L’any 2011 es va concloure amb la notícia de l’assoliment de la xifra de 7.000 milions d’habitants al planeta. Més enllà del simbolisme i la precisió d’aquesta dada –basada en l’aplicació d’un algoritme del ritme de creixement de la població mundial–, el valor assolit representa el màxim de població mundial fins al moment, però encara lluny de les projeccions efectuades per la divisió de població de les Nacions Unides, que situen en uns 9.000 milions d’habitants la població mundial de cara a l’any 2050.
No és casualitat que l’honor simbòlic de ser la ciutadana 7.000 milions del planeta recaigués en una nena nascuda a les Filipines, ja que és a les regions en via de desenvolupament –el Sud-est asiàtic i l’Àfrica subsahariana especialment– on es concentra el major creixement de la població mundial (amb valors anuals d’increment de l’ordre del 25 al 30‰, enfront del 10‰ de mitjana mundial). Es tracta de països que encara es troben en una fase intermèdia del seu procés de transició demogràfica, amb taxes de fecunditat encara elevades (fins a sis fills per dona) enfront d’una mortalitat que, de forma lenta però general, i malgrat l’epidèmia de la SIDA al continent africà, va disminuint progressivament.
Ben diferent és la dinàmica demogràfica de l’Estat espanyol i, per extensió, de la resta de països de l’Europa occidental, que presenten una estabilitat poblacional en el present i una perspectiva regressiva a curt i mitjà termini. Així ho asseguren les projeccions de població elaborades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) per al 2021, que dibuixen una pèrdua de prop de 600.000 persones (fins a situar-se al voltant dels 45,6 milions d’habitants), que en valors relatius significa una reducció de l’1,2% de la població espanyola actual.
Síntesi d'Indicadors demogràfics. Països Catalans 2011
El motiu d’aquest descens és doble, en tant que els dos possibles components del creixement de la població presenten dinàmiques regressives. El moviment natural –la diferència entre el nombre de naixements i el de defuncions– tendeix a anar-se reduint i, fins i tot, a assolir valors negatius al final del període analitzat, a causa del descens de la natalitat per un efecte de la mateixa estructura de la població, amb l’arribada a les edats fèrtils de les generacions de dones menys nombroses que van néixer durant la crisi de la natalitat dels anys vuitanta i dels primers anys noranta. D’aquesta manera, la xifra de naixements havia anat creixent a Espanya des de l’any 2000 fins al 2008, any que es va assolir el mig milió (89.000 dels quals a Catalunya), amb una taxa bruta de natalitat de l’11,37‰, i es va iniciar un descens que, per a l’any 2010, situava la xifra en 484.055 (10,51‰), 84.015 a Catalunya. I si el descens no ha estat més gran és perquè l’indicador sintètic de fecunditat, que mesura el nombre de fills que tindria una dona al final de la seva vida reproductiva, es manté relativament estable entorn dels 1,40 fills per dona al conjunt de l’Estat espanyol i 1,47 a Catalunya.
En contraposició, el nombre de defuncions tendeix a anar creixent (amb una taxa bruta del 8,22‰) a causa del simple envelliment de la població espanyola, malgrat que l’esperança de vida s’allargaria el 2021 uns dos anys, fins a situar-se entorn dels 80,9 anys en els homes i 86,3 en les dones.
D’altra banda, el saldo entre les immigracions i les emigracions, que en la darrera dècada havia estat el protagonista del gran creixement de la població espanyola en general, i de la catalana en particular, també tendeix a canviar de signe i ser clarament negatiu: ja per a l’any 2011 es preveu per a aquest concepte una pèrdua de 130.000 habitants al conjunt de l’Estat espanyol, valor negatiu que, malgrat que es preveu que es vagi reduint amb el pas del temps, es manté, com a mínim, fins a l’any 2021.
Aquest comportament migratori s’explica, principalment, per la crisi econòmica i financera de l’actualitat, que ha tallat gairebé en sec el flux d’arribada de nova població procedent de l’estranger i, d’una altra banda, ha donat inici al moviment en sentit contrari: població estran-gera que, en vista de la poca o nul·la capacitat del mercat laboral espanyol, retorna al seu país d’origen o, fins i tot, població espanyola que emigra cap a altres països europeus a la recerca d’una situació socioeconòmica més favorable.
