L’any 2010 va destacar, a tot l’Estat espanyol, la congelació de la despesa educativa a conseqüència de la crisi econòmica, cosa que va suposar la reducció del sou dels funcionaris i el fracàs del ministre d’educació Ángel Gabilondo per arribar a un pacte educatiu conjunt. La congelació de la despesa pública en educació és important si es té en compte que ja es parteix d’una de les més baixes de la Unió Europea i de l’OCDE.
Va continuar el desplegament legislatiu de la Llei d’educació de Catalunya (LEC) amb l’aplicació dels decrets d’autonomia de centres, que dóna més llibertat a cada escola per organitzar-se, i el de direcció, que augmenta la professionalitat i responsabilitat d’aquesta figura, fins i tot amb capacitat sancionadora.
Xifra total d’alumnat rècord
Gràfic que mostra l’evolució del nombre total d’alumnes als centres educatius no universitaris de Catalunya
Des del 1989 no hi havia hagut tants alumnes no universitaris. El curs 2010-11 es va arribar a la xifra d’1.241.958, xifra que representa uns 27.325 alumnes més que l’any anterior i un augment del 22% (250.000) els deu últims anys. El creixement es va produir a totes les etapes i també en el sector públic, que acull el 65% de tot l’alumnat.
A causa de l’augment de la natalitat, en deu anys s’ha doblat el nombre d’alumnes d’educació infantil (0-3), pel creixement ininterromput dels naixements des del 1999. S’estabilitza lentament el nombre d’estrangers, 153.000, xifra que representa el 13,3% de l’alumnat total. Per segon any consecutiu, el percentatge d’estrangers va baixar lleugerament.
El curs va començar amb 31 escoles noves, 7 instituts més i 11 “instituts escola”, amb docència de primària i secundària al mateix centre. Encara hi havia 1.057 barracons, el doble de fa sis anys. El batxillerat es va concentrar en els grans centres i se’n van tancar alguns de més petits.
També va augmentar considerablement la formació professional. Els 92.900 estudiants de cicles formatius de grau mitjà o superior van representar 7.481 més que no pas els matriculats a batxillerat. Si hi afegim els ensenyaments de règim especial (arts plàstiques, disseny, música, dansa, art dramàtic, esports), el total d’alumnes amb una sortida directament professionalitzada és de 122.059.
La crisi i l’augment d’aturats va fer augmentar la demanda de formació professional i d’escoles d’adults a unes 75.000 places.
D’altra banda, 40.300 alumnes van seguir ensenyaments a distància a l’Institut Obert de Catalunya. També es van ocupar 52.000 places a les 42 escoles oficials d’idiomes. Amb la collaboració dels ajuntaments, es van comptabilitzar 837 escoles bressol públiques amb 63.520 places.
Quant al professorat dels centres públics, va continuar creixent lleugerament, mentre que el percentatge d’interins va disminuir. Al servei d’educació de Catalunya hi ha 88.467 docents, 67.054 dels quals corresponen a centres públics i 21.413 a escoles concertades.
Desplegament de la LEC. Nou calendari avançat i amb una setmana blanca
El curs va començar a Catalunya el 7 de setembre, una setmana abans del que era habitual. Pel que fa a les vacances de Nadal i de Setmana Santa, no canvien, però s’afegeix una setmana (“blanca”) no lectiva del 28 de febrer al 4 de març o bé del 7 a l’11 de març, segons cada servei territorial. La major part del territori segueix el primer torn (450.000 alumnes afectats), mentre que des del Priorat, l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès fins al Vallès Occidental, com també el Barcelonès (760.000 alumnes), fan al segon torn.
Per justificar aquests canvis, es va dir que les vacances d’estiu eren massa llargues i que convenia racionalitzar l’activitat del segon trimestre. Segons la Llei d’educació, s’exigeix un mínim de 176 dies lectius l’any, però es poden reorganitzar, i el total de dies de classe no es veurà afectat per la modificació.
El professorat dels centres públics, que amb aquest nou calendari havia de treballar tot el dia els mesos de setembre i juny, es va queixar de la falta de temps per a preparar l’inici del curs. En protesta per la supressió de la jornada intensiva, va amenaçar de no fer excursions ni colònies. Al final de setembre es va començar a dialogar, amb resultats positius, i al novembre el Departament d’Ensenyament va dictaminar que cada director decideixi si al seu centre els mestres faran o no la jornada intensiva durant els mesos de setembre i juny.
Les dificultats que es comencen a preveure amb el nou calendari se centren en el problema que representa la “setmana blanca” per a les famílies. Encara no hi ha tradició, però de ben segur es començarà a formalitzar una oferta d’activitats de lleure, colònies, esplais i activitats extraescolars organitzades per les AMPA o bé per altres associacions ciutadanes. Caldrà subvencionar aquestes activitats i el resultat es veurà el proper any.
