El mot estancament podria ser el més breu i concís per a definir la dinàmica demogràfica al nostre país durant el 2014. En efecte, els darrers anys, la població catalana ha experimentat, des del punt de vista de la xifra d’habitants, un període de creixement pràcticament nul i fins i tot negatiu. Les dades de l’últim Padró Municipal d’Habitants disponible –corresponent a l’1 de gener de 2014– van mostrar una disminució de 40.668 persones residents al Principat respecte les dades de l’any anterior, de manera que la xifra total es va situar en els 7.512.982 habitants.
Es tracta, però, d’una disminució generalitzada en el conjunt de l’Estat espanyol, ja que totes les comunitats autònomes, excepte les ciutats de Ceuta i Melilla, van perdre habitants, fins a situar la població espanyola en 46.725.164 habitants, 404.619 menys que ara fa un any. En termes relatius, es tracta d’un descens del 0,9%, mentre que en el cas català es rebaixa fins al 0,5%. El País Valencià i Aragó són les comunitats autònomes que van experimentar un descens més pronunciat, del 2,3% i de l’1,7%, respectivament.
No obstant això, aquestes xifres generals amaguen una dinàmica paral·lela i contraposada. Mentre que la població de nacionalitat espanyola va experimentar un creixement net de 141.361 persones (el 0,3%), la xifra de persones de nacionalitat estrangera va disminuir en 545.980 habitants (el 9,8%), fins a representar el 10,7% de la població total, el percentatge més baix dels darrers anys, que confirma la tendència d’anys anteriors. L’explicació d’aquest comportament diferencial no és única ni unívoca i es pot deure, en realitat, a la combinació de tres factors juxtaposats. En primer lloc, la crisi econòmica actual –i una de les seves expressions més cruentes, l’elevada taxa d’atur– ha provocat no tan sols la ruptura de la dinàmica immigratòria dels anys de bonança econòmica (la primera dècada del present segle) sinó, fins i tot, l’efecte invers, és a dir, la marxa de part d’aquelles persones que en el seu dia van apostar per l’Estat espanyol com a destinació del seu projecte migratori i que, ara, opten o per reprendre’l en cerca de noves oportunitats en tercers països de l’entorn europeu o per retornar al seu país d’origen. En aquest últim sentit, cal fer constar la contribució del programa de retorn voluntari endegat pel Ministeri de Treball i Seguretat Social, a través de la Secretaria General d’Immigració i Emigració i la Direcció General de Migracions, amb finançament europeu.
En segon lloc, un altre factor que ha contribuït al descens de la població estrangera –i que, fins a cert punt, pot haver fet augmentar la de nacionalitat espanyola– és l’adquisició, precisament, de la condició de ciutadà de nacionalitat espanyola de part dels estrangers nouvinguts, després de complir els requisits necessaris. Cal tenir en compte que els fills d’aquestes persones nouvingudes nascuts a l’Estat espanyol ja obtenen d’ofici la nacionalitat.
Finalment, i en tercer lloc, una proporció no concreta d’aquest descens es pot deure a un efecte purament estadístic: les persones estrangeres no comunitàries sense autorització de residència permanent tenen l’obligació de renovar cada dos anys la seva inscripció padronal. En cas de no fer-ho –per diversos motius–, aquestes persones són donades de baixa del padró –i, per tant, deixen de figurar a les estadístiques oficials–, encara que en realitat mantinguin la seva residència al nostre país.
Retornant a la dinàmica demogràfica general, l’altre gran factor explicatiu de les tendències recents –i que n’és, alhora, la causa i la conseqüència– és la pròpia estructura per sexe i edat de la població, que determina l’altre component del creixement: el moviment natural, és a dir, els naixements i les defuncions.
Els baixos nivells de natalitat s’expliquen, entre altres raons, per l’arribada de les generacions poc nombroses nascudes els anys vuitanta a les edats fèrtils
© Fototeca2 / bodo011 / Fotolia.com
En efecte, pel que fa a la natalitat, l’estructura de la població catalana es va caracteritzar per l’arribada a les edats fèrtils (l’edat mitjana de la maternitat segueix augmentant i se situa ja en els 31,7 anys) de les generacions poc nombroses nascudes durant la primera meitat de la dècada dels anys vuitanta del segle passat, fet al qual cal afegir uns nivells baixos de natalitat. L’índex sintètic de fecunditat, l’indicador que mesura la descendència final de les dones, era, per al conjunt de l’Estat espanyol, d’1,7 fills per dona, la xifra més baixa de l’última dècada. Com a conseqüència d’aquests dos fets, la xifra de naixements a Catalunya es va situar l’any 2013 en 71.730 (un descens del 7,4% respecte de l’any anterior), amb una taxa de natalitat del 9,6‰. Si ho contextualitzem, es tracta de la xifra més baixa de naixements des de l’any 2002.
