El factor econòmic va marcar l'any, com pràcticament a tot el món. El 2009 va ser un any en què l'economia espanyola es va trobar immersa de ple en una greu crisi econòmica, en el marc del que alguns experts han anomenat la Gran Recessió Internacional. Però el fet és que en el cas espanyol la crisi ha estat especialment dura, sobretot quant a la destrucció de llocs de treball. Espanya va ser un dels estats de la Unió Europea que més greument va patir els efectes d'aquesta crisi. A diferència de les principals economies europees, com la dels EUA i altres economies mundials, que durant la segona meitat del 2009 ja van veure els primers símptomes de recuperació econòmica, l'Estat espanyol va acabar l'any amb uns indicadors econòmics que auguraven que la crisi era encara lluny de la superació. I és que, a l'Estat espanyol, la crisi internacional provocada per la caiguda dels sectors financers es va afegir a l'esfondrament del sector immobiliari, un dels sectors sobre la bombolla del qual s'havia edificat el creixement econòmic espanyol dels darrers anys.
Aquesta greu crisi també va posar al descobert la vulnerabilitat dels sectors industrials de l'Estat, en els quals es van destruir molts llocs de treball, producte de la deslocalització de moltes multinacionals i l'ofec financer de moltes empreses estatals.
Tot plegat, va situar la taxa d'atur a Espanya per sobre del 20%, una de les més altes dels estats de la UE. Així mateix, altres indicadors com l'increment de l'IPC van donar resultats negatius durant alguns mesos i van situar l'economia espanyola a les portes de la deflació.
Per al Govern de Zapatero, l'endarreriment de la recuperació de l'economia a l'Estat respecte d'altres països de la UE s'explicava pel fet que la crisi dins l'economia espanyola també va trigar més a fer-se present. Des de l'oposició, la majoria de les formacions van retreure a l'executiu del PSOE la incapacitat d'emprendre les mesures necessàries per a afrontar la crisi i els seus efectes.
El cert és que no va ser fins al principi d'abril, un any després del nomenament del Govern, escollit en les darreres eleccions a les Corts, que Zapatero va impulsar una profunda remodelació ministerial amb l'objectiu de reorganitzar-ne les competències. Elena Salgado i Manuel Chaves van esdevenir els dos noms principals del nou executiu. Amb la reforma es van incorporar cinc noves cares i es van mantenir les disset carteres, però amb diferent organització. Així, Política Social es va integrar a la cartera de Sanitat, i Universitats va retornar a Educació.
Elena Salgado va deixar el Ministeri d'Administracions Públiques per assumir la vicepresidència segona i la cartera d'Economia, fins llavors a càrrec de Pere Solbes, que havia patit un fort desgast pels efectes de la crisi i per la incapacitat de tancar un nou model de finançament autonòmic.
L'històric dirigent dels socialistes andalusos, Manuel Chaves, va deixar la presidència del Govern autonòmic de la Junta d'Andalusia, després de dinou anys, per passar a ocupar la tercera vicepresidència, de nova creació, encarregada de coordinar la política territorial. Amb aquesta iniciativa, Rodríguez Zapatero va donar un rang preeminent a la política territorial, just en un moment en què s'estava intentant desencallar la negociació del nou model de finançament autonòmic.
El president espanyol també va voler reforçar l'executiu amb la incorporació de José Blanco, fins aleshores vicesecretari general del PSOE, que va passar a ocupar la cartera de Foment, que havia ocupat fins llavors la polèmica ministra Magdalena Álvarez.
Pel que fa a la a la cartera d'Educació, ara reforçada amb Universitats, va ser ocupada pel president de la Conferència de Rectors, Ángel Gabilondo, en substitució de Mercedes Cabrera, mentre que al capdavant del Ministeri de Ciència i Innovació va seguir Cristina Garmendia.
La secretària d'estat per a Iberoamèrica, Trinidad Jiménez, va ser nomenada cap del nou Ministeri de Sanitat i Polítiques Socials, que d'aquesta manera assumia competències que fins aleshores havien estat del Ministeri d'Educació. Per aquesta raó, Bernat Sòria també va ser un dels que va sortir del Govern, després de dos anys d'haver-hi entrat.