Pels decrets d’autonomia de centres (agost) i de direccions (novembre), es reforça el paper de l’equip directiu, que té més poder decisiu, i es facilita un funcionament autònom a cada centre. La direcció podrà proposar la contractació de professorat segons el perfil que s’adapti millor a les seves necessitats concretes. Es regulen temes com el projecte educatiu, la carta de compromís de les famílies, l’autonomia pedagògica i organitzativa, els òrgans directius i la participació, com també la gestió dels recursos humans i materials. Es tem, però, que hi hagi un augment de jerarquització als centres públics, ja que la direcció adopta funcions fins ara reservades a l’Administració i es disminueix el poder dels claustres. Un canvi important és la introducció de la cultura de l’avaluació dels centres i del professorat, fet valorat positivament per les associacions de directors, com ara Àxia.
Pel que fa als directors, des d’ara rebran la consideració d’autoritat pública i se’n revalorarà la figura. Més de la meitat de les places de direcció dels últims cursos s’han hagut de cobrir per designació a dit davant la manca de voluntaris.
El descontentament del professorat i dels sindicats amb els decrets d’autonomia i de direcció i amb el nou calendari va provocar una vaga de mestres al mes de març.
Implantació massiva d’ordinadors portàtils a l’ESO
El programa EduCAT1x1 finança la distribució d’ordinadors portàtils als alumnes de l’ESO
© Generalitat de Catalunya
Inicialment, la distribució de portàtils (Netbooks) estava prevista al final de l’educació primària, però a Catalunya es va decidir començar a l’ESO. Abans d’acabar el curs 2009-10, la meitat dels instituts ja seguien el pla d’aules digitalitzades, o programa EduCAT1x1, amb finançament de la conselleria i del ministeri. En iniciar el nou curs 2010-11, 616 centres ja utilitzaven portàtils, és a dir, més de 100.000 alumnes, un 40% de l’alumnat de tota l’etapa. El Departament d’Educació paga la meitat de l’import, i les famílies, l’altra meitat, 150 € cadascun. Els llibres digitals es compren a través de la plataforma virtual, si bé cal precisar que només el 12% de les famílies els pagaran, ja que el cost queda cobert per la subvenció de 30 € del departament.
Per motius diferents, el primer dia de classe 160 centres no tenien encara ordinadors o connexió, motiu pel qual es van haver d’incorporar més tard al programa. Mestres i directors van criticar-ne la implantació, que consideraven que havia estat sobtada, sense planificació ni avaluació. En dos o tres cursos s’intentarà que tota l’ESO utilitzi llibres digitals i s’anirà abandonant el paper, de manera que l’activitat escolar es transformarà a curt termini.
Fracàs escolar i joves que ni estudien ni treballen
Les dades del 2010 sobre els resultats educatius no van ser gaire satisfactòries. El curs 2008-09 es va registrar un elevat índex d’estudiants que van acabar els estudis sense graduar-se. El 29,8% dels alumnes de batxillerat no van obtenir diploma, i, pel que fa a la formació professional, el 45,6% no va acabar el cicle mitjà i el 32,3% no es va graduar en els cicles superiors. A l’ESO el fracàs va ser de l’11,8%, percentatge que mostra que els resultats van millorant (cal recordar el 19,65% del curs 2002-03), tot i que encara estan lluny dels objectius del Departament d’Educació, que per al 2020 voldria que el 90% d’estudiants finalitzés els estudis postobligatoris.
Al maig es van passar proves de competències bàsiques a tots els alumnes de 6è de primària. Els resultats, comparats amb els del curs anterior, mostren que els percentatges es mantenien força similars: no es va arribar al mínim necessari en matemàtiques (25%) i en llengües va augmentar –el castellà va passar del 25% al 30%, i el català, del 24% al 28%–. Pel que fa a les proves d’anglès, que es feien per primera vegada, el 35% no va superar el nivell mínim (58% en centres socioeconòmicament baixos), tot i que la prova era bàsica.
A quart de primària també es van passar proves de competències bàsiques a tot l’Estat espanyol. Per comunitats autònomes, Catalunya ocupa la posició 12 de 19, amb un aprovat just.
Al mes de juliol es van donar a conèixer els resultats d’una investigació patrocinada per l’Obra Social de ‘la Caixa’ i dirigida per Mariano Fernández Enguita sobre el fracàs i l’abandonament escolar a Espanya. Es basa en 856 casos d’alumnes que no han acabat l’ESO. Segons l’estudi, el 30% abandona els estudis sense un títol, xifra que representa el doble de la mitjana europea. Aquest estudi conclou que la meitat dels alumnes que deixen l’ESO ho fan per avorriment. La repetició i la rigidesa del sistema desmotiva i provoca l’abandonament, que comença quan l’alumne deixa d’assistir a les classes amb regularitat. El 91% dels expedients analitzats presenten moltes faltes d’assistència sense justificar, i el 88% dels casos han repetit algun curs.
