L’any 2010 no es recordarà perquè s’hagin manifestat els primers indicis de la recuperació econòmica, sinó perquè es va evidenciar, amb tota la cruesa, el veritable abast de les greus conseqüències de la crisi global en l’economia espanyola.
Per a l’executiu socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, l’any va començar amb una exceqent oportunitat per a demostrar les capacitats del lideratge internacional del president i del Govern espanyol, amb la presidència de torn de la Unió Europea (1 de gener-30 de juny). Però lluny d’això, es va perdre l’oportunitat de refer el malferit prestigi internacional espanyol, amb uns índexs econòmics negatius que l’havien situat l’any anterior com una de les economies europees amb més problemes. La presidència de torn europea es va convertir, per contra, en un amplificador de les debilitats espanyoles davant la crisi internacional.
Aquest mig any de presidència espanyola de la Unió Europea es va cloure amb un balanç gris per a Rodríguez Zapatero, en no aconseguir pràcticament cap dels objectius mínims que s’havien marcat i per les dificultats de cohabitar amb la recentment estrenada presidència estable de la UE del flamenc Herman van Rompuy. Fruit del desenvolupament del tractat de Lisboa, l’1 de gener de 2010 també es va inaugurar la presidència estable, que se solapa amb el càrrec de la presidència de torn, que ha quedat desdibuixada i que ha generat confusió entre les atribucions de competències de cadascuna.
En el seu balanç, el president espanyol tan sols hi va poder afegir les cimeres multilaterals contra la crisi i els plans de rescat econòmic, impulsats, però, pels principals governs de la Unió. Però el cert és que la presidència espanyola va fracassar en els intents de celebrar una cimera bilateral entre els Estats Units d’Amèrica i la UE, i en el de celebrar-ne una altra de la Unió pel Mediterrani. Ambdues es van acabar anul·lant. La primera, pel desinterès de l’Administració d’Obama i, la segona, per la por a un fracàs de la diplomàcia, per la precipitació en l’organització i les mancances en les negociacions prèvies. El Govern espanyol va passar el relleu de la presidència de torn europea a Bèlgica.
Probablement, però, el 2010 es recordarà com l’any de l’esclat de la crisi econòmica amb tota la seva esplendor a l’Estat espanyol. El 12 de maig, el president del Govern va anunciar les retallades socials més dures de la història de la democràcia espanyola. Rodríguez Zapatero va enterrar el seu discurs de defensa i impuls de les polítiques socials, per a fer front a l’amenaça de bancarrota de l’economia espanyola. El president socialista va haver de liquidar el seu programa social després de rebre pressions internacionals de primer ordre per a impulsar mesures econòmiques que evitessin una crisi financera espanyola, que, afegida a la de Grècia, posés en perill l’estabilitat de la zona euro i, de retruc, l’economia internacional. Pressions del mateix president dels Estats Units, Barack Obama, o dels principals dirigents europeus, com la cancellera alemanya Angela Merkel o el president de la república francesa, Nicolas Sarkozy, van conduir el mandatari espanyol a impulsar aquestes retallades.
Rodríguez Zapatero, doncs, va impulsar un pla d’ajustament econòmic que anava just en contra de la línia de flotació del seu programa polític i social. Una mesura que va ser batejada popularment com el tijeretazo (‘la tisorada’). La mesura preveia la reducció de la despesa pública en 15.000 milions, una despesa situada en l’11% del PIB. L’objectiu de les retallades pressupostàries era reduir aquesta xifra al 9,3% el mateix any, el 6% el 2011, el 4% el 2012, a fi d’arribar al 3% el 2013. Per això, des de l’executiu es va impulsar la retallada dels salaris dels treballadors públics en el 5% i la congelació de les pensions, com també la reducció de recursos destinats a obra pública. La mesura va ser molt criticada per totes les forces polítiques de l’oposició, tot i que van tirar endavant gràcies al suport parlamentari dels diputats del PSOE i per l’abstenció de CiU i Coalició Canària.
Però una de les reformes que va generar més tensió política i social va ser la reforma laboral impulsada des del Ministeri de Treball, de Celestí Corbacho. I és que la taxa d’atur a l’Estat va arribar al 20%, una de les més altes de tots els membres de la UE. La reforma laboral va ser aprovada finalment al Congrés dels Diputats el 9 de setembre, gràcies a l’abstenció del PP, CiU, PNB, CC, UPN i UPyD. La reforma, però, va topar amb l’oposició dels sindicats, que van acabar convocant una jornada de vaga general el 28 de setembre. Malgrat la mobilització sindical, l’executiu espanyol va tirar endavant la reforma laboral aprovada.