Finalment, Ángeles González-Sinde, presidenta de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts Cinematogràfiques d'Espanya, va substituir César Antonio Molina al capdavant del Ministeri de Cultura.
Aquesta va ser la setena remodelació de l'executiu de Rodríguez Zapatero des de la seva arribada a la Moncloa el 2004.
Però el desgast per la crisi econòmica no va deixar d'erosionar el Govern, que a mesura que avançava l'any veia com el principal partit de l'oposició, el PP, aconseguia ampliar l'avantatge en intenció de vot en les enquestes. A més a més, les mesures empreses pel Govern, basades en gran part en un augment de la recaptació d'impostos, van topar amb l'oposició de bona part dels agents socials i de la majoria dels partits de l'oposició, que van considerar que perjudicaven els sectors mitjans, i que una mesura d'aquest tipus com a fórmula per a sortir de la crisi no havia estat presa per cap de les grans economies europees.
En matèria econòmica, el Govern espanyol es va poder apuntar finalment el tancament d'un acord per a remodelar la Llei orgànica del finançament de les comunitats autònomes (LOFCA). Això sí, amb un retard de tres anys respecte del que estava previst. Amb el nou model de finançament autonòmic, l'executiu de Rodríguez Zapatero va tancar un capítol que li havia suposat mantenir obert un front de tensió amb el Govern de la Generalitat de Catalunya, ja que aquest darrer es negava a signar un acord en aquesta matèria perquè considerava que la proposta inicial del Ministeri d'Economia no respectava l'Estatut català.
En matèria estatutària, però, encara va quedar obert, en acabar l'any, el litigi sobre la constitucionalitat de l'Estatut, pendent de la sentència dels recursos presentats al Tribunal Constitucional pel PP i el defensor del poble, entre d'altres. Els tres anys de retard en la decisió de l'alt tribunal van anar enverinant, cada cop més, aquest afer, al mateix temps que va deteriorar la imatge d'imparcialitat d'aquesta alta institució de l'Estat.
Un dels canvis més destacables dela política espanyola de l'any 2009 es va produir al País Basc. L'acord entre el PSOE i el PP va fer possible que per primer cop l'espanyolisme polític, l'anomenat bloc constitucional, desallotgés del Govern basc el PNB, després de les eleccions autonòmiques de l'1 de març. Amb la il·legalització, gràcies a la llei de partits, de l'esquerra abertzale, els principals representants de l'esquerra independentista basca (abans Batasuna i les llistes posteriorment creades i també il·legalitzades) no van poder concórrer a les urnes. Tampoc no va aconseguir presentar-se la llista Democràcia Tres Milions, que volia recollir l'electorat independentista que s'havia quedat sense oferta electoral, perquè també va ser prohibida.
Aquest fet va comportar que bona part d'aquest electorat independentista optés per l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul com a expressió de protesta. La darrera opció, el vot nul, va ser la tria de més de 100.000 electors, una xifra molt superior als poc més de 4.000 vots nuls dels comicis del 2005.
Gràcies a aquesta absència forçada de l'anomenada esquerra abertzale l'equilibri parlamentari es va decantar cap a les forces espanyolistes. Així, als comicis de l'1 de març el PNB, que va presentar per a la reelecció a lehendakari Juan José Ibarretxe, tot i aconseguir ser la força més votada, amb 30 escons (8 més que en l'anterior legislatura), no va aconseguir suficient suport parlamentari per a governar. A aquests escons només es van sumar per a la seva reelecció els 4 diputats d'Aralar (formació independentista sorgida d'una escissió de l'antiga Batasuna, en oposar-se a donar suport a la lluita armada), l'únic diputat aconseguit per Eusko Alkartasuna, una formació que va patir un greu retrocés electoral en perdre 4 escons de 5, i el diputat d'Ezker Batua-Berdeak, formació que també va patir un càstig electoral en perdre un dels seus representants. Aquesta suma no va ser suficient per a evitar l'acord de les formacions espanyolistes per a donar suport al candidat del PSE-PSOE, Patxi López, com a nou president del Govern basc. El candidat "constitucionalista" va aconseguir el suport dels 25 diputats de la pròpia formació, el PSE-PSOE, el dels 13 diputats del PP, que va aparcar les diferències amb el seu adversari a la resta de l'Estat per sumar-se a aquest front, i el del representant d'Unión, Progreso y Democracia, la formació impulsada per Rosa Díez, exdirigent del PSOE, i que aconseguia entrar per primer cop a la cambra basca. El 5 de maig va ser investit lehendakari el candidat socialista Patxi López.
