Energies renovables
L’evolució de la potència elèctrica instal·lada al món dona una idea precisa de l’evolució del preu de l’energia elèctrica que, en l’actualitat, està assolint cada font d’energia per a generar electricitat. Per primera vegada en la història, durant l’any 2016, l’energia solar (sumant la tecnologia fotovoltaica amb la termosolar) va ser la font energètica líder, amb 72 GW, seguida per l’eòlica, amb 53 GW, el carbó amb 52 GW, el gas natural amb 41 GW i la hidro-elèctrica amb 31 GW. En el rànquing, no hi van aparèixer fonts energètiques clàssiques, com la nuclear o el petroli, perquè durant l’any la potència instal·lada no va superar 1 GW.
Una demostració palpable de la importància de l’energia solar és la creació de la que serà la planta solar més gran del món, a Dubai, amb una potència instal·lada de 5.000 MW el 2030 i que es va licitant per fases. En les tres primeres fases –la primera de les quals va començar a funcionar el 2013–, es va instal·lar tecnologia fotovoltaica , mentre que la quarta, que va ser adjudicada el 2017 a un consorci araboxinès, es farà amb tecnologia termosolar, tant de torre central com de concentradors cilindroparabòlics. Aquesta fase es preveu que comenci a posar-se en marxa el 2020.
Una sentència del Tribunal Constitucional va permetre eliminar la prohibició imposada per les elèctriques que impedia que més d’un usuari es connectés a una mateixa instal·lació fotovoltaica situada en un edifici
© Kimko Realty
Pel que fa a l’autoconsum fotovoltaic, una sentència del Tribunal Constitucional va permetre eliminar una prohibició imposada per les elèctriques en el reial decret d’octubre del 2015, que regula l’autoconsum i que impedia que més d’un usuari es connectés a una mateixa instal·lació fotovoltaica situada en un edifici, el que s’anomena autoconsum compartit. Aquesta sentència del maig del 2017 va ser conseqüència d’un recurs interposat per la Generalitat de Catalunya, però incideix a tot l’Estat espanyol. D’aquesta manera, s’obre el camí a un model d’autoconsum elèctric, amb instal·lacions compartides en edificis multihabitatge, urbanitzacions o illes d’edificis, fet que millora el grau d’aprofitament de la pròpia instal·lació fotovoltaica i redueix el cost per habitatge. Cal tenir en compte que aquesta solució és imprescindible per a poder complir la directiva europea que obligarà, el 2020, que tot edifici nou tingui un consum d’energia gairebé nul (NZEB, en anglès).
El Tribunal Constitucional va suspendre al novembre la Llei del canvi climàtic, aprovada a l’agost del 2017 pel Parlament de Catalunya. Aquesta llei incidia àmpliament en el sector energètic, com a responsable de més del 90% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle (GEH). Establia objectius de substitució de combustibles fòssils per a arribar a un consum zero el 2050, com la no matriculació de vehicles motoritzats que funcionin amb combustibles fòssils a partir del 2030, o basar la fiscalitat sobre l’automòbil en la taxa d’emissions de GEH. Un dels apartats denunciats pel Govern central va ser la proposta de taxes als principals emissors de GEH i l’establiment d’un pla progressiu de tancament de centrals nuclears en territori català no més enllà del 2027.
Gas
Com a fruit de la moratòria de les energies renovables que va imposar el Govern central del PP quan va arribar al poder el 2012, durant aquests anys s’ha produït el resultat esperat per l’oligopoli elèctric espanyol i pel sector del gas natural: d’una banda, un creixement del preu de l’electricitat, i, de l’altra, un augment del consum de gas natural per a generar electricitat, que en el curs dels vuit primers mesos del 2017 va ser d’un 32%.
Sector elèctric
El consum desmesurat per part de les centrals elèctriques de cicle combinat va fer disparar el preu de l’electricitat, que va arribar a assolir els 100 €/MWh
© Gas Natural Fenosa
L’any 2017 va començar amb un gran ensurt quan, el mes de gener, els mecanismes automàtics d’un sector essencial –tant hiperregulat com mal regulat durant decennis, però especialment en la darrera legislatura– van fer disparar el preu elèctric, que va arribar a assolir els 100 €/MWh (al gener del 2016 el preu estava pels volts dels 20 €/MWh). Entre les justificacions del Govern es van esmentar l’onada de fred; l’increment de la demanda a causa de les exportacions massives d’electricitat a França per l’aturada d’un gran nombre de reactors nuclears afectats per defectes de fabricació, i per la menor aportació d’energies renovables, com la hidroelèctrica (per la sequera) o l’eòlica i la solar per manca de vent i de sol. Tot plegat va obligar a recórrer a les cares centrals tèrmiques de carbó d’importació i, especialment, de gas natural en centrals de cicle combinat, fet que va encarir el preu final.
