Les notícies sobre temes energètics poques vegades han tingut una repercussió tan mediàtica com el 2013. La crisi sísmica al Montsià i al Baix Maestrat, les crítiques a la darrera reforma del sector elèctric i les protestes populars arran de les propostes de prospeccions per a avaluar recursos de gas natural no convencional utilitzant la tècnica del fracking van ser els grans temes de l’any, que, a més, van tenir un mateix fil conductor, el gas natural.
Castor
El projecte Castor és la creació d’un dipòsit de gas natural –el magatzem de gas més gran de l’Estat espanyol– que aprofita una bossa de petroli explotada entre el 1973 i el 1989 i situada a 21 km de la costa, entre la Sénia i Vinaròs. Durant l’any 2013 es va dur a terme la primera fase d’ompliment, que va anar acompanyada de l’aparició simultània d’un episodi de moviments sísmics diaris, amb un màxim de fins a 4,2 graus en l’escala de Richter, al voltant del delta de l’Ebre. Aquest fet va desencadenar una alarma justificada entre la població i va treure a la llum pública un projecte energètic que, amb molta probabilitat, pot acabar en un gran fiasco econòmic.
L’origen d’aquest projecte va ser un pla promogut per les empreses gasistes per a millorar les infraestructures de gas en relació amb el gran impuls que, des del 2001 i fins al 2010, es va donar a la construcció de plantes de generació elèctrica de cicle combinat –parcialment finançades per la partida d’incentius a la inversió de la tarifa elèctrica, per tant, pagada per tots els consumidors–, amb les quals es van arribar a instal·lar uns 27.000 MW, equivalents a unes vint-i-set centrals nuclears com la de Vandellòs. La disponibilitat de dipòsits de gas en formacions geològiques favorables formava part de l’estratègia de garantir no solament el subministrament de gas, sinó també el d’electricitat en el cas de grans puntes de consum o de problemes de subministraments de gas. Aquesta política, completament contradictòria amb la promoció paral·lela de les energies renovables i amb els compromisos de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, va quedar en evidència especialment en el moment de generalitzar-se la caiguda de la demanda a conseqüència de la crisi econòmica. Amb una reducció mitjana anual de la demanda de prop del 2% des del 2008, la sobrecapacitat del sector elèctric espanyol va adquirir dimensions estratosfèriques, tenint en compte que la demanda màxima de potència va ser de 43 GW i la potència de generació va assolir 107 GW. En conseqüència, els cicles combinats de gas espanyols només han funcionat al 17% anual de mitjana els darrers 5 anys, i en el primer semestre del 2013, al 12%.
El projecte Castor, promogut per un consorci d’ACS –que en té dues terceres parts– i la multinacional canadenca CLP, es va afegir als dipòsits existents a les antigues explotacions de gas natural a la mar Cantàbrica (Gaviota, davant de Bermeo) i a Osca (Serrablo) i en un aqüífer a Guadalajara (Brihuega). Per portar-lo a terme, l’any 2008 el Govern espanyol va garantir la inversió en cas que, per qualsevol motiu, el projecte no acabés essent operatiu, a la vegada que ENAGAS, la companyia pública de gestió de la xarxa de transport de gas natural, es va comprometre a comprar la meitat de les accions d’ACS una vegada la instal·lació fos operativa. El menysteniment del risc sísmic i la constatació del lligam entre la injecció de gas i els moviments associats amb la falla d’Amposta va posar en un compromís seriós el projecte quan ja havia absorbit la pràctica totalitat de la inversió, 1.300 milions d’euros, una quantitat que l’empresa promotora recuperarà de l’Estat espanyol en cas que aquest no autoritzi la continuació de les proves d’injecció de gas i es paralitzi el projecte.
La inacabable reforma elèctrica
La política gasística especulativa i sobredimensionada de l’Estat espanyol, que va suposar inversions enormes en centrals de cicle combinat de gas inoperatives, va incidir greument sobre el sector elèctric, perquè l’energia generada per aquestes centrals és la més cara de totes les tecnologies de generació elèctrica (entre 70 i 100 €/ MWh, molt per sobre de la majoria de les energies renovables). Per això, el mateix Govern va reconèixer que possiblement es poden tancar de forma definitiva 6 GW de centrals de cicle combinat –les quals continuen absorbint fons públics sota el concepte de "garantia de subministrament" o "pagaments per capacitat" (740 milions d’euros el 2012) i ara, fins i tot, en subhastes d’"hibernació" o subvencions per a retirar potència de cicles combinats del mercat–, mentre que altres fonts ho van situar en 10 GW com a mínim.