En el pla polític, durant aquest any es va continuar estrenyent el setge policial i judicial contra l'esquerra abertzale ja iniciat durant l'administració del president José María Aznar. Així, en diverses operacions policials impulsades per l'Audiència Nacional es van detenir dirigents independentistes. Entre aquestes operacions va destacar la feta per la policia espanyola el vespre del 13 d'octubre, quan va entrar a la seu del sindicat LAB, a Sant Sebastià, per instrucció del jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón. En l'operació van ser detinguts una desena de dirigents independentistes bascos, entre els quals hi havia Arnaldo Otegi --que havia sortit de la presó al final d'agost i es trobava a l'espera de judici-- i Rafa Díez, exdirigent de LAB. Precisament, aquest sindicat havia estat, fins el moment, una de les poques organitzacions de l'esquerra independentista basca que no havien estat intervingudes policialment. L'operació es va fer, segons l'argument policial, per evitar la reconstrucció de la Mesa Nacional de Batasuna. Aquesta versió, però, va topar amb les diferents informacions que apuntaven el procés obert dins la mateixa esquerra abertzale per posar les bases per a una nova etapa política que posi fi de manera pacífica al conflicte entre el País Basc i Espanya.
Pel que fa a la lluita policial contra ETA, el 2009 es van registrar múltiples detencions de destacats membres de la direcció de l'organització armada que van debilitar considerablement l'es-tructura militar del grup. És el cas de la detenció del qui havia estat considerat per les autoritats policials espanyoles com el màxim responsable de l'aparell militar d'ETA, Mikel Garikoitz Aspiazu, Txeroki, tot i que en el moment de la seva detenció, algunes fonts el situaven apartat de la direcció de l'organització armada. Tot i les nombroses detencions, ETA va poder cometre atemptats que van causar víctimes mortals, com el del 19 juny, contra l'inspector de la Brigada d'Informació de Bilbao de la Policia Nacional --la unitat encarregada de la lluita contra el terrorisme--, que va morir en esclatar una bomba adherida al seu vehicle. Poc temps després, el 30 de juliol, van morir dos guàrdies civils a Calvià (Mallorca), també en esclatar un explosiu adherit al seu vehicle.
Malgrat aquests atemptats, però,l'èxit de la lluita policial va debilitar l'estructura de l'organització armada. Alhora, tant en l'interior de l'organització com entre el col·lectiu de presos polítics i en diferents cercles de l'independentisme basc, es va anar obrint progressivament un debat sobre la necessitat d'encarar una estratègia basada en la lluita de caràcter polític.
També a Galícia es van produir canvis polítics arran de les eleccions autonòmiques. Celebrades el mateix dia que les basques, l'1 de març, van comportar la recuperació de la majoria absoluta del PP, en detriment del Govern de coalició entre PSG-PSOE i BNG. La llista dels populars va aconseguir 38 diputats, un més que en els comicis anteriors, mentre que els socialistes van repetir amb 25 diputats i els nacionalistes gallecs en van perdre un dels 13 que tenien. Com a conseqüència d'aquests resultats, el candidat popular Alberto Núñez Feijóo va prendre possessió com a nou president de la Xunta de Galícia. Tant els resultats de les eleccions basques com els de les gallegues van significar un baló d'oxigen per a la direcció popular ja que situava els conservadors de nou al Govern gallec i en una situació de forta influència política al País Basc.
També els resultats de les eleccions europees, el 7 de juny, van ser positius per al primer partit de l'oposició, en aconseguir ser la força més votada, amb el 42,23% dels vots, davant el 38,51% del PSOE. Tot i això, cal remarcar que l'any no va ser plàcid per a la direcció popular. Així, les lluites internes entre el sector encapçalat per la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, crítica amb el lideratge de Mariano Rajoy i enfrontada a l'alcalde popular de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, van continuar obertes. A més a més, els casos de corrupció, especialment greus amb l'anomenada trama del cas Gürtel, que afectava dirigents del PP valencià, feu dels populars, van posar entre les cordes alguns dirigents del PP, com el mateix president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps.
