Nuclears i petroli
Probablement el fet més rellevant del 2011 en matèria d’energia va ser l’accident nuclear a les centrals de Fukushima. Aquesta catàstrofe, desencadenada per un terratrèmol i el seu tsunami associat, no solament va tenir un greu impacte local al Japó, sinó que va suposar un terrabastall en el sector nuclear mundial i en el futur d’aquesta tecnologia i, de retruc, d’altres energies (vegeu L’accident de Fukushima en l’article del balanç d’Ecologia).
El refredament de les expectatives que l’energia nuclear pugui tenir un paper més significatiu que l’actual en el futur energètic del món va fer revifar el paper de les energies renovables i, fins i tot, del carbó. També va suposar un increment del preu del petroli, que, des del principi de febrer, no es va situar cap dia per sota dels 100 $/barril (arribant a un màxim de 126 $), tenint en compte que al principi del 2009 el preu era de 36 $ el barril. Igualment, la guerra civil de Líbia va incidir temporalment a estimular el preu del petroli a l’alça, mentre que la mobilització de les reserves estratègiques de les petrolieres i dels estats, d’acord amb les recomanacions de l’Agència Internacional de l’Energia, van ajudar a estabilitzar-ne el preu (a costa d’un considerable i perillós decreixement de les reserves). Aquest conflicte, amb una participació decisiva de l’OTAN per a decantar-ne el resultat, va suposar per a alguns països europeus, especialment per a aquells que depenen del subministrament de recursos fòssils (petroli i gas natural), com França i Itàlia, accedir a futurs contractes i concessions per a explotar aquests recursos.
L’Estat espanyol, al qual cada increment de 10 € del barril de petroli fa augmentar 500 milions d’euros al mes la factura petroliera, va reaccionar a aquest augment amb un pla d’emergència d’eficiència energètica mínimament ineficaç, com la reducció temporal de la velocitat màxima a les autovies i autopistes i, posteriorment, un pla de canvi de pneumàtics subvencionat. En veure les crítiques, també es va reduir el preu dels bitllets dels trens de rodalia durant uns mesos.
Un altre mercat alterat per l’accident de Fukushima va ser el del valor de les emissions de CO2. El mercat de drets d’emissions, que durant els darrers anys s’ha situat en valors molt baixos, va remuntar amb la crisi global de la tecnologia nuclear i amb les expectatives de creixement de la demanda de carbó. El Govern espanyol, que l’any 2010 va aconseguir ajornar el termini de tancament de les mines de carbó espanyoles deficitàries fins el 2018, veu amb esperança que l’augment de la demanda de carbó provoqui un increment del preu prou alt per a fer-lo competitiu i poder prescindir de les actuals subvencions que cobren les companyies elèctriques per cremar-lo a les seves centrals tèrmiques.
El Consell de Seguretat Nuclear va aprovar la renovació de les centrals nuclears d’Ascó fins el 2021
© Fototeca.cat
D’altra banda, malgrat l’accident de Fukushima i una intensa campanya en contra, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va aprovar la renovació de la llicència d’explotació de les dues unitats de la central nuclear d’Ascó durant deu anys més, fins el 2021. Si bé els opositors d’aquesta renovació van posar èmfasi en el llarg historial de fallades, d’emissions no controlades i d’una política de comunicació deficient que va ser castigada pel mateix CSN, els motius justificats pel Consell van ser “el bon funcionament d’Ascó I i Ascó II, i el manteniment del nivell adequat de seguretat”.
Infraestructures
Durant el 2011 van entrar en funcionament algunes infraestructures energètiques que han tingut un llarg procés de desenvolupament.
Una d’elles, íntegrament a Catalunya, va ser la línia elèctrica de molt alta tensió (MAT), de 400.000 volts, entre Vic i Bescanó. Es tracta del primer tram de la línia transfronterera impulsada per a incrementar la capacitat d’interconnexió amb la xarxa elèctrica europea. Des de la subestació de Bescanó-Vilanna també es reforçarà el subministrament elèctric a la zona de Girona. Aquesta fase ha costat 113 milions d’euros. El segon tram, entre aquesta subestació i la frontera francesa, està dividit en dues fases: la de Bescanó-Santa Llogaia, que és aeri, i la de Santa Llogaia-Baixàs (el Rosselló), que anirà soterrat. El cost total serà d’uns 571 milions d’euros.