La situació econòmica va desgastar molt la imatge del Govern, que segons les enquestes electorals era superat pel primer partit de l’oposició, el PP. En aquest context, el 20 d’octubre José Luis Rodríguez Zapatero va impulsar una reforma de Govern, la tercera de la legislatura. Va reforçar la figura d’Alfredo Pérez Rubalcaba, que es va mantenir a la cartera d’Interior, però alhora va assumir les funcions de María Teresa Fernández de la Vega, que va deixar de ser la vicepresidenta primera. L’enfortiment del fins en aquell moment ministre de l’Interior també cal situar-lo en el context polític de canvi que es va produir al País Basc, on l’esquerra independentista va anunciar un canvi estratègic històric a fi de desvincular-se de la lluita armada. Va entrar en el nou Govern, com a ministra de Sanitat, la que havia estat secretària d’organització del PSOE, Leire Pajín, en substitució de Trinidad Jiménez, que havia patit recentment una derrota en les eleccions primàries de la Federació Socialista Madrilenya, enfront de Tomás Gómez, tot i tenir el suport del mateix Zapatero. Trinidad Jiménez, però, va passar a subs-tituir Miguel Ángel Moratinos, al capdavant del ministeri d’Afers Estrangers.
L’eurodiputat socialista i exconseller basc Ramón Jáuregui també va recuperar pes polític en ser nomenat ministre de la Presidència i portaveu de l’executiu. Jáuregui també reforçava els ponts de relació amb l’actual direcció del PNB, que, després del pacte entre socialistes i populars al País Basc, havien quedat malmesos. Rosa Aguilar, exalcaldessa de Còrdova, va ocupar la cartera de Medi Ambient, en substitució d’Elena Espinosa. I, per intentar refer les relacions amb els sindicats, Rodríguez Zapatero va situar Valeriano Gómez, membre històric de la UGT, a la cartera de Treball, en substitució de Celestí Corbacho. Van desaparèixer els ministeris d’Igualtat i d’Habitatge, les competències dels quals van ser assumides pel Ministeri de Foment, en què José Blanco va seguir al capdavant.
Malgrat aquests canvis i les mesures radicals i impopulars impulsades per l’executiu de Rodríguez Zapatero, l’economia encara va donar més disgustos al Govern espanyol. La crisi econòmica d’Irlanda, al mes de novembre, que va obligar el país a demanar la intervenció de la UE per tal de fer front al seu deute, va fer témer un efecte contagiós sobre l’economia espanyola i va aixecar els temors que s’acabés convertint en el punt de fallida de tot el dòmino de la fràgil eurozona.
Per això, al principi de desembre, el Consell de Ministres va aprovar noves mesures d’estalvi, per a aconseguir recuperar certa confiança en els mercats financers internacionals. Entre aquestes, hi havia la supressió de l’ajuda als aturats als quals se’ls acaba la prestació d’atur, la privatització del 49% d’AENA, ―l’empresa pública que gestiona els aeroports de l’Estat, i de la gestió dels aeroports de Barajas i el Prat, la privatització de part de les loteries estatals, així com la pujada del 28% sobre l’impost del tabac. Unes mesures que, finalment, van ser valorades positivament per l’Ecofin i van aconseguir donar una mica d’oxigen a la imatge exterior de l’economia espanyola.
Però no tan sols la crisi econòmica va trastocar els plans de l’executiu de Rodríguez Zapatero. El debat territorial també es va fer lloc en l’agenda política espanyola. La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre els recursos d’inconstitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia, que es va fer pública el 28 de juny, després d’una greu crisi dins el mateix tribunal, provocada per la incapacitat d’arribar a un consens suficient i pel retard de la renovació dels seus membres, va tancar en fals el debat estatutari. El Govern espanyol va valorar com a positiva la sentència, malgrat que significava una interpretació molt restrictiva del text aprovat i en retallava alguns àmbits bàsics (en matèria de llengua, justícia, reconeixement simbòlic i definicions competencials), i va considerar derrotades les tesis del PP, instigadors dels principals recursos contra l’estatut català. El PP, al seu torn, va compartir l’optimisme del Govern en considerar que el TC havia assumit bona part de les seves tesis, encara que en alguns casos en termes interpretatius. Els populars van considerar, doncs, que l’estatut impugnat no era prou constitucional, i segons el seu parer, això refermava la sentència.