Aquestes dinàmiques generals per a l’Estat espanyol tenen encara més incidència pel que fa al territori català, on la pèrdua de població per al període 2011-21 se situaria entorn del mig milió d’habitants. No en va, Catalunya és una de les comunitats autònomes amb un major percentatge de població estrangera i, per tant, una de les més afectades per la reducció dràstica de l’arribada de nova població i el posterior increment dels moviments de retorn. Fins i tot el director general d’Immigració de la Generalitat de Catalunya, Xavier Bosch, va anunciar la posada en marxa d’una iniciativa que pot afavorir indirectament el retorn de la població immigrada, en tant que es pretén que les multinacionals catalanes contractin professionals estrangers de qualificació mitjana que puguin treballar al seu país d’origen i que estiguin interessats a renunciar al seu projecte migratori. Però no només el saldo migratori explicaria aquest descens, sinó que Catalunya podria tenir al final de la dècada un creixement natural negatiu, cosa que no s’ha produït mai en la història recent.
No obstant això, cal tenir en compte que una projecció de població no és més que un exercici prospectiu sobre quina seria la situació demogràfica futura en el cas que es mantinguessin les dinàmiques poblacionals recents, de manera que els seus resultats –que no tenen, per tant, voluntat predictiva– són força influenciats per la conjuntura econòmica i social actual, que és poc favorable de cara a concloure evolucions optimistes a curt termini.
Aquesta i la resta de projeccions de població es basen en les xifres oficials d’habitants que, de manera anual, l’INE fa públiques a partir de l’explotació estadística del padró municipal d’habitants amb data 1 de gener de cada any. No obstant això, la font estadística per excel·lència en matèria demogràfica és el Cens de població i habitatges, que s’elabora amb una temporalitat decennal els anys acabats en 1.
Així, l’any 2011 es va elaborar el dissetè cens modern de la població a Espanya, que presenta nombroses i importants novetats respecte a les edicions anteriors.
L’elaboració del cens modern de la població a Espanya va canviar la metodologia i es va passar a elaborar a partir d’enquestes emplenades per un 12,3% de la població
© CDC / Jim Gathany
La principal novetat és el fet que, per primera vegada a la història, el cens va deixar de tenir caràcter universal (segons la definició de les Nacions Unides, un cens és “un conjunt d’operacions que consisteixen a recollir, recopilar, avaluar, analitzar i publicar o divulgar les dades demogràfiques, econòmiques i socials relatives a tots els habitants d’un país i de les seves divisions administratives, en un moment o un període determinat”) per passar a ser elaborat a partir d’una enquesta que només ha de complimentar un 12,3% de la població resident a Espanya, cosa que representa al voltant de sis milions de persones.
Els motius d’aquest canvi metodològic són múltiples i diversos segons el mateix INE. En primer lloc, i com a argument principal, s’esgrimeix l’existència d’un ampli ventall d’informació estadística existent en els diversos registres administratius (en el mateix padró municipal d’habitants, però també en els fitxers de l’Agència Tributària, la Seguretat Social, el Cadastre, etc.), de manera que es creu innecessari preguntar a la població dades que es poden obtenir a partir de l’explotació d’aquests registres. En segon lloc, hi ha la voluntat de fer un cens “modern i avantguardista”, similar al que ja elaboren altres països europeus (Alemanya, Països Baixos i Polònia, entre d’altres). Finalment, i probablement aquesta n’és l’explicació principal, no és gens menyspreable l’estalvi econòmic que implica realitzar un cens basat en una enquesta enfront del qüestionari universal utilitzat fins ara. Així, mentre que el cost total del cens de població del 2001 va ser d’uns 250 milions d’euros, es calcula que l’edició del 2011 va tenir un cost d’uns 85 milions.
Malauradament, des del punt de vista dels investigadors i de la qualitat de les dades resultants, fer un cens mitjançant una enquesta a una mostra de la població presenta alguns inconvenients importants. El més destacable des del punt de vista territorial és la més que possible pèrdua d’informació per a les unitats administratives més petites, en tant que, malgrat que es preveu ampliar la mostra en aquests casos, és probable que el nombre d’entrevistes realitzades sigui pràcticament nul o tan baix que els resultats obtinguts no tinguin prou representativitat estadística. D’altra banda, hi ha dubtes seriosos sobre la pèrdua de determinada informació que no es pot deduir a partir dels registres administratius existents (especialment pel que fa a la trajectòria migratòria de la població i la seva mobilitat habitual), ni per al conjunt de la població i, especialment, de la població no activa. En tot cas, caldrà esperar la publicació definitiva dels resultats, a mitjan 2013, per a valorar les implicacions reals del nou model censal.