Davant d’aquesta situació, la pressió del dèficit tarifari i de les companyies elèctriques associades amb la patronal UNESA va fer que el Govern actual creés una gran quantitat de disposicions legals mai vistes al sector elèctric, que van culminar enguany en set reials decrets, quatre ordres ministerials, una resolució i un projecte de llei, precedits pel Reial Decret Llei del juliol del 2013, que pretenien ser la setena i definitiva reforma del sector elèctric. L’objecte de la reforma va ser posar fre definitiu al creixement del dèficit de tarifa, que al final del 2013 va assolir una xifra de prop de 30.000 milions d’euros. Seguint el fil argumental d’UNESA de carregar tota la culpa del dèficit de tarifa a les energies renovables, el Govern actual va retirar totes les ajudes, que havien situat l’Estat espanyol entre els tres primers llocs mundials en el desenvolupament tecnològic d’aquest sector, i va acabar el procés no solament eliminant les primes a les noves instal·lacions (2012), sinó retirant-les a les plantes existents que ja les tenien atorgades (juliol del 2013) –de fet, la nova reforma va proposar substituir les primes del règim especial per un marc de retribució amb una rendibilitat "adequada", calculada per a empreses "adequadament gestionades" del 7,5%, equivalent a la de les obligacions del Tresor a deu anys més tres.
L’impacte d’aquest canvi sobre els propietaris i els inversors d’instal·lacions d’energies renovables va ser demolidor, i es va sumar a les retallades, que eren conseqüència de decrets anteriors que, en el cas de la tecnologia fotovoltaica, havien suposat una reducció del 40% de la retribució a les inversions. Com que ja abans d’aquesta darrera reforma del sector elèctric el sector de les energies renovables estava pràcticament paralitzat (amb una reducció de les inversions del 96%), pròximanent una bona part dels inversors en energies renovables (especialment el sector fotovoltaic, on hi ha molts petits inversionistes) entraran en fallida. Aquest fet repercutirà en la morositat als bancs espanyols, els quals han finançat dos terços dels 25.000 milions d’euros d’inversió en energia fotovoltaica. Paral·lelament, s’han destruït desenes de milers de llocs de treball i s’han deslocalitzat i tancat milers d’empreses.
Aquesta nova legislació entorn de l’electricitat va incloure, però, altres canvis singulars. Va destacar el decret especifíc per a fer inviable l’autoconsum d’energia elèctrica (generada pel mateix consumidor amb energies renovables, sobretot amb tecnologia solar fotovoltaica) a l’Estat espanyol. Una de les singularitats a escala mundial va ser que va establir un nou peatge, anomenat de suport, mitjançant un impost a l’energia estalviada pel consumidor. Això fa que un usuari d’aquest tipus d’instal·lació pagui més cara l’energia que els que no en tenen i allunya l’amortització més enllà dels 30 anys, cosa que la fa inviable. També va preveure multes de l’ordre de milions d’euros als que facin autoconsum sense declarar-ho per evitar pagar el nou impost.
També va ser singular el decret que va canviar la proporció dels termes d’energia i de potència de la tarifa elèctrica (es va apujar el primer un 77% i es va abaixar el segon un 23%). Aquesta nova proporció va destruir completament qualsevol iniciativa d’eficiència energètica, ja fos la utilització de bombetes de baix consum o l’autoconsum elèctric. El decret està en la línia del vot en contra del Govern espanyol a la Directiva europea d’eficiència energètica (a l’octubre del 2012).
En definitiva, va ser una reforma energètica que va donar un cop de mà a les companyies elèctriques per frenar el descens continuat de consum elèctric, i que va acceptar que el cost de finançar l’excedent enorme de potència de generació instal·lada, especialment centrals de cicle combinat de gas, recaigués, una vegada més, exclusivament sobre els consumidors a través de l’increment del rebut de la llum. La reforma va deixar com estava el sistema actual de conformació del preu elèctric liberalitzat, que permet que es paguin les energies barates al mateix preu que la més cara (la generada amb gas natural), i no va entrar a crear un mecanisme de revisió dels costos que reclamen les companyies elèctriques i que el Ministeri d’Indústria accepta sense contrastar-los. En aquest sentit, va ser significatiu que el 26 de juny de 2013 únicament 23 diputats votessin a favor de fer una auditoria a les elèctriques per posar de manifest els costos reals i els beneficis eventuals improcedents, mentre que la resta, 327 diputats, van votar-hi en contra o se’n van abstenir.