Al seu torn, a Catalunya, la sentència va aprofundir el malestar amb l’Estat. Les formacions polítiques catalanes, excepte el PP i C’s, van rebutjar la interpretació restrictiva de la Constitució. Aquest rebuig polític i ciutadà es va traduir en la manifestació del 10 de juliol celebrada a Barcelona, la més multitudinària que mai s’hagi fet a Catalunya. Tot i això, les eleccions al Parlament de Catalunya, el 28 de novembre, van donar un respir a l’executiu del PSOE. Paradoxalment, els mals resultats del PSC, els pitjors en unes eleccions autonòmiques catalanes, i la victòria d’Artur Mas, a curt i mitjà termini, obrien les portes als socialistes espanyols de poder explorar noves vies d’entesa amb CiU al Congrés dels Diputats. L’ensorrament de l’anomenat govern tripartit, especialment amb la contundent baixada dels socialistes catalans (que van passar de 37 a 28 diputats) i l’ensorrada d’Esquerra Republicana de Catalunya (va perdre 11 dels 21 diputats) van apartar de l’agenda de Rodríguez Zapatero un govern que li havia resultat molest, perquè li produïa un desgast electoral a la resta de l’estat, pels pactes dels socialistes amb els independentistes.
Però un dels aspectes més importants en el debat territorial a l’Estat espanyol van ser els canvis estratègics que l’esquerra independentista basca va fer públics. Durant molts mesos es va produir un debat intern en aquest espai polític basc, les formacions del qual han estat iqegalitzades gràcies a la Llei de partits, aprovada al juny del 2002 i que, des d’aleshores, ha impedit la concurrència d’aquestes formacions en les eleccions. Fruit d’aquests processos de reflexió, que arrenquen pràcticament des del fracàs de la darrera treva d’ETA, Batasuna i Eusko Alkartasuna (EA) van signar, el 20 de juny, un acord per a treballar conjuntament a fi d’aconseguir un Estat basc i fer-ho des d’estratègies estrictament polítiques i pacífiques. Davant de més de mil assistents congregats al palau Euskalduna de Bilbao, les dues formacions, amb la presència d’observadors internacionals, es van comprometre a “desenvolupar una estratègia basada en la confrontació cívica, pacífica i democràtica” per afrontar “la imposició dels nacionalismes espanyol i francès i els seus estats”. L’acord, “Bases d’un acord estratègic entre forces polítiques independentistes”, no va citar directament l’organització armada ETA, tot i que sí que fixava l’objectiu de “la superació del conflicte polític i la desaparició de tot tipus de violència”, per a facilitar la resolució del conflicte bascoespanyol. Aquell primer gest es va menystenir des de l’executiu espanyol, que el va voler considerar un simple moviment de la iqegalitzada Batasuna per a superar el setge policial i judicial.
Els moviments de l’esquerra independentista van aconseguir alguns efectes. Si més no, el 5 de setembre ETA va anunciar un alto el foc i va proposar l’obertura d’un procés per a negociar una solució “democràtica i dialogada”. El grup armat va fer pública una declaració, per mitjà d’un comunicat llegit en vídeo i enviat a la cadena britànica BBC, en el qual instava el Govern espanyol a acordar uns mínims per a emprendre el procés democràtic, sense imposicions. Alhora, va fer una crida als agents polítics, socials i sindicals a implicar-se en aquest procés, i va demanar a la comunitat internacional la implicació en la recerca d’una “solució duradora, justa i democràtica”. En el comunicat, l’organització armada també va anunciar que la decisió de “posar fi a les accions armades” havia estat presa des de feia mesos —de fet, les darreres víctimes mortals d’ETA van ser al juliol del 2009, dos guàrdies civils a Mallorca, que van morir en esclatar una bomba lapa adossada al seu vehicle.
Els moviments en la política basca es van refermar el 25 de setembre, quan 30 organitzacions basques van signar un acord que aprofundia en la línia impulsada al juny per Batasuna i EA. L’acord, fet públic en un acte celebrat al Lize Antzokia de Gernika, amb la participació d’organitzacions socials, sindicals i polítiques basques, reclama un escenari de pau i de diàleg polític que desemboqui en una pau amb drets per a Euskal Herria. El text presentat reclama un diàleg polític obert a totes les sensibilitats polítiques del País Basc sense cap exclusió, que abordi el reconeixement del dret a decidir dels ciutadans bascos sobre el seu futur i la seva forma d’organitzar-se políticament, “el respecte de la voluntat popular democràtica sobre el model juridicoinstitucional intern, i sobre el tipus de relació amb els estats, inclosa la independència”. L’acord va rebre en el seu moment inicial el suport, a banda de les formacions polítiques independentistes basques, de sindicats com LAB, EHNE, Hiru, ELB, ESK, STEE-EILAS, organitzacions juvenils, a banda de formacions polítiques i associacions com Etxerat, Gernika Batzordea, Herria 2000 Eliza, Euskaria o AEK, entre d’altres.