Les solucions proposades es van limitar a aplicar la recepta d’afavorir la competència entre proveïdors de gas natural, dominat per l’oligopoli d’Endesa i Gas Natural Fenosa, creant nous operadors de mercat i obligant els grans consumidors de gas a disposar d’uns volums mínims d’emmagatzematge de gas per no ser tan sensibles a les seves oscil·lacions de preu.
Tanmateix, el consum desmesurat de gas natural que van fer les centrals elèctriques de cicle combinat durant el mes d’agost, amb un augment respecte del 2016 del 63%, va demostrar tant que les causes atribuïdes a l’hivern es repetien a l’estiu, i que eren ben lluny de la realitat, com que les solucions proposades s’havien demostrat ineficaces.
Realment, la causa de fons és que la moratòria sobre les energies renovables ha suposat perdre cinc anys de creixement de les inversions en mitjans renovables de generació elèctrica i que la capacitat de generació s’hagi reduït en proporció a la demanda, amb la conseqüència de l’increment continuat del preu del MWh. A més a més, aquesta moratòria ha acabat essent, en realitat, el quart rescat del sector elèctric en els darrers vint-i-tres anys, finançat íntegrament pels consumidors espanyols. Els anteriors rescats van correspondre a la moratòria nuclear del PSOE (1994), al pagament dels Costos de Transició a la Competència (CTC) proposat pel PP el 2002, i, finalment, a l’anomenat càrrec pel dèficit de tarifa aprovat pels governs del PSOE i el PP, i vigent des del 2002 fins a l’actualitat.
El cost dels tres primers rescats va ser de més de 76.000 milions d’euros, part dels quals encara estan pendents de ser pagats per futures generacions de consumidors. L’actual rescat superarà, en molt, la xifra del rescat bancari espanyol, encara que no està avaluat perquè el seu efecte s’allargarà durant decennis, tot i que es posa de manifest amb l’incessant increment del cost elèctric (un 83% en els darrers 12 anys).
Alguns d’aquests rescats són clarament elements que el sector elèctric privat i privatitzat utilitza, amb el suport del govern de torn, per tal de socialitzar les seves pèrdues degudes a una política d’inversions nefasta i injustificada, a través de les tarifes elèctriques, com va ser el cas de la moratòria nuclear. Així, el dèficit de tarifa va ser creat com un artifici comptable, que no està sotmès a auditoria, i que es destina a pagar la sobreinversió innecessària de les companyies elèctriques en centrals de cicle combinat de gas, que estan aturades durant el 90% de l’any (segons dades del 2016). Finalment, els Costos de Transició a la Competència va ser una forma de connivència entre Govern i oligopoli per tal de mantenir la seva taxa de beneficis durant la pretesa liberalització del sector elèctric.
Petroli
Els darrers anys, els principals països productors de petroli al món han canviat lleugerament les seves posicions, tot i que els tres primers es mantenen al capdavant de la producció. L’Aràbia Saudita va estar situada en el primer lloc fins el 2014, i aquell any va ser desbancada a la segona posició per Rússia, per una mínima diferència del 0,85%. El més significatiu va ser que, amb un creixement interanual del 15%, els Estats Units es van acostar considerablement als dos líders mundials, mentre que tant l’Aràbia Saudita com Rússia van créixer menys de l’1 % cada un.
D’altra banda, els tres productors van arribar al seu propi pic-oil –moment en el qual la capacitat de producció queda per sota de la demanda–, com en el cas de Rússia i els Estats Units pel que fa al petroli convencional (el que s’extreu del subsòl espontàniament o per bombeig), o estan a punt de fer-ho, com l’Aràbia Saudita. Per superar-ho, els Estats Units estan aplicant massivament la tecnologia del fracking (fractura hidràulica), cosa que els ha fet remuntar un 34% entre el 2010 i el 2016 la capacitat de producció de gas i líquids associats, en milers de perforacions de vida cada vegada més efímera. Tanmateix, al juliol del 2015 també es va assolir el pic-oil de petroli no convencional (obtingut per fractura hidràulica o per destil·lació de sorres asfàltiques), i va començar a distanciar-se dels dos primers.
La producció de petroli no convencional als Estats Units té els seus punts foscos, no solament per l’impacte ambiental d’aquesta tecnologia, sinó també pel gran consum d’energia que cal utilitzar per a obtenir cada barril de petroli –1:5, és a dir, per cada 5 barrils de petroli extret se’n gasta un per a aconseguir-ho–, tot i que al principi del fracking (2010) s’utilitzaven les formacions geològiques més productives, amb valors per sota de la unitat. És a partir del 2015 que es va constatar la baixa productivitat dels pous –59,9 milions de barrils (Mb) per perforació als Estats Units per 4.577 Mb per pou a l’Orient Mitjà– i el seu ràpid exhauriment, cosa que va suposar una baixa rendibilitat de les inversions i, en conseqüència, la fallida econòmica de moltes empreses americanes dedicades al fracking.
