Després de les eleccions de l’any anterior, el president Rafael Correa va encetar un segon mandat que, des d’un bon començament, ha estat molt influït per la inestabilitat política i social. Un primer detonant van ser les lleis de reforma de l’ús dels recursos miners i de l’aigua, que van enfrontar el Govern amb les potents organitzacions dels moviments indígenes. Les protestes i les mobilitzacions d’aquests moviments van bloquejar l’aprovació parlamentària de les lleis; fins i tot es va arribar a plantejar l’oportunitat d’un referèndum popular sobre el tema, cosa que va causar un greu revés al Govern.
Un altre front de dificultat per al Govern sobre les polítiques de control dels recursos va ser la decisió del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia favorable a la companyia petroliera Chevron, que ara podria demanar més indemnitzacions.
Davant les adversitats, el president Correa va reprendre la iniciativa i va canviar tot el Govern, quan encara no feia ni un any que estava en actiu. Els mesos següents la situació es va normalitzar pel que fa a les negociacions amb les companyies petrolieres estrangeres que operen al país, que van acordar amb el Govern nous contractes de prestacions. En canvi, les negociacions amb els grups bancaris, que són propietaris de grups de comunicació, es van complicar perquè el Govern vol aplicar una clàusula constitucional per evitar la influència dels grups d’interès en la llibertat d’informació.
Però la inestabilitat interna més important es va produir al final de setembre, quan el president va acusar l’oposició d’orquestrar un cop d’estat. El desencadenant dels fets va ser una protesta laboral de les forces policials, que el Govern va interpretar com una insubordinació amb intent de segrest del president. Finalment, l’ordre institucional es va mantenir. Aquest fet va permetre a Correa tancar files amb els seus partidaris, mentre que l’oposició va quedar sota sospita.
La situació econòmica va manifestar una recuperació gràcies a l’augment dels preus del petroli i també a la millora de la demanda interna, amb unes perspectives de creixement del PIB properes al 3%. En aquestes condicions, el Govern podrà disposar de més ingressos per a aplicar el programa de polítiques socials que té previst.
Finalment, en política exterior el Govern va continuar la negociació amb Colòmbia per a reprendre les relacions trencades ara fa dos anys, després de l’atac colombià contra un assentament de les FARC a la frontera d’ambdós països.