Algunes energies van mostrar durant el 2010 la seva pitjor cara. Així, cal esmentar el vessament de petroli sense aturador durant mesos al bell mig del golf de Mèxic, amb la consegüent catàstrofe ecològica que en derivà; l’etern conflicte amb l’Iran per l’energia nuclear civil, que pot ser utilitzada com a arma nuclear; la interminable cerca d’un emplaçament per al magatzem de residus nuclears; la situació del sector del carbó, que, incapaç de trobar el seu lloc en un nou escenari de baixes emissions de carboni, només pot aspirar a sobreviure, tant a Espanya com a la major part d’Europa, amb aportacions estatals a fons perdut; les pressions al Govern espanyol dels distribuïdors de gas natural per aturar la proliferació d’energies renovables, ja que pateixen els efectes d’una bombolla del cicle combinat de gas que fa que hagin de funcionar a mitges (menys del que voldrien) a causa de la saturació de potència elèctrica disponible.
Pel que fa a les energies renovables, l’energia fotovoltaica està passant a Espanya uns quants anys d’agonia i una campanya de descrèdit, en part merescuda. La ineficàcia reguladora del Govern espanyol, d’una banda, i l’entrada dels sectors tradicionalment especuladors en aquest sector, de l’altra, van produir una bombolla fotovoltaica d’enormes dimensions que el Govern va punxar al setembre del 2008, amb unes conseqüències desastroses que encara duren.
Fins i tot la fusió —una energia que encara no es pot considerar com a tal— va demostrar novament la seva inviabilitat i també la capacitat que té d’absorbir immensos recursos financers (el cost del projecte estrella ITER s’ha triplicat, tot just començar les obres, fins a 15.000 milions d’euros, a gastar en 10 anys).
Energies d’origen fòssil
L’accident de BP al golf de Mèxic demostra la dificultat i el risc d'explotar els recursos petroliers a gran fondària
© BP p.l.c.
L’accident de la plataforma petroliera de BP al golf de Mèxic va mostrar la dificultat d’explotar els recursos petroliers a gran fondària i el risc creixent que suposa l’accés a unes reserves situades en indrets de gran risc i, sobretot, la dificultat d’aturar vessaments que tenen lloc per sota dels 5.000 m de profunditat. A aquests riscos, cal afegir-hi el meteorològic. L’huracà Katrina va destruir 113 plataformes petrolieres i va danyar 457 oleoductes, a més de deixar fora de servei el 19% de les instal·lacions de refinatge dels Estats Units. Aquests equipaments s’han reconstruït, però, al mateix emplaçament.
En aquest context, es veu amb preocupació l’inici de l’explotació de les zones marines de l’oceà Àrtic, on el canvi climàtic afavoreix l’alliberament del gel —al final del mes de setembre del 2009 es va assolir un màxim en el desglaç a l’oceà Àrtic, amb un 31% menys de superfície coberta pel gel amb relació a la mitjana del període 1979-2000.
Rússia i Noruega van signar un acord per tal d’explotar conjuntament una superfície de 175.000 km2 a la mar de Barentsz, una zona que es considera rica en gas natural i petroli. Aquest acord permetrà que Rússia es beneficiï de l’experiència de Noruega a explotar plataformes de gran fondària a l’oceà Àrtic (on treu rendiment d’un pou de gas natural), mentre que Noruega accedeix a noves reserves d’hidrocarburs, a la vista de l’esgotament ràpid dels jaciments de la mar del Nord, que han estat la base del seu desenvolupament i benestar econòmic.
El consum de carbó no deixa de créixer al món malgrat ser el combustible amb més emissions per unitat d’energia útil generada
© Fototeca.cat / Corel
Malgrat ser el combustible fòssil que més GEH emet per unitat d’energia útil generada, el consum del carbó no deixa de créixer al món (de fet, és l’energia fòssil que creix més ràpidament). Amb l’augment generalitzat del preu de l’energia, molts països que tenen recursos de carbó abundant i barat hi recorren, al mateix temps que bloquegen els acords de reducció de les emissions, com es va veure l’hivern passat a la cimera de Copenhaguen, amb l’acord dels Estats Units i la Xina, els dos grans consumidors de carbó del món, per boicotejar qualsevol acord que els afectés. Només a Àsia (bàsicament la Xina i l’Índia) els propers deu anys hi ha previst construir noves centrals tèrmiques de carbó amb una pòtència total de 546.000 MW. El 2010 la Xina (antigament exportadora de carbó), juntament amb l’Índia, va començar a importar carbó de Colòmbia, ja que la producció interna no pot donar l’abast a l’increment de demanda.
