Síntesi d'indicadors demogràfics dels Països Catalans
A l'espera de la publicació de les primeres dades del controvertit i innovador cens de població i habitatges del 2011 basat en una mostra de poc més del 10% de la població, les dades demogràfiques disponibles actualment confirmen les tendències dels darrers anys: l'actual crisi econòmica es tradueix en un estancament del creixement de la població catalana i espanyola, bàsicament a causa de la reducció de la immigració de nacionalitat estrangera.
En efecte, la dinàmica migratòria catalana que, en els darrers anys, era el principal motor de creixement poblacional sembla reduir-se considerablement, amb un saldo (la diferència entre les altes per immigració i les baixes per emigració) pròxim a zero, si bé encara amb signe positiu. Així, doncs, segons les dades publicades per l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT), durant el 2011 van arribar a Catalunya 176.708 persones, mentre que en van marxar 159.333, amb un balanç positiu de 17.375 persones. Cal, però, distingir entre aquells moviments migratoris que tenen origen o destinació a la resta de l'Estat espanyol dels que són de caràcter internacional: mentre que els primers es mantenen estables respecte el 2010 i donen com a resultat un balanç pràcticament nul (-182 persones el 2011), els segons van significar l'arribada de 118.146 persones i la sortida d'unes altres 100.589 (amb un saldo positiu, doncs, de 17.557 persones).
Aquestes xifres signifiquen una reducció dels moviments respecte de l'any anterior, ja que mentre el volum d'entrades s'ha reduït el 5,1%, les sortides han disminuït l'11,6%. En conseqüència, aquest fet evidencia dues tendències paral·leles: d'una banda, el fre en el nombre d'arribades, que és fruit de la crisi econòmica que pateix el país, en tant que els immigrants deixen de considerar atractiu l'Estat espanyol per la dinàmica recessiva del seu mercat de treball; de l'altra, la disminució del nombre de moviments de sortida que es pot deure a un subregistre estadístic, en tant que la ciutadania tendeix a no donar-se de baixa en els registres del padró i, per tant, tampoc figura com a tal en l'Estadística de Variacions Residencials, que és la font sobre els fluxos migratoris a l'Estat sembla contradir la tendència, apuntada des de diversos sectors, a una major sortida de ciutadans cap a l'estranger, ja sigui de persones immigrades de retorn cap al seu país d'origen una vegada fracassat el seu projecte migratori, o bé de persones de nacionalitat espanyola que cerquen noves oportunitats laborals fora del país.
També els moviments migratoris interns, com ara els canvis en el municipi de residència, van presentar una tendència a la baixa, ja que la situació econòmica s'erigeix igualment en un fre dels canvis residencials i de la pròpia dinàmica immobiliària del país. No obstant això, l'anàlisi dels orígens i de les destinacions d'aquest tipus de moviments confirma que la població catalana tendeix a desconcentrar-se, des del centre cap a la perifèria urbana. Així, els municipis de grandària petita i mitjana són receptors dels emigrants provinents dels municipis més grans, i molt especialment de Barcelona.
Fruit d'aquest estancament i, fins i tot, d'aquesta lleugera contracció dels fluxos migratoris i, també, pels processos de naturalització (persones que adquireixen la nacionalitat espanyola), per primera vegada en l'última dècada a Catalunya ha disminuït durant el període 2010 i 2011 el nombre de persones de nacionalitat estrangera, tant pel que fa al nombre absolut com al seu pes percentual sobre el total. Així, respecte l'1 de gener de 2010, que va marcar el màxim volum de població estrangera al país (1.198.538 persones, el 16% del total), en els dos anys següents s'ha experimentat una disminució de prop de 15.000 persones, per la qual cosa s'ha reduït el pes relatiu fins el 15,60%.
Aquesta tendència no és homogènia ni pel que fa a la comarca de residència ni al col·lectiu nacional que s'ha analitzat. Així, hi ha vint-i-una comarques que segueixen registrant augments (amb el Priorat i la Segarra al capdavant), mentre que certes nacionalitats com ara la pakistanesa, la romanesa o la marroquina presenten increments significatius amb relació a unes altres que experimenten pèrdues representatives en termes generals, les llatinoamericanes, amb l'Equador, Colòmbia i Bolívia com a exemples més significatius.
De manera paral·lela, i en un sentit oposat, la població de nacionalitat espanyola resident a Catalunya ha augmentat lleugerament, fins a situar la població catalana en 7.565.603 habitants l'1 de gener 2012, xifra que representa un augment de prop de 26.000 persones respecte a la mateixa data de l'any anterior, la més elevada de la història.
