Les reformes econòmiques impulsades pel president, Raúl Castro, van continuar aplicant-se amb molta cautela i sempre mesurant les possibles conseqüències, per no trencar els delicats equilibris entre els estaments de l’anomenada nomenclatura del poder, i també procurant controlar qualsevol impacte i resposta social. Aquestes tendències han estat denunciades pels economistes més reformistes i fins i tot per l’Església catòlica, que demanen més velocitat en els canvis econòmics. Quant als aspectes polítics, la situació va continuar encara molt estancada i en comptes d’una obertura a una participació política de la societat, es va continuar amb una repressió preventiva per a evitar qualsevol possible organització de grups opositors, als quals només es concedeix un marge molt limitat d’actuació en espais molt reduïts, i de forma atomitzada, gairebé individualitzada, per evitar les connexions entre ells.
Així, la llei de la reforma de les inversions estrangeres, que es va aprovar a l’abril, encara estava pendent que es concretés en molts aspectes cap a final d’any, i per aquest motiu la resposta internacional de moment va ser tèbia. Entre els aspectes innovadors de la llei figura l’obertura d’inversions a més sectors, exceptuant els més estratègics com la sanitat, l’educació o les forces armades. Per contra, va seguir mantenint el control estatal majoritari en l’accionariat de les empreses mixtes i també el mecanisme de la subcontractació laboral que han de fer les empreses estrangeres amb el Govern. De tota manera, com els ha passat a molts altres països llatinoamericans afectats pel canvi de cicle econòmic, l’estancament del PIB es va fer palès a Cuba i es va tornar a obrir una nova etapa d’incertesa. En aquest sentit, també va preocupar força a les autoritats i a la resta de la societat el futur de l’economia veneçolana, fortament lligada a la cubana, i per això els sectors cubans més reformistes van demanar un eixamplament i una diversificació de les relacions exteriors.
Precisament, en l’àmbit exterior el Govern cubà va fer un desplegament diplomàtic molt significatiu al llarg de l’any. D’una banda, es van refermar els acords amb els socis més propers (Xina, Rússia, Brasil o Veneçuela). Així, a les successives visites del president veneçolà, Nicolás Maduro, es van afegir les de la presidenta Rousseff, al gener, i les efectuades al juliol pels presidents Xi Jinping i Putin. Però, a la vegada, el Govern cubà va cercar vies de distensió i de connexió amb altres països, com Mèxic, els de la Unió Europea o, fins i tot, els Estats Units. Al gener va visitar l’Havana el president mexicà, Enrique Peña Nieto, que va apostar per rellançar les relacions bilaterals. Més endavant, al final d’abril, es van encetar unes rondes negociadores entre el Govern cubà i els representants de la política exterior de la Unió Europea, amb la intenció d’assolir un acord comercial i d’inversions, un altre de cooperació i algun tipus de col·laboració política. Aquestes negociacions seran lentes i cauteloses, perquè, a banda de les dificultats que cal resoldre per les diferències en els temes econòmics, hi ha una gran distància per a arribar a un acord en la qüestió dels drets humans, que és l’àmbit on s’han produït més friccions entre Brussel·les i l’Havana. Finalment, van continuar les reunions amb els Estats Units per a renovar els acords migratoris de l’any 1994, bàsics per a l’obertura als viatges a l’estranger que ha propiciat el Govern cubà. Però també es van produir algunes aproximacions i distensions bilaterals amb els nord-americans arran de la participació de metges i sanitaris cubans en missions de les Nacions Unides per a lluitar contra la propagació de l’Ebola en diferents països africans –l’Administració del president Obama va enviar representants a una reunió tècnica sobre l’Ebola celebrada al novembre a Cuba.
Al mes de desembre, els Estats Units i Cuba van fer un pas històric cap a la normalització de les relacions bilaterals. Després d’una llarga negociació d’alt nivell, en què va intervenir el Govern del Canadà i del Vaticà, Barack Obama i Raúl Castro van anunciar un seguit de mesures que han d’obrir el camí al restabliment de les relacions diplomàtiques. Les concessions mútues són importants, començant per l’intercanvi d’espies o l’alliberament de presos polítics cubans a petició de Washington. En l’àmbit econòmic és on encara queden importants esculls que no serà fàcil resoldre en un curt termini. El més important és l’embargament econòmic, que l’any 1996 es va reforçar amb la llei Helms-Burton, i des d’aleshores cal aconseguir una nova majoria legislativa per a retirar-lo. Tampoc es va anunciar la liberalització total dels viatges dels ciutadans nord-americans a Cuba, que suposaria multiplicar la xifra de turistes. Però Washington es va comprometre a ampliar les facilitats que operen fins ara, com l’enviament de remeses, els viatges de familiars cubans emigrats, el comerç d’aliments i medicines, o els intercanvis de delegacions de científics i d’estudiants. Un altre tema per a resoldre serà la qüestió migratòria, que, de moment, s’ha conduït de forma negociada, i el tractament especial que reben els cubans que aconsegueixen entrar als Estats Units i s’acrediten com a exiliats.