Després d’acabar les obres, el gasoducte Medgaz que travessa la Mediterrània entre Algèria i Almeria va entrar en funcionament
© MEDGAZ
Una altra gran infraestructura de transport d’energia que va entrar en funcionament el 2011 va ser el gasoducte Medgaz, que travessa el Mediterrani entre Algèria i Almeria (250 km) i que diversifica la inter-connexió amb el nord d’Àfrica sense passar pel Marroc i sense utilitzar vaixells metaners amb gas natural liquat, que requereixen una gran quantitat d’energia. Aquest gasoducte té una capacitat de transport de 8.000 milions de m3 de gas natural l’any. El consorci que ha promogut i finançat el projecte ha estat liderat per l’empresa pública algeriana Sonatrach, acompanyada de CEPSA, Iberdrola, ENDESA i GDF Suez.
Lligat a les xarxes de distribució de gas natural, hi ha els dipòsits d’emmagatzematge, que són essencials per a poder garantir el subministrament en cas de qualsevol incident que posi en risc l’arribada del gas, bé en bucs metaners o per gasoductes. Com que el gas ocupa molt d’espai i els volums construïts adequadament són molt costosos, s’han buscat alternatives més econòmiques. En aquest sentit, hi ha el projecte Castor, destinat a convertir una antiga bossa petrolífera exhaurida, situada a 22 km de la costa prop de Vinaròs i a 1.750 m de fondària, en un enorme magatzem de gas natural de 1.300 milions de m3. Aquesta reserva permetria cobrir el 33% de la demanda de l’Estat espanyol de gas durant 50 dies. Actualment, s’ha construït el tram de gasoducte que connecta la xarxa de distribució amb dues plataformes marines des de les quals es podrà injectar el gas. Queda pendent la construcció de la planta de compressió a terra i acabar de fer unes 12 perforacions més.
Mercats energètics
Les bombolles financera i immobiliària dels darrers anys encara tenen conseqüències, fins i tot en el sector energètic. La gran disponibilitat de recursos financers i d’accés al crèdit per part de les grans constructores va facilitar que algunes d’aquestes entressin en l’accionariat d’empreses energètiques amb l’objectiu de diversificar i de poder recuperar amb beneficis aquestes inversions. Els casos d’Acciona, que va comprar ENDESA; d’ACS, que va adquirir un 20% d’Iberdrola i de Sacyr Vallehermoso, que es va quedar amb el 20% de Repsol, són els més significatius. Tot i que el procés de control d’aquestes dues darreres empreses va quedar paralitzat pels actuals administradors durant uns anys, l’entrada en vigor, al mes de juliol, de l’eliminació de les limitacions als accionistes minoritaris d’accedir a les empreses cotitzades a borsa va obrir de nou l’interès d’entrar en les direccions.
Repsol va tenir un any convuls per l’interès d’accionistes minoritaris a controlar la cúpula directiva
© Repsol
Així, durant el mes d’agost, Sacyr va arribar a un acord amb un altre soci minoritari de Repsol, l’empresa estatal mexicana del petroli Pemex, per a aconseguir, amb l’augment de la participació de Pemex al 9,8%, canviar la cúpula directiva actual de la petroliera espanyola i potser, de retruc, la de Gas Natural, en la qual Repsol és l’accionista de referència. El cas és que Sacyr va comprar el seu paquet d’accions el 2006 per 5.000 milions d’euros, amb crèdits avalats per les mateixes accions a un preu de 26,7 € cadascuna. Al 2011, les accions van cotitzar a 8 € menys i amb una hipotètica venda les pèrdues d’aquesta aventura assolirien els 2.000 milions. Com que els bancs van pressionar, Sacyr no va tenir cap altra opció que intentar controlar l’empresa i dirigir un procés de vendes que li permetés aconseguir importants dividends, encara que fos a costa de la disgregació de la petroliera. Finalment, després del consell d’administració de Repsol del mes de setembre, en el qual es va acordar iniciar els tràmits per a l’expulsió del consell de Sacyr i de Pemex, les coses es van precipitar. Poques setmanes després, Luis del Rivero va ser apartat de la presidència de Sacyr Vallehermoso i la nova direcció va iniciar una aproximació més amistosa a la direcció de Repsol. A finals d’any, finalment va ser qui va optar per recomprar la meitat de les accions de Sacyr que ja estaven en mans dels bancs.
La companyia de Florentino Pérez, ACS, també té ara via lliure per a intentar controlar Iberdrola, ja que n’és l’accionista majoritari i va posar a la venda la seva part del negoci d’energies renovables per evitar l’acusació de competència en el mateix sector que l’elèctrica.
En el món de l’energia, hi ha reticències que les empreses energètiques més importants estiguin dirigides per directius provinents del món de la construcció.
Aquest fenomen va anar en paral·lel al progressiu control de les empreses energètiques de l’Estat espanyol per grups estran-gers. Així, mentre ENDESA va caure en mans de l’empresa pública italiana de l’electricitat (ENEL), CEPSA, la segona petroliera espanyola, va ser adquirida al 100% pel fons d’inversió IPIC, d’Abu Dhabi.