L'edat mitjana de la maternitat se situa cada cop més endarrerida (31,11 anys)
© Fototeca.cat / nyul / Fotolia.com
Aquest creixement de població s'atribueix, principalment, a l'altre factor de l'evolució d'una població: el moviment natural, és a dir, la diferència entre els naixements i les defuncions. En efecte, el balanç entre ambdós va ser clarament positiu (a Catalunya, el 2011 es van registrar 81.301 naixements enfront de 60.196 defuncions), si bé es constata la tendència a la progressiva reducció de la taxa de natalitat (que aquell any es va situar en el 11,13‰) i el manteniment o la lleugera tendència a l'alça de la taxa de mortalitat (8,24‰). Ambdós fets es deuen, sobretot, a una estructura per edats cada vegada més envellida, poc favorable a l'increment del nombre de naixements. Les generacions nombroses procedents de l'anomenada època del baby boom ja han assolit els màxims nivells de fecunditat (que el 2011 se situava en 1,47 fills per dona), al mateix temps que es constata el progressiu endarreriment de l'edat mitjana de la maternitat (31,11 anys) i, per tant, la reducció del nombre final de descendència. Per la seva banda, i pel que fa al nombre de defuncions, el seu lleuger increment es deu, no pas a l'empitjorament de les condicions de mortalitat (l'esperança de vida segueix creixent de manera progressiva), sinó a un major volum de persones grans fruit del propi envelliment de la població.
L'envelliment de la població va ser un dels temes més tractats l'any passat
© Fototeca.cat
De fet, aquest tema de l'envelliment va ser una de les principals qüestions tractades en l'informe anual del Fons de Població de les Nacions Unides. A Envellir al segle XXI: una celebració i un repte, es determina que el 2050 Espanya serà el setè país més envellit del món per darrere del Japó (41,5%), Bòsnia i Hercegovina (40,4%), Portugal (40,4%), Cuba (39,2%), Corea del Sud (38,9%) i Itàlia (38,4%), amb el 38,3% de la seva població de més de 60 anys. Aquesta previsió evidencia, des del punt de vista individual, una millora de les condicions de vida de la població, en tant que és, en part, el resultat de l'augment de l'esperança de vida (i, sobretot, dels anys viscuts sense problemes de salut greus), si bé alhora planteja un repte per als governs que hauran d'implementar mesures per a garantir la participació de la gent gran en la societat, l'assistència sanitària, un sistema de pensions o evitar la seva discriminació al mercat, i tot això en un context actual de recessió econòmica i de disminució de les polítiques socials. En aquest sentit, l'informe conclou amb la definició de deu accions prioritàries, entre les quals destaca que el reconeixement del propi envelliment de la població és inevitable i que requereix una adaptació i un canvi de mentalitat de tots els agents implicats (governs, societat civil, sector privat, etc.); l'afirmació que les persones grans puguin viure en condicions de dignitat i seguretat, garantint-ne l'accés als serveis socials i de salut essencials, al mateix temps que haurien de poder disposar d'un ingrés mínim mitjançant l'establiment de mesures de protecció social, i la necessitat d'ajuda a les comunitats i a les famílies per a establir xarxes de suport eficients a fi d'assegurar l'assistència a les persones que requereixen una atenció de llarga durada.
No obstant aquestes recomanacions, el context econòmic espanyol ha fet disminuir de manera important la dotació pressupostària de l'anomenada Llei de la dependència, segons la qual els cuidadors de persones amb necessitats d'atenció de llarga durada rebran un 15% menys del seu sou, al mateix temps que perdran les cotitzacions a la Seguretat Social que pagava el Govern central i que els servien per a completar períodes cotitzats i accedir a una pensió per jubilació. Al mateix temps, l'anomenat "nivell mínim", és a dir, el diner que el Govern dóna a les comunitats autònomes per cada persona dependent quedarà reduït igualment un 13%. La reforma va ser fortament contestada per les organitzacions socials, perquè un gran nombre de persones amb necessitats d'atenció quedaran excloses de les ajudes i perquè augmenta la precarietat laboral de les persones cuidadores.
Finalment, i encara en matèria legislativa, cal comentar la futura modificació de la Llei de salut sexual i reproductiva que va plantejar el Govern espanyol i que es troba en fase de tramitació i negociació parlamentària. L'esborrany es basa en el retorn als supòsits de despenalització (entre els quals, no hi haurà les anomalies fetals) que establia la primitiva Llei del 1985, en substitució de l'actual legislació del 2010, basada en els terminis i per la qual la mare no ha de justificar la interrupció de l'embaràs abans de la catorzena setmana de gestació.