L'agenda política de l'any va estar marcada per un calendari electoral amb dues fites molt assenyalades, les legislatives del 18 de gener i les presidencials del 15 de març. En les primeres va guanyar l'FMLN, partit d'esquerres i antic grup guerriller que va aconseguir 35 escons sobre un total de 84, mentre que el partit de la dreta, ARENA, en va obtenir 32. Però la victòria no va ser suficient per a assolir una majoria còmode, situació que va obligar a la negociació amb els altres partits minoritaris. En les eleccions presidencials els resultats van ser més clars, i el candidat de l'FMLN, Mauricio Funes, va obtenir el 51,3% dels vots i va superar el candidat d'ARENA, Rodrigo Ávila. El gir polític va ser molt important, perquè Funes i l'FMLN es van convertir en la gran esperança de canvi després de vint anys consecutius de governs de la dreta. Però Funes no ho tindrà fàcil per a endegar la seva agenda de govern, perquè els partits minoritaris van retirar els seus candidats presidencials per donar suport al d'ARENA i ara podrien mantenir aquest consens des de l'oposició parlamentària. Una dificultat afegida és la conjuntura econòmica i social heretada, ja que la pobresa afecta el 40% de la població i la violència té un creixement descontrolat. Tot això, en un context de crisi econòmica internacional que afecta les exportacions salvadorenques i l'enviament de remeses dels seus emigrants. Les previsions macroeconòmiques no van ser bones, amb una caiguda del 2,5% en el PIB i un dèficit públic proper al 6%. En aquestes condicions, el president va presentar un pla de reactivació de l'economia, acompanyat de mesures de política social, que té el suport dels principals organismes econòmics internacionals, entre d'altres, el Banc Mundial i el Banc Interamericà de Desenvolupament, que van anunciar l'aprovació de nous préstecs per al país.