Gas Natural Fenosa va cedir finalment i va negociar amb l’empresa algeriana Sonatrach per resoldre el conflicte sobre els preus del gas, que s’allargava des del 2007 i que va acabar amb un veredicte del Tribunal de Ginebra en contra de l’empresa catalana i amb el pagament de 1.500 milions d’euros de compensació. En la negociació es va acordar el pagament de 1.310 milions d’euros i la retirada de les accions judicials en curs. Aquest acord va anar lligat a possibles aliances en àrees d’interès comú i, eventualment, a l’entrada de Sonatrach a l’accionariat de Gas Natural.
Energies renovables
El 2011 es va inaugurar a Sevilla la central termosolar Gemasolar que emmagatzema l’energia tèrmica en sals foses
© Torresol Energy
En el camp de les energies renovables, un dels esdeveniments més remarcables tecnològicament va ser la inauguració de la central termosolar Gemasolar, a la província de Sevilla. Es tracta d’una infraestructura de torre central i un camp d’heliòstats, d’una potència nominal de 19,9 MW. La part més innovadora no és tant la seva potència com el fet que és una central que utilitza de manera gestionable una font d’energia —la solar— que no ho és. La central ho aconsegueix emmagatzemant l’energia tèrmica en forma de sals foses, per tal de mantenir les turbines funcionant més hores i, fins i tot, de forma selectiva durant les hores que l’energia elèctrica és més cara. Es preveu que podrà funcionar fins a 6.450 hores l’any, una xifra molt notable per a una central solar. A diferència d’altres centrals termosolars de concentració, pel fet de treballar amb un únic punt focal, assoleix temperatures més altes, de més de 500 °C, per la qual cosa utilitza sals foses com a fluid termòfor i d’emmagatzematge. Aquest projecte ha estat promogut per la companyia espanyola d’enginyeria SENER i per la societat Masdar dels Emirats Àrabs.
Aquest mateix consorci, amb el nom de Torresol Energy, està acabant dues plantes més, a la província de Cadis, amb una potència de 50 MW cadascuna i amb la tecnologia de captadors de cilindres parabòlics. La inversió realitzada en aquestes tres plantes solars ha estat de 940 milions d’euros.
El sector de l’energia termosolar d’alta temperatura per a la generació d’electricitat té 16 instal·lacions a l’Estat espanyol, amb 652 MW en funcionament i més de 900 MW en construcció, la majoria de les quals són a les comunitats d’Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa. Pel que fa als Països Catalans, hi ha un projecte previst al País Valencià i un altre a Catalunya, a les Borges Blanques (les Garrigues), en el qual el 2011 es va posar la primera pedra. Es tracta d’una iniciativa d’Abantia i COMSA-EMTE amb l’objectiu de construir una central híbrida de 22 MW, termosolar i amb suport de biomassa, per tal d’allargar el nombre d’hores d’activitat. La tecnologia utilitzada serà de captadors de cilindres parabòlics. La inversió prevista és de 150 milions d’euros i es preveu que es posarà en funcionament el 2013.
Durant el 2011, el ministeri dirigit per Miguel Sebastián va continuar el procés iniciat el 2008 per a frenar la majoria de les energies renovables a base de reials decrets i lleis. Des del setembre del 2008, que es va aturar en sec el desenvolupament de la fotovoltaica gràcies a l’adopció de quotes anuals màximes de potència instal·lable, n’hi ha hagut cinc. Entre aquests nous decrets hi ha disposicions amb efectes retroactius a instal·lacions prèvies i la reducció del nombre d’hores de funcionament amb dret a cobrar per la venda de l’energia generada, entre d’altres.
També l’energia eòlica va patir un empitjorament continuat de les condicions de treball, que va finalitzar amb un decret presentat al final d’any en què s’establien unes quotes anuals màximes de potència instal·lable i un sistema de prima variable en funció de la demanda de nous projectes si se supera la quota establerta, amb la qual cosa baixarà el valor de la prima en tots els parcs eòlics construïts a partir de l’aprovació d’aquest decret. El decret també va proposar la reducció de vint a dotze els anys amb dret a cobrar la prima, així com el nombre d’hores de funcionament durant les quals es cobraria la prima. Aquests canvis suposaran una moratòria de construcció de nous parcs, ja que els projectes no tindran finançament a la vista d’un marc retributiu imprevisible. Les conseqüències d’aquest decret en el sector de l’energia eòlica seran similars a les del sector fotovoltaic des del 2008: unes pèrdues d’uns 25.000 llocs de treball directes i la deslocalització de la indústria eòlica instal·lada i, fins i tot, dels centres de disseny locals.