Segons un altre estudi de la UGT, publicat al mes d’agost, 55.000 joves de Catalunya entre 16 i 24 anys ni estudien, ni treballen, ni busquen ocupació. Corren el risc de convertir-se en una generació sense esperança ni expectatives. El total dels que ni estudien ni treballen supera els 150.000. Més preocupant encara és el fet que, en un sol any, la xifra ha augmentat i que aquest grup de població ha passat de ser el 14,3% a representar el 23,20% (50.000 més). Molts han abandonat l’escola sense cap títol o han deixat l’FP a mitges i, des de fa anys, són víctimes de l’atur.
Per solucionar el problema d’aquesta generació de joves que ni estudien ni treballen, el Departament de Treball ha preparat un pla de dos anys amb un contracte de formació, una manera de ressuscitar la clàssica figura de l’aprenent. Aquest pla beneficiarà 5.000 joves de fins a 24 anys seleccionats amb l’ajuda dels ajuntaments. Rebran 400 hores de formació, 280 de les quals estaran destinades a aprendre un ofici. Després signaran un contracte de treball en un ajuntament o una empresa a temps parcial durant sis mesos. Aquest projecte, llançat al mes de novembre, va rebre crítiques i va ser titllat d’electoralista.
Consolidació del Pla de Bolonya en un curs més tranquil
El 2010 va ser un any bastant tranquil per comparació amb l’anterior. L’adaptació al Pla de Bolonya va continuar sense parar, i pràcticament tots els títols nous estan en funcionament, tot i que sovint sense les infraestructures necessàries. El curs 2009-10 hi havia més de 220.000 estudiants matriculats a les 12 universitats catalanes.
La reforma del procediment d’accés a la Universitat feta pel ministeri ha suprimit els numerus clausus o quotes que hi havia per als estudiants procedents dels cicles de formació professional. Això ha fet que el nombre d’estudiants d’aquests cicles que han entrat en moltes carreres fos més alt, en detriment dels estudiants que havien realitzat les proves de selectivitat. Les protestes dels estudiants afectats van fer que, per al curs pròxim, s’hagi proposat una prova específica per als estudiants dels cicles formatius que vulguin accedir a la Universitat.
La Universitat de Barcelona és una de les més ben valorades en els rànquings mundials d’universitats
© Teresa Cañas
Pràcticament cap universitat espanyola no apareix en les primeres posicions dels rànquings mundials. Així, segons la revista The Times Higher Education (THES), la UB avança 29 posicions respecte de l’any anterior i del número 171 passa al 142, i la Universitat Pompeu Fabra (UPF) està en el lloc 155. També hi apareix la UB en el lloc 148 i la UAB en el lloc 173 del QS World University Rankings, mentre que la UPF ocupa el lloc 336. En canviar el barem, la UB se situa entre els llocs 201 i 300, per davant de les universitats de Madrid (Complutense i Autònoma) i de València, segons l’Academic Ranking of World Universities 2010, elaborat per la Universitat Jiao Tong de Xangai. En canvi, segons aquest mateix rànquing, la UB sí que es troba entre les 100 millors del món en l’àmbit de la medicina clínica i la farmàcia. Finalment, el rànquing iberoamericà SIR 2010 avalua més de 600 universitats i situa la UB en quarta posició, seguida per la Universitat Complutense de Madrid, l’Autònoma de Barcelona i la de València.
Algunes universitats catalanes van ser distingides com a campus d’excellència internacional, reconegudes pel Ministeri de Ciència i Innovació, amb finançament per a l’adquisició d’equips científics o tècnics, construcció d’edificis i infraestructures d’investigació. En total es van repartir a tot l’Estat 150 milions d’euros, 42 dels quals van correspondre a universitats catalanes, la comunitat autònoma més ben dotada. Els ajuts —crèdits a retornar amb bones condicions— van ser per a la UB (20 M€), la Universitat Politècnica de Catalunya (13 M€), la UPF (4,5 M€), la Rovira i Virgili (4 M€), la Universitat Autònoma (500.000 €) i la Universitat de Lleida (300.000 €).
Efemèrides
El món de l’ensenyament va lamentar el 2010 pèrdues molt importants: el psicòleg Miquel Siguan, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i defensor de la immersió lingüística; el pedagog Joan Triadú, crític literari, activista cultural i fundador d’escoles com el Thau i la Institució Cultural del CIC, i Joan Solà, catedràtic de Llengua Catalana, mestre admirat per generacions de professors i lingüistes.