El tema de la immigració va marcar la política danesa del 2011. El Govern de Rasmussen, que des de feia quatre anys tenia el suport parlamentari de l’ultradretà Partit Popular Danès (DF), va pactar a mitjan maig amb aquest partit l’establiment de controls fronterers “intensius i permanents”, amb l’argument de controlar l’evasió fiscal i la delinqüència organitzada. A l’inicial toc d’atenció de Durão Barroso, va seguir, primer, l’absolut silenci dels ministres de justícia i interior de la UE, més tard el posicionament favorable de Silvio Berslusconi i Nicolas Sarkozy, que van advocar per una reforma del Tractat de Schengen. Però Rasmussen no va disposar de gaire temps per a posar en marxa l’enèsim atac a la lliure circulació de persones, perquè en les eleccions legislatives del 15 de setembre la coalició de centreesquerra encapçalada per la socialdemòcrata Helle Thorning-Schmidt, va aconseguir els 89 escons que gairebé li van assegurar la majoria absoluta. Tot i obtenir els pitjors resultats de la seva història (24,8%), les pèrdues del Partit Socialdemòcrata van quedar compensades per una espectacular pujada del Partit Socialista del Poble (9,2%) i el Partit Social Liberal de Dinamarca (9,5%), organitzacions amb les quals va formar govern amb el suport extraparlamentari de l’Aliança Roig-Verda (6,7%). Per la seva banda, el bloc de dretes, inclòs el DF, es va quedar amb el 48,9% dels sufragis, i va perdre el govern després de 10 anys. El DF va baixar en vots per primera vegada a la dècada, probablement afectats pel desplaçament del debat electoral de temes migratoris i xenòfobs a temes relacionats amb la crisi econòmica: el país ha triplicat en pocs anys la taxa d’atur (ara es d’un 6%, 10% entre els joves) i ha augmentat el dèficit fins a assolir el 4,6% del PIB.