl Castro, es veu com els ritmes es van haver d'anar modulant per la por de perdre el control de la situació i de l'estabilitat del règim, tot i que el disseny de les reformes ja era des del principi molt cautelós. El cas més flagrant ha estat el fracàs en el canvi del sistema productiu, ja que es volia introduir un major grau d'economia privada al marge de l'omnipresent sector estatal. Els resultats de la creació de negocis privats i de llocs de treball alternatiu han estat inferiors a les necessitats de la reestructuració laboral en el sector estatal, on hi ha un excés de capacitat no productiva que, segons algunes estimacions, suposaria gairebé un 30% d'atur encobert.
Respecte a l'àmbit polític, al principi d'any es va celebrar la Conferència Nacional del PCC, amb uns resultats força magres quant a innovacions i reformes en el sistema. De tota manera, hi van haver alguns canvis significatius, com la referència a la limitació de mandats pels càrrecs principals, per als quals s'ha fixat un màxim de dos períodes consecutius de cinc anys, i la progressiva separació de funcions entre el PCC i les institucions de l'Estat, en què el partit es limita en el futur a traçar les orientacions polítiques i procura evitar interferir en l'acció de govern. En qualsevol cas, el lideratge de Raúl Castro sembla cada vegada més consolidat i actua com a àrbitre entre els diferents interessos, alguns de contraposats. De fet van continuar sent molt evidents les diferències dins la coalició de poder representada per les forces armades, el PCC i els tecnòcrates que emergeixen arran del procés de reformes. En aquesta coalició, l'element més conservador i que està posant més problemes a l'avenç de les reformes són alguns dirigents i quadres mitjans del PCC, que podrien perdre poder amb el procés d'obertura i amb el previsible buidat del control estatal sobre totes les activitats. En canvi, els tecnòcrates pugnen per imprimir un ritme reformista més alt, mentre que els militars volen actuar com a element equilibrador, ja que encara que fins ara han donat suport als canvis econòmics, un aspecte en el qual coincideixen amb els tecnòcrates, també temen la pèrdua del control de la situació i sobretot una eventual desestabilització del sistema polític, i per aquest motiu mostren una prudència que els acosta als líders més conservadors del PCC.
Quant a les relacions exteriors, un moment significatiu va ser la visita del papa Benet XVI al març, que va servir per a reforçar les relacions cubanes amb el Vaticà i a la vegada per a consolidar el petit espai que l'Església catòlica s'està creant al país, però el Papa va defugir mantenir contactes amb els dissidents. Poc abans havien passat per l'illa el president de Mèxic, Felipe Calderón, i la presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, amb una agenda més decantada cap als temes econòmics i amb poques intencions de remoure la situació dels drets humans a Cuba. Més endavant, al juliol, un dirigent de les Noves Generacions del PP espanyol, Ángel Carromero, va tenir un accident de trànsit a l'illa en el qual van morir dos dirigents de l'oposició cubana que l'acompanyaven, Oswaldo Payá i Harold Cepero. L'incident va posar a prova les relacions entre l'Estat espanyol i Cuba, però el cas va ser tractat amb pragmatisme per ambdós governs, que van provocar en tot moment evitar friccions bilaterals. La família de Payá va aixecar sospites sobre una possible acció encoberta de la seguretat cubana i va demanar una investigació independent, però finalment Carromero va ser jutjat per imprudència i condemnat a quatre anys de presó.