Pel que fa a l’altre component del creixement natural –la mortalitat–, la xifra de defuncions es va situar en 60.720, amb una taxa de mortalitat del 8,2‰. Es tracta d’un petit descens respecte de l’any anterior, com a conseqüència, malgrat l’envelliment progressiu de la població, del fet que l’indicador de supervivència –l’esperança de vida– va seguir creixent fins a situar-se en 82,8 anys (80,0 per als homes i 85,6 per a les dones).
Com a resultat de la xifra de naixements i de defuncions, el creixement natural de la població catalana va ser positiu, d’11.010 persones, però això no compensa el signe negatiu del saldo migratori registrat.
Finalment, i encara que no es tracti d’un fenomen que per si sol faci disminuir o augmentar la xifra d’habitants, cal fer un breu apunt sobre les dades de nupcialitat. El nombre de matrimonis celebrats a Catalunya es va situar l’any 2013 en els 25.932, xifra que representa un lleuger descens respecte de l’any anterior. Encara que l’explicació d’aquest valor es podria fer en termes d’estructura de la població (és a dir, el descens en el nombre de població jove), cal contextualitzar-lo en un escenari on sembla que l’estat del matrimoni cada cop té un paper menys important en les societats catalana i espanyola, ja que paral·lelament al descens en el nombre de matrimonis es va experimentar un creixement dels divorcis, les separacions i les nul·litats matrimonials, i les sentències en aquest sentit van arribar a les 18.584 (amb una taxa de 2,5 per cada mil habitants, la tercera més elevada de l’Estat espanyol).
Evolució de la població catalana
Font: Institut d’Estadística de Catalunya
Tot aquest context té el seu reflex en els resultats de les últimes projeccions de població elaborades per l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) a l’horitzó temporal de l’any 2051. Aquest exercici teòric està basat en l’estudi de les sèries històriques recents dels components del creixement demogràfic (creixement natural i saldo migratori), de manera que els resultats estan força condicionats per la dinàmica demogràfica recent. D’altra banda, la projecció de la sèrie futura de naixements i defuncions és un exercici relativament aproximat, ja que depèn gairebé exclusivament de l’estructura per sexe i edat de la població, mentre que l’estimació de les migracions està sotmesa a un grau d’incertesa més elevat, perquè en gran manera, està condicionada per la conjuntura econòmica del país. Esmentades aquestes premisses, i tenint en compte el context actual exposat anteriorment, segons l’escenari intermedi o tendencial (dels tres elaborats), la població catalana disminuirà a curt termini i es recuperarà a mitjà termini, si bé aquest creixement està supeditat a un hipotètic creixement de l’economia. D’aquesta manera, la xifra de població disminuiria fins als 7,333 milions el 2018 i se situaria en 7,456 milions el 2026. Les causes d’aquesta evolució serien un saldo migratori negatiu i, per primera vegada, un creixement natural també negatiu (amb un nombre de defuncions superior al de naixements). No obstant això, a llarg termini, la població de Catalunya tornaria a créixer, si bé molt moderadament, i el 2051 se situaria en gairebé 8 milions d’habitants.
Més enllà de la tendència futura de la xifra de població del país, en termes d’estructura per edats, l’IDESCAT preveu un progressiu envelliment de la població, amb un descens de la població menor de 45 anys i un augment de la més gran d’aquesta edat i, de fet, de cara a l’any 2051, el guany de població més important s’experimentarà entre la població més gran de 65 anys. De fet, aquell any, s’estima que tres de cada deu catalans superaran aquesta edat. A aquest fet hi contribuirà el continu creixement de l’esperança de vida, que se situarà de mitjana en 85,3 anys per als homes i en 90,2 per a les dones. Per la seva banda, la població en edat activa, de 16 a 64 anys, disminuirà progressivament fruit de l’evolució de l’estructura demogràfica i dels saldos migratoris de signe negatiu a curt termini.
Territorialitzant les tendències apuntades, la majoria de les comarques perdran població a curt termini. Així, segons l’escenari mitjà, l’any 2018 només l’Alt Penedès i el Baix Penedès tindrien una població lleugerament superior a la del 2013, mentre que a les 39 comarques restants s’hauria produït una pèrdua de població. Es tracta de dues comarques "frontissa" situades a mig camí entre la Regió Metropolitana de Barcelona i la formada per Tarragona, Reus i Valls, que han rebut un important flux de població nouvinguda procedent dels centres d’aquestes dues aglomeracions urbanes.
Tan sols el temps permetrà comprovar si aquestes tendències apuntades s’acaben complint.