El document de l’acord es proposa impulsar aquest nou “escenari de pau i solucions democràtiques”, i per això demanen a ETA un “alto el foc permanent, unilateral i verificable ―per observadors internacionals”, alhora que demanen a l’Estat la derogació de la Llei de partits i la fi dels actes de persecució contra l’independentisme basc.
Malgrat aquests moviments en l’independentisme basc, les operacions policials i judicials contra membres i organitzacions de l’anomenada esquerra abertzale es van anar succeint durant tot l’any, especialment van ser coincidents operacions posteriors als successius anuncis fets des de la mateixa esquerra independentista a favor de postular l’impuls d’un procés reivindicatiu estrictament polític.
Tot i així, diversos observadors internacionals van fer públic el convenciment de ser a les portes d’un procés nou de pau que podria comportar l’abandonament de la lluita armada d’ETA. També alguns responsables polítics bascos van expressar aquest convenciment, com el mateix president del PSE-PSOE, Jesús Egiguren, un dels negociadors de l’anterior procés de pau fallit.
La política espanyola també va tenir un destacat tema en l’agenda internacional. Més enllà de la presidència de torn europea, l’executiu de Rodríguez Zapatero es va trobar de nou amb la dificultat de gestionar les complexes relacions amb el Marroc.
A l’estiu, un incident en el control policial espanyol a Melilla va desencadenar un forta tensió entre l’Estat espanyol i el regne alauita. L’origen de les protestes va ser el 16 de juliol, al lloc fronterer de Beni Enzar, a Melilla, quan 4 marroquins amb passaport belga volien entrar a la plaça africana espanyola. Segons les versions difoses al Marroc, els joves van ser agredits per la policia espanyola quan els primers van intentar treure una bandera marroquina. Segons la versió policial espanyola, els joves es van negar a mostrar la documentació i aleshores es va produir una escalada d’insults contra la policia, entre la qual hi havia agents femenines, fins que van acabar intervenint-hi els antidisturbis. Aquell episodi es va allargar durant setmanes, amb protestes a la frontera de ciutadans marroquins i amb un bloqueig de mercaderies a Melilla. Una tensió que va afectar les relacions entre els dos estats, ja que el Govern marroquí va acusar la policia espanyola de maltractaments.
Aquell conflicte també va generar un pols entre el PSOE i el primer partit de l’oposició. Els populars van acusar l’executiu socialista de deixar la plaça africana sota sobirania espanyola abandonada. Amb aquest pretext, l’expresident espanyol del PP, José María Aznar, va fer una visita, en plena crisi, a la ciutat africana, visita que l’executiu espanyol va titllar de poc lleial als interessos de l’Estat i de posar en perill les vies diplomàtiques que havien de resoldre, al cap d’unes setmanes, el conflicte.
Però quan les relacions diplomàtiques espanyoles i marroquines semblaven restablertes, l’esclat del conflicte del Sàhara va acabar d’enverinar les relacions entre els dos regnes. Al final d’octubre es va instal·lar un campament de protesta a Al-Aiun, la capital del Sàhara Occidental, on milers de sahrauís protestaven contra l’ocupació d’aquest territori pel Marroc. El 24 d’octubre un nen de 14 anys va morir tirotejat per les tropes marroquines, quan intentava superar el bloqueig militar. La tensió va anar creixent a la zona a mesura que es va anar internacionalitzant la protesta sahrauí fins que el 8 de novembre la tropes marroquines van fer un pas endavant i van entrar i atacar l’assentament de protesta. Aquesta onada de repressió contra el Sàhara va ocasionar més d’una desena de morts i l’inici d’una escalada de detencions i arrestos iqegals contra la població d’aquest territori ocupat.
La reacció freda de les autoritats espanyoles, tenint present que un dels morts en la repressió era un ciutadà sahrauí amb passaport espanyol, va generar una intensa onada de protestes contra el Govern de Rodríguez Zapatero, tant des de sectors progressistes com des de l’oposició, que no van entendre la tènue resposta del Ministeri d’Exteriors de la ministra Trinidad Jiménez.