A Espanya, moltes explotacions carboníferes han estat aturades per falta de comandes de les centrals tèrmiques, que es decanten per utilitzar carbó d’importació, més econòmic, més potent i menys contaminant. Això ha generat conflictes laborals, especialment perquè les empreses devien els salaris dels miners. En aquest context, tant a l’Estat espanyol com a la major part d’Europa el sector només pot aspirar a sobreviure amb els ajuts a fons perdut que l’Estat aporta a les empreses elèctriques pel consum obligatori de carbó estatal a les seves centrals tèrmiques, ajuts que la Comissió Europea finalment només ha autoritzat fins el 2014.
Els conflictes entre Gas Natural (ara Gas Natural Fenosa) i l’empresa algeriana Sonatrach no solament han fet baixar el valor de les accions de la companyia catalana sinó que podrien comportar un canvi en el mapa gasista espanyol, amb una entrada del gegant algerià com a distribuïdor directe a Espanya.
Després d’anys de litigis, el tribunal arbitral de París va donar la raó a l’empresa algeriana sobre el preu del gas que va vendre entre el 2007 i el 2009 a Gas Natural. Sonatrach reclamava un increment del 20%. Si les aqegacions (per defecte de forma) que presentarà Gas Natural no fossin acceptades, aquest arbitratge li podria costar uns 1.500 milions d’euros. L’empresa es reserva el dret a transferir aquests augments amb caràcter retroactiu als seus clients.
L’altre conflicte que enfronta les dues empreses gasistes és la participació de Sonatrach (un 36%) en el consorci que construeix el nou gasoducte MEDGAZ. Tant el Govern espanyol com Gas Natural voldrien reduir-la, ja que, independentment de la part de gas que ja controla l’empresa algeriana del gasoducte que arriba per Tarifa, podria gestionar el 55% del total del gas a l’Estat espanyol. A més, Sonatrach té autorització per a comercialitzar directament el gas al mercat espanyol des de l’any 2004, i seria una competència terrible per als distribuïdors de gas actuals, en disposició de marcar el preu a la resta. Tot això en un context de sobrecapacitat de generació elèctrica amb gas que fa que moltes centrals hagin d’estar hores aturades sense produir energia.
Energia nuclear
El nombre de reactors nuclears al món va assolir el punt àlgid el 1989. D’ençà d’aleshores, el nombre de centrals nuclears tancades ha superat el de les centrals noves. Per trencar aquesta tendència, els lobbies de l’energia nuclear continuen pressionant perquè els estats comencin de nou a promoure la construcció de centrals nuclears.
A Europa no s’ha construït cap nova central nuclear durant vint anys. Ara se n’està fent una a Finlàndia. D’altra banda, a cap país de la Unió Europea —excepte França— no se’n preveu cap. Quant als Estats Units, fa trenta anys que no se’n construeix cap.
Des de l’any 2003, doncs, el consorci d’empreses AREVA (França) i Siemens (Alemanya) està construint la central d’Olkiluoto, a Finlàndia (1.600 MW), amb una nova generació de reactors d’aigua a pressió, i s’enfronta a un desastre econòmic que només se sustenta amb l’aportació dels estats francès i alemany. Aquest reactor nuclear, basat en una tecnologia més avançada que la dels precedents, es va contractar claus en mà per uns 3.000 milions d’euros —amb finançament del banc públic alemany BayernLB, a un interès molt baix i crèdits garantits per l’Estat francès—. Si bé estava previst que l’obra acabaria l’any 2009, ara es preveu que ho farà el 2012. Aquest retard suposarà una penalització de 1.400 milions d’euros, que s’afegeixen als ingents increments de costos de producció que han fet duplicar el preu de la central i que l’empresa elèctrica finesa TVO no assumirà. Per aquest motiu, l’empresa pública AREVA ha d’ampliar capital, per tal de poder fer front, entre d’altres, a la reclamació de TVO. La paradoxa és que els contribuents alemanys i francesos finançaran aquesta central, tant pel que fa al crèdit per sota de preus de mercat actual com amb relació a la cobertura del dèficit d’AREVA.
El nou model de reactor, que a Europa s’anomena European Pressurized Reactor, és el que el govern francès vol instal·lar a Normandia properament, única manera de mantenir amb vida l’empresa pública AREVA, amb un pressupost molt més alt que el que va oferir a Finlàndia.
Energies renovables
Les energies renovables ofereixen els dos terços de la potència elèctrica instal·lada a la UE, la majoria eòlica (40% de tota la nova potència elèctrica installada durant el 2009). Als Estats Units, les energies renovables han superat el 50%, i les de la resta del món han igualat la potència d’altres fonts convencionals, com el carbó, el gas i la nuclear sumades. La Xina ha construït 37.000 MW elèctrics en renovables.