Tot i així, el desgast de l'executiu de Zapatero, ja sigui per la gestió de la crisi com pels diferents fronts territorials i polítics oberts, va ser superior al desgast dels populars, que segons les enquestes publicades no solament van retallar distàncies en intenció de vot respecte del PSOE, sinó que el superaven. A més a més, el PP va trobar en les autoritats eclesiàstiques espanyoles un ferm aliat per a les crítiques al Govern del PSOE. Per exemple, en lleis com la de l'avortament, remodelada per l'executiu de Zapatero, i que preveu l'ampliació dels criteris per a les interrupcions dels embarassos i obre a les menors de 16 anys la possibilitat de poder avortar sense el consentiment patern. El PP, la Conferència Episcopal Espanyola, junt amb altres organitzacions i associacions socials de caràcter religiós i conservador, van aconseguir, a més, una important mobilització en diferents actes com ara la missa de Madrid del 27 de desembre.
En matèria de política internacional la política espanyola va tenir alts i baixos. Entre els aspectes més positius per al Govern espanyol, hi ha la recuperació de les relacions amb l'Administració dels EUA després de la victòria de Barack Obama, al novembre del 2008. Unes relacions que es van acabar de desgelar amb la visita del mandatari espanyol a la Casa Blanca, el 5 d'octubre, en la qual Rodríguez Zapatero es va comprometre a enviar més tropes a l'Afganistan i a acollir reclusos provinents de la base militar, reconvertida en penal il·legal, de Guantánamo.
Però l'Administració espanyola també va patir alguns entrebancs. Com el cas del segrest del vaixell tonyinaire basc Alakrana. El pesquer va ser segrestat per pirates somalis el 3 d'octubre, a 413 milles de les costes del sud de Somàlia, amb 36 mariners a bord. Passats 47 dies, el 17 de novembre, l'Alakrana va ser alliberat després del pagament d'un rescat, i sense que les forces armades espanyoles destacades a l'Índic poguessin detenir els segrestadors. Aquest segrest es va complicar quan les autoritats espanyoles van detenir i extradir dos dels presumptes segrestadors perquè fossin jutjats a l'Audiència Nacional. Això va fer que, entre les reivindicacions dels segrestadors que retenien l'Alakrana, s'hi afegís l'alliberament dels detinguts.
Un altre segrest que també va complicar la política exterior espanyola va ser el de tres membres d'una caravana solidària que traslladava material humanitari de Barcelona a Mauritània, el 30 de novembre. El segrest va ser reivindicat per al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI). Les gestions de l'administració espanyola i les de les autoritats locals no havien aconseguit, en acabar l'any, l'alliberament dels segrestats.
Però una de les crisis que més maldecaps va causar a la diplomàcia espanyola va ser la provocada per la vaga de fam de l'activista sahrauí, Aminatou Haidar, a l'aeroport de Lanzarote. El 14 de novembre l'activista va ser expulsada del seu país per les autoritats marroquines, quan tornava d'un viatge als EUA, i va ser enviada cap a Lanzarote. Les autoritats espanyoles van deixar passar Haidar i amb aquest gest van donar validesa a l'expulsió. L'activista va iniciar així un periple per intentar tornar al seu país, malgrat la negativa de les autoritats marroquines. Haidar va començar una vaga de fam per a poder aconseguir el seu objectiu de retornar a Al-Aiun, sense haver de signar el reconeixement de la seva condició de marroquina exigit per les autoritats del Marroc. La crisi va posar de nou al descobert el conflicte del Sàhara Occidental, l'antiga colònia espanyola que el 1975 va ser abandonada a mans de l'expansionisme de la monarquia marroquina, sense preservar el dret a l'autodeterminació reivindicat pels habitants del Sàhara Occidental. La vaga de fam de l'activista sahrauí va posar en dubte les relacions entre el Marroc --les autoritats del qual no estan disposades a assumir cap reivindicació sahrauí-- i les d'Espanya --que tampoc va voler posar en perill les relacions entre els dos estats pel conflicte del Sàhara Occidental--. Finalment, però, gràcies en gran part a la pressió internacional, les autoritats marroquines van acceptar que un avió espanyol retornés Haidar, després de 32 dies de vaga de fam, a Al-Aiun.