Tanmateix, la suma de la producció dels tres primers productors del món va generar una saturació de l’oferta al mercat mundial, la qual cosa va conduir a la important reducció del preu del cru, que s’ha estabilitzat en els darrers tres anys entorn dels 50$/barril, de manera que els ingressos del 2016 per venda de petroli per al conjunt de l’OPEP van ser els més baixos del decenni.
Nuclear
Si la Unió Europea tingués com a objectiu mantenir la contribució energètica de la tecnologia nuclear actual (un 27% de la demanda elèctrica), hauria de tenir un pressupost ingent: 770.000 milions d’euros, destinats a les inversions de millora de la seguretat en centrals existents per tal de poder allargar la vida dels reactors actuals, a la construcció de noves centrals nuclears per a substituir els reactors més antics, als costos de desmantellament i a la gestió dels residus radioactius.
Una mostra de la inviabilitat d’aquest escenari es va produir a l’abril, quan l’empresa propietària de la central nuclear de Garoña (Burgos), Nucleonor, amb Endesa i Iberdrola com a principals accionistes, va desistir de sol·licitar el permís de renovació de la llicència d’explotació de la central, malgrat l’autorització del Consell de Seguretat Nuclear condicionada a l’execució d’obres d’adequació i modernització. Els costos de les obres i l’adopció de les mesures de seguretat després de l’accident de Fukushima fan inviable la seva posada en marxa, després d’estar més de quatre anys aturada per ordre governamental. Així, la central va quedar definitivament tancada i en mans de l’empresa pública Endesa, encarregada del seu desmantellament.
Aquest cas només és el del primer reactor que no renovarà la seva llicència d’explotació. De fet, la resta de centrals, una mica més joves que Garoña (inaugurada el 1970), hauran d’iniciar aviat els tràmits per a aconseguir que el Govern i el Consell de Seguretat Nuclear autoritzin el seu funcionament més enllà dels quaranta anys previstos. Un fet que requerirà grans inversions per part del seus propietaris o subvencions per part de l’Estat per tal de fer-ho viable, i que, a més, repercutirà en els consumidors, tant pel que fa als costos de gestió de residus com al desmantellament si finalment són tancades.
Carbó
Pel fet de ser un dels principals contribuï-dors a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el carbó, utilitzat bàsicament per a produir electricitat en centrals tèrmiques, està en el punt de mira dels governs que han signat l’Acord de París. Així, països com Holanda, Finlàndia, el Regne Unit, França, Itàlia i Portugal tenen previst abandonar-ne l’ús abans del 2030 i tancar les centrals tèrmiques. Les entitats europees que han impulsat la campanya contra el carbó van aprofitar la Cimera del Clima a Bonn, que va tenir lloc al novembre d’aquest any, en la qual es van criticar les ajudes d’estat a les centrals de carbó de l’Estat espanyol.
Per la seva part, Endesa va anunciar que tancarà dues centrals de carbó el 2020, ja que no li és rendible afrontar les inversions necessàries per a reduir la contaminació de l’aire que produeix la combustió del carbó a la normativa comunitària. Segons la Comissió Europea, el nombre de morts prematures per contaminació de l’aire per la combustió del carbó a la UE és de més de 19.500 persones.
Tecnologia fotovoltaica
El pretigiós Institut Fraunhofer de sistemes d’Energia solar va aconseguir dissenyar una cèl·lula fotovoltaica de silici policristal·lí amb una eficiència del 22,3%, una millora superior al 48% respecte als models comercials
© ICE / CalLab
El prestigiós Institut Fraunhofer de Sistemes d’Energia Solar, situat a Friburg (Alemanya), va aconseguir dissenyar una cèl·lula fotovoltaica de silici policristal·lí amb una eficiència del 22,3%, cosa que suposa una millora superior al 48% respecte al models comercials d’aquestes cèl·lules.
Tecnologia eòlica
Seguint la tendència cap al gigantisme, els nous aerogeneradors van ampliant la seva potència i el diàmetre del rotor. El 2017 es va muntar el prototipus d’un aerogenerador terrestre de 126 m de diàmetre a Alemanya, el model amb més amplada de rotor del món, dissenyat per a zones amb vents suaus.
Nous grans consumidors d’energia: internet
L’elevat consum elèctric dels gegantins centres de processament de dades, en creixement constant per a mantenir en funcionament internet, les xarxes socials, els arxius emmagatzemats al núvol, etc., i les monedes digitals o criptomonedes, han disparat el consum elèctric al món, amb un ús d’entre 170 i 307 Gigawatts de potència, i un consum final equivalent al 2% del consum energètic de tot el planeta.
És especialment significativa la demanda elèctrica que requereix el funcionament del sistema de gestió de la moneda digital més coneguda, el bitcoin, que amb unes enormes necessitats de càlcul reclama equips de gran potència en funcionament continu. Es considera que absorbeix 23,65 TWh a l’any per a validar un flux de menys de 5 transaccions per segon. Aquesta xifra seria l’equivalent del consum elèctric de més de 2 milions de llars nord-americanes, o d’un país com l’Equador.