A Espanya, durant el primer semestre del 2010, l’aportació renovable al sistema elèctric va ser del 40% (el 2009 havia assolit el 29%). Aquesta evolució imparable a tot el món, que a Espanya ha estat molt significativa els darrers anys, ha provocat una reacció contrària de la indústria de les energies fòssils i nuclears, que han pressionat el Govern per limitar el creixement de les fonts d’energies renovables.
L’energia fotovoltaica ha estat especialment al punt de mira dels atacs dels generadors elèctrics amb centrals de gas, entre d’altres. La raó és clara: quan és més rendible generar electricitat amb un combustible car, com el gas natural, és durant les hores punta; en canvi, el preu del pool elèctric és més alt. Malauradament, durant bona part d’aquestes hores, l’electricitat fotovoltaica també està en el pic de producció i, com a renovable, té prioritat d’accés a la xarxa. En conseqüència les centrals de cicle combinat han d’anar reduint la seva aportació.
Per això el Ministeri d’Indústria va dissenyar un sistema de quotes per a l’energia fotovoltaica que determina la potència màxima que es podrà instal·lar cada any segons el tipus d’instal·lació, i va crear el registre de preassignació, que s’obre cada trimestre i determina quines propostes d’instal·lacions s’accepten. En funció del nombre de sol·licituds, la prima que es dóna a aquesta energia pot baixar o pujar. El resultat d’aquest sistema complex, car i lent, va significar la paralització del sector (la potència instal·lada el 2009 va baixar el 96,3% amb relació al 2008).
Planta d’energia termosolar instal·lada al desert de Mohave, a Califòrnia
© Siemens AG, Munich/Berlin
A la vista dels dràstics resultats aconseguits, el ministre Miguel Sebastián va considerar que totes les altres energies renovables que generen electricitat també tinguin el seu registre de preassignació per demanar permís per fer un parc eòlic o una central termosolar (tots ells de finançament privat, per cert).
Pel que fa a l’energia eòlica, l’entrada en vigor del reial decret del 2009 ja va provocar una reducció del 60% de nous projectes a l’Estat espanyol, però durant el 2010 la indústria va quedar gairebé paralitzada, i moltes empreses s’han dedicat a l’exportació o bé han tancat la fàbrica i s’han traslladat als Estats Units o a la Xina, per exemple.
La termoelèctrica solar —que permet obtenir electricitat mitjançant turbines de vapor generat en calderes o altres instal·lacions que s’escalfen a gran temperatura amb la concentració dels raigs solars— ha estat la darrera tecnologia a assolir la seva maduresa a Espanya, amb un total de 382 MW, produïts en centrals d’uns 50 MW cadascuna, normalment seguint el sistema de concentradors cilindricoparabòlics, però també de torre central. És previst que se’n produeixin uns 2.500 MW més al final del 2013. Moltes d’aquestes centrals preveuen disposar de sistemes d’acumulació de calor que permetin allargar el nombre d’hores de funcionament de la planta de 3 a 15 hores, addicionals al període solar diari. L’acumulació tèrmica es realitza en sals foses, situades en grans dipòsits aïllats tèrmicament i que s’escalfen amb una part del fluid tèrmic que ve de la central termosolar. Aquesta calor es pot utilitzar en hores de poc assolellament o en període nocturn si convé al sistema elèctric. Amb aquesta tecnologia l’energia solar esdevé una energia “gestionable”, de manera que el gestor de la central pot informar a l’operador de la xarxa elèctrica de l’energia que pot aportar-hi, o aturar la injecció elèctrica quan la xarxa està saturada, mentre emmagatzema energia per a més tard.
Finalment, la tecnologia termosolar desenvolupada a Espanya, primer durant trenta anys a la Plataforma Solar d’Almeria i els darrers cinc anys a les zones més assolellades de la península Ibèrica —on s’han construït més plantes que a cap altre lloc del món—, va fer el salt cap al Magrib, la península Aràbiga i també als Estats Units. Així, l’empresa Abengoa va rebre la garantia federal per construir-hi una planta de 250 MW, mentre que una empresa de capital alemany i espanyol (Solar Millenium) va rebre l’autorització del Govern d’Obama per construir la central solar més gran del món (1.000 MW), que podria començar a funcionar el 2013 al desert de Mohave, Califòrnia, amb una inversió de 4.330 milions d’euros. Una vegada més, la internacionalització de les activitats de les empreses d’energies renovables és la base de la seva supervivència, a la vista de les dificultats que el Govern espanyol posa per a continuar treballant aquí.