El comiat a Fidel Castro va congregar multituds a l’Havana
© Presidencia de México / Juan Carlos Morales
En l’agenda de política interna va destacar el VII Congrés del Partit Comunista de Cuba (PCC), celebrat a l’abril, perquè es va decidir posar una data, entre el 2018 i el 2021, al relleu dels dirigents que encara provenen de la generació històrica que va fer la revolució. El president, Raúl Castro, va tornar a incidir en el seu discurs en la importància del procés de reforma constitucional que hi ha en marxa sota la tutela de les autoritats vigents, amb el suport d’alguns cercles acadèmics i altres organitzacions afins al sistema, i que s’espera aviat convocar la ciutadania perquè la ratifiqui en un referèndum.
Es va tornar a constatar la lentitud a aplicar les transformacions tantes vegades debatudes i anunciades, ja que de les propostes sorgides de les línies aprovades en el darrer congrés, celebrat ara fa cinc anys, només s’havia aconseguit implementar-ne la cinquena part. Un altre fet rellevant va ser la breu al·locució de Fidel Castro, que va intervenir el dia de tancament del VII Congrés per a acabar d’escenificar una mena d’acomiadament històric, que finalment va ser definitiu, ja que el 25 de novembre el llegendari líder va morir. El seu funeral va convocar un gran nombre de líders mundials. El traspàs de Fidel Castro va ser una ocasió històrica per a reivindicar les arrels de la Revolució Cubana, però alhora va escenificar en molts aspectes un canvi d’època, tant a Cuba com a la resta del món, i a la vegada l’impacte mediàtic va ser impressionant a tot arreu.
En l’evolució econòmica van tornar a sorgir dubtes sobre l’estabilitat del sistema productiu i les capacitats dels recursos públics per a la posterior redistribució social, en bona mesura provocats pels problemes dels preus internacionals del petroli i la afectació més greu que està patint per aquest motiu Veneçuela, que és el principal soci econòmic de Cuba. Per això el Govern cubà va activar les negociacions amb altres països, per a mirar de neutralitzar les amenaces de la dependència veneçolana. En aquest context es va acordar renegociar el deute amb els principals països creditors, que estan organitzats en l’anomenat Club de París, i es va obtenir una rebaixa en la suma d’interessos, però amb uns nous terminis concrets i un compromís de pagament imperatiu. A canvi, el Govern cubà es va comprometre a bescanviar deute per actius cubans, i així es va iniciar una roda de negociacions amb els països europeus i el Japó, que són els principals creditors, dels quals s’espera que, al seu torn, incrementin les inversions al país.
En política exterior va destacar la visita al març a l’Havana del president Obama, que va servir per a culminar una part del procés de normalització bilateral encetat durant el seu mandat, encara que seguien pendents moltes qüestions no resoltes, en particular, l’embargament unilateral que practica Washington sobre Cuba. L’elecció de Donald Trump com a president dels EUA, que assumirà el càrrec a partir del 2017, però, va posar en relleu moltes altres incògnites sobre el futur de les relacions entre ambdós països. Respecte a la normalització de la relació amb la UE, al març el ministre d’Afers Estrangers cubà, Bruno Rodríguez, i l’alta representant de la política exterior de la UE, Federica Mogherini, van signar un principi d’acord de diàleg polític i de cooperació, que haurà de ser ratificat en els parlaments dels països membres de la UE. En aquest acord va destacar l’abandó de les polítiques de condicionalitat incloses en l’anomenada posició comuna de la UE envers Cuba. Un altre fet internacional vinculat amb la mediació de Cuba va ser la finalització amb èxit de les negociacions entre els representants del Govern colombià i els dirigents guerrillers de les FARC, que van signar un acord de pau el 24 d’agost a l’Havana en presència de Raúl Castro.