Fukushima Daiichi i el futur de les nuclears
Si alguna cosa va demostrar l’accident a la planta nuclear de sis reactors de Fukushima-Daiichi (Japó), és que fins i tot els escenaris més improbables, molt més enllà dels paràmetres de disseny considerats més estrictes, poden fer-se realitat i provocar un accident de conseqüències catastròfiques, especialment en el cas de l’energia nuclear. Ningú de la indústria nuclear havia imaginat que un terratrèmol d’una intensitat de 9 en l’escala de Richter hagués de ser considerat com un dels paràmetres de disseny, o que un tsunami amb una onada de 14 m fos possible (s’havien construït dics de protecció de 5,5 m d’alçada), ni s’havia considerat necessari elevar la cota de construcció de la central, o situar els grups electrògens auxiliars, imprescindibles per a mantenir les bombes de refrigeració del reactor en funcionament en cas de fallada de la xarxa elèctrica, a més alçada, i no a nivell del mar, etc.
El Japó va quedar trasbalsat completament. L’aposta per l’energia nuclear, que mai no va ser ben vista per la població, ara s’ha de revisar completament. Moltes de les centrals són velles, els plans d’emergència obsolets i 35 reactors (dels 54 existents) van ser aturats pel terratrèmol i al final de l’any no s’havien tornat a engegar per l’oposició de les poblacions veïnes –fet que va crear problemes de subministrament elèctric a l’illa–. El territori dins del radi de 20 km de la central va ser evacuat i lentament es van iniciar les tasques de descontaminació. La ramaderia, la pesca i l’agricultura d’un ampli segon radi van quedar destruïdes. L’estat japonès va desemborsar 18.400 milions d’euros per ajudar a la propietària de la central (TEPCO) a pagar les indemnitzacions als afectats.
Per tot això, el primer ministre, Naoto Kan, va proposar iniciar el camí cap a la desnuclearització: va paralitzar els plans de construir noves centrals nuclears i va proposar una nova llei per fomentar massivament les energies renovables i l’eficiència energètica.
La repercussió de l’accident va ser immediata a la resta del món. La Comissió Europea va decidir proposar unes proves d’estrès voluntàries als reactors europeus, i el Govern alemany va aturar, si més no temporalment, els set reactors nuclears més vells i va fixar una moratòria a l’entrada en vigor d’una llei anterior que allargava la vida útil de les centrals nuclear més enllà dels quaranta anys. L’Estat espanyol, en canvi, poc abans de l’accident va aprovar incloure a la Llei d’economia sostenible l’ampliació de la vida útil de les centrals de més de quaranta anys. Després de l’accident, el Parlament espanyol va ampliar de 700 a 1.200 milions d’euros el límit màxim que els propietaris de les central nuclears han d’assumir en cas de danys a tercers. A Itàlia, el primer ministre, Silvio Berlusconi, va impulsar un referèndum que permetés al seu govern iniciar un nou programa nuclear. Una vegada més, 24 anys després del primer referèndum que va dir no a l’energia nuclear i va fer aturar i desmuntar les quatre centrals nuclears, el poble italià va rebutjar massivament la proposta. Bèlgica, un dels països més nuclearitzats d’Europa (55% de l’electricitat generada procedeix de l’energia nuclear), va acordar tancar les tres centrals nuclears més antigues abans del 2015 i la resta abans del 2025. La Xina, amb el programa nuclear més ambiciós del món (28 reactors en construcció), va decidir suspendre la concessió de noves autoritzacions i revisar la seguretat de totes les centrals en funcionament o en construcció.
Una altra de les conseqüències òbvies d’aquest accident nuclear va ser que les centrals nuclears existents, i les que es puguin construir de nou, hauran d’incorporar un gran nombre de mesures de seguretat addicionals i altres accions que representaran un augment dels costos d’explotació, com ara l’ampliació de les pòlisses d’assegurances i la gestió del combustible irradiat.
Actualment totes les centrals mantenen aquests residus en piscines refrigerades, que augmenten en nombre a mesura que passa el temps, i que en el cas de Fukushima el tsunami va deixar al descobert, sense refrigeració i amb vessament d’aigua radioactiva al mar.
En el cas d’Espanya, a més, queda en evidència la incapacitat del Govern per assumir la construcció del magatzem temporal centralitzat que mantindria aquests residus en superfície i refrigerats per aire, abans de ser preparats per a un futur magatzem definitiu soterrat a gran fondària. Ascó (Ribera d’Ebre) i Zarra (València) són dues de les localitats disposades a acollir el magatzem nuclear, però la decisió va restar pendent i mentrestant el Govern va decidir pagar 23,7 milions d’euros anuals a França com a penalització per albergar els residus nuclears de Vandellòs I en les instal·lacions franceses.
Davant d’aquesta situació, qui tindrà interès a invertir en la construcció de noves centrals nuclears a Europa?