Males notícies per a les companyies elèctriques
Al novembre, el Tribunal Suprem va desestimar els recursos presentats per les grans empreses elèctriques (associades a la patronal UNESA) i va confirmar que havien de ser aquestes les que havien de fer front al finançament del dèficit de tarifa. De fet, el 2013 el dèficit tarifari va créixer per sobre del previst a causa de l’alta pluviositat i de la gran quantitat de vent que hi va haver durant el primer semestre de l’any. La gran entrada d’electricitat renovable va fer baixar el preu del mercat elèctric diari als 37 €/MWh –molt inferior als 51,19 €/ MWh previstos–, de manera que la tarifa elèctrica es va poder abaixar un 6%. Com que al mateix temps també va baixar la demanda elèctrica el 2,3%, tot plegat va generar més dèficit de tarifa.
ENDESA va reclamar que els sobrecostos del sistema elèctric extrapeninsular passessin als pressupostos generals de l’Estat (central tèrmica de Punta Grande, Lanzarote)
© ENDESA
Paral·lelament, ENDESA va reclamar que els sobrecostos del sistema extrapeninsular (arxipèlags, Ceuta i Melilla) passessin als pressupostos generals de l’Estat. La mala notícia per a l’empresa elèctrica va ser que el Ministeri d’Hisenda només va acceptar el 50% dels sobrecostos (900 milions d’euros), mentre que la mala notícia per als consumidors va ser que el 100% dels sobrecostos de l’ineficient sistema de generació elèctrica que ENDESA mantenia el continuaran pagant bé via tarifa, bé via impostos.
D’altra banda, el Govern català va adoptar nous impostos per equilibrar els pressupostos de la Generalitat del 2014, entre els quals cal destacar una taxa a la generació elèctrica, per la qual les centrals nuclears han de pagar 44,14 €/MWh d’electricitat generada, mentre que la resta de productors paguen la meitat, 22,07 €/MWh.
En vista del creixent cost que té l’electricitat per als consumidors, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) espanyola va decidir seguir l’exemple d’altres associacions de consumidors europees per a crear iniciatives de compra col·lectiva d’electricitat a un preu més bo. L’expectativa era aconseguir una reducció de fins a 100 €/any. A aquesta convocatòria, s’hi van apuntar prop de mig milió de consumidors, entre els quals n’hi havia que només sol·licitaven electricitat i d’altres que hi afegien gas natural. Malgrat l’interès d’aquesta iniciativa, les grans companyies d’electricitat, de gas o d’ambdues energies no es van presentar a la subhasta per a aconseguir gestionar aquests clients; el concurs d’electricitat i de gas va quedar desert, i com que la majoria d’empreses comercialitzadores van renunciar a participar-hi, finalment va guanyar la subhasta al subministrament elèctric l’empresa comercialitzadora catalana HolaLuz, que va oferir una rebaixa de 49 euros l’any (de mitjana) per als clients en règim lliure i de 25 euros l’any per als acollits a la tarifa d’últim recurs (TUR).
Alemanya: l’altra cara del mirall
La producció d’energia fotovoltaica a Alemanya va superar la hidroelèctrica
© Parlament Europeu
A Alemanya, les energies renovables van continuar creixent. Fins i tot amb menys recurs solar que al sud d’Europa, des del 2011 la producció fotovoltaica ha superat la de la hidroelèctrica (el 2012 la fotovoltaica va generar 28 TWh, i la hidroelèctrica, 18 TWh).
Com que és l’únic país del món que ha incentivat l’autoconsum d’energia, amb tarifes més favorables com més percentatge de la producció s’autoconsumeix, i la utilització de bateries en aquest tipus d’instal·lacions d’autoconsum, va aconseguir que la inversió en aquest sector fos essencialment privada, i que el 51% de la potència elèctrica renovable instal·lada fos propietat de ciutadans (individuals o cooperatives), municipis i pagesos. Amb aquestes polítiques energètiques el país ha reduït les emissions de CO2 el 25,5% des del 1990 i s’ha estalviat 6,8 mil milions d’euros d’importacions energètiques (sobre una factura actual de 87 mil milions d’euros anuals).
Un altre indicador de l’interès de la ciutadania alemanya a recuperar el control de l’energia va ser la celebració de referèndums per a remunicipalitzar el servei elèctric, que havia estat privatitzat. Al setembre del 2013, 170 municipis, entre els quals hi havia Hamburg, van recuperar aquestes concesions. A Berlín, tot i que un 83% dels habitants van votar a favor de la remunicipalització elèctrica al referèndum, com que no es va arribar al 25% de participació (per 9 dècimes), no es va poder aprovar.
La fracturació hidràulica
La sol·licitud de permisos per a les prospeccions de gas natural no convencional mitjançant la tècnica de la fracturació hidràulica (fracking ) a diverses comarques catalanes (i a altres zones de l’Estat espanyol) va aixecar el 2013 un gran rebuig popular que va fer anunciar a la Generalitat de Catalunya que prohibirà aquesta tecnologia i s’oposarà als permisos que el Govern central concedeixi.