Taula: Resultats eleccions espanyoles 2011
La política espanyola va estar absolutament marcada per les convulsions provocades per la crisi econòmica i financera, que van comportar el relleu del Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. El canvi de govern espanyol es va produir el 20 de novembre, després de les eleccions anticipades en les quals el PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, va aconseguir una contundent majoria absoluta.
La gestió de la crisi econòmica i financera, molt contestada per l’oposició i per l’opinió pública, va passar factura al Govern socialista, que va veure com el PSOE es desplomava electoralment en aquells comicis, tot tancant un cicle electoral de derrotes, tant en les eleccions municipals i autonòmiques, del mes de maig, com en les europees de l’any anterior.
A l’executiu socialista no li va servir de res posar a la balança dels èxits de la legislatura l’anunci d’ETA d’abandonar definitivament la lluita armada. Aquesta notícia, que en unes altres circumstàncies hauria pogut rendibilitzar qualsevol govern, va quedar eclipsada pels devastadors efectes de la crisi, que van dur l’economia espanyola a les portes de la intervenció de les autoritats europees i que, finalment, van provocar l’anticipació de les eleccions al 20 de novembre, en comptes d’esperar al final de la legislatura a la primavera del 2012.
Els resultats del 20 de novembre
Els populars van rendibilitzar el desgast de l’executiu de Zapatero, assetjat per les nefastes xifres macroeconòmiques, un augment constant de la desocupació (que superava de llarg els quatre milions d’aturats) i els atacs especuladors, cada cop més intensos, dels mercats financers contra el deute espanyol. Uns atacs que van acabar situant la prima de risc espanyola a nivells de rescat, és a dir, d’intervenció directa de la UE. Amb aquest context, el PP de Mariano Rajoy, amb un increment de menys de mig milió de vots respecte dels comicis del 2008, aconseguia 186 diputats en relació amb els 154 de la legislatura anterior. Això és una còmoda majoria absoluta, davant d’un PSOE que va obtenir els seus pitjor resultats electorals en unes eleccions a les Corts espanyoles, amb només 110 diputats. Eren 59 diputats menys que el 2008. El canvi del candidat socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, per l’exministre de Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba, no va evitar pas l’esfondrament socialista. El PSOE va veure com perdia en totes les comunitats autònomes, a favor del PP, excepte a Catalunya i al País Basc, on ho feia a favor de CiU i Amaiur, força que aglutina l’esquerra independentista basca i que es convertiria, amb set diputats, en la primera força del nacionalisme basc, tot i que finalment la mesa del Parlament espanyol li negaria el dret a formar grup parlamentari al Congrés.
Al marge de la majoria absoluta dels populars, l’esfondrada dels socialistes va donar ales a les formacions més petites. Així, el Congrés dels Diputats que va resultar dels comicis es va convertir en una de les cambres amb més formacions polítiques dels darrers temps a l’Estat espanyol. A banda de les formacions habituals, PP (186 diputats), PSOE (110), CiU (16), PNB (5), ERC (3), BNG i CC (2 diputats respectivament), quatre formacions més van obtenir representació o la van millorar substancialment. La més destacable va ser Amaiur, que significava que l’esquerra independentista basca irrompia amb força al Congrés, gràcies al nou escenari de pau iniciat al País Basc, amb l’abandonament unilateral i definitiu de la lluita armada anunciat per ETA unes setmanes abans dels comicis. Els set diputats d’Amaiur (sis obtinguts al País Basc i un a Navarra) van posar en l’agenda del Congrés dels diputats el procés de pau al País Basc.
També va ser destacable el suport electoral rebut per la formació nacionalista espanyola, impulsada per l’exsocialista Rosa Díez, Unión Progreso y Democracia (UPyD), que va aconseguir passar d’un sol diputat a cinc (quatre per Madrid i un per València). GBai, la formació que substituïa la coalició Nafarroa Bai, també va aconseguir mantenir la seva representació d’un escó. Va irrompre, per primer cop des del 1936, el nacionalisme valencià, amb un diputat de la coalició Compromís. Així mateix, la formació impulsada per l’exministre d’Aznar, Francisco Álvarez Cascos, Foro Asturias (FAC) també va aconseguir representació. Fins a tretze formacions van acabar integrant la composició del nou Congrés.
El 20 de novembre també va comportar el reforç de la majoria dels populars al Senat, on van obtenir també la majoria absoluta, amb 136 representats amb relació als 48 del PSOE. I és que el 2011 l’esfondrada dels socialistes va ser generalitzada. Uns resultats molt adversos per al PSOE que ja es van produir en les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig. Totes les comunitats autònomes, excepte Andalusia, Catalunya, Galícia i el País Basc, triaven els seus parlaments. Els resultats també van ser la primera onada aclaparadora de victòria del PP. A totes les comunitats els populars es van convertir en la primera força política, excepte a Navarra i al Principat d’Astúries, on UPN (que abans havia concorregut sempre amb el PP) i el Foro de Ciudadanos de l’exministre popular Francisco Álvarez Cascos, esdevenien primera força. El PP aconseguia governar a totes les comunitats autònomes on es van celebrar eleccions, tret de Navarra, on va guanyar UPN. Fins i tot en comunitats amb un alt vot tradicionalment socialista, els populars s’imposaren, com és el cas d’Extremadura. El mateix passava amb el mapa municipal. Els populars s’imposaren gairebé com a primera força a totes les capitals de província, excepte a les de Catalunya, les de Biscaia i Guipúscoa, al País Basc, a Toledo i Cuenca. Fins i tot, els populars van aconseguir ser la primera força municipal al tradicional feu socialista d’Andalusia.
El 20 de novembre va consumar, doncs, la desfeta del PSOE que el va submergir en una profunda crisi de lideratge que va anar arrossegant durant tot l’any. Ja des del principi del mes d’abril, quan José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar que no es tornaria a presentar a les eleccions, va començar una disputa per encapçalar la llista del PSOE, que va enfrontar inicialment el llavors vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba, que tenia el suport de l’aparell de la formació i de la vella guàrdia felipista, amb la ministra de Defensa, Carme Chacón. Aquesta darrera, tot i haver estat una de les persones de l’òrbita més propera de Rodríguez Zapatero des que fou escollit secretari general del PSOE l’any 2000, va acabar retirant la seva candidatura a causa de les pressions rebudes dins la mateixa formació per evitar que un procés de primàries pogués laminar més la imatge de la formació davant de les eleccions a les Corts espanyoles.
El PSOE acabava l’any amb un greu i profund retrocés electoral i amb la conseqüent pèrdua de pes institucional i territorial en l’àmbit de totes les administracions: la local, l’autonòmica i l’estatal. També pateix una greu crisi de lideratge que haurà de resoldre en el congrés federal previst per al febrer del 2012.
La tempesta econòmica
Però en bona mesura, més enllà de possibles errors de gestió política, la magnitud de la crisi es va convertir en el principal, i pràcticament únic, problema del Govern espanyol. L’augment de l’atur, que va acabar trencant la que havia estat considerada la barrera psicològica dels quatre milions de desocupats, va caure com una llosa sobre l’economia espanyola. L’atur es va enfilar per sobre el 20% de la població activa, una taxa que pràcticament duplicava la de les taxes més altes de la resta de països membres de la UE. Amb una especial gravetat per les xifres d’atur juvenil que s’acostaven al 50%.
En aquest context de crisi financera, l’executiu espanyol va impulsar un procés de remodelació del sistema bancari i financer. Un procés que va obrir una etapa de fusions entre les diverses caixes d’estalvi de l’Estat per enfortir un sistema financer molt tocat per la falta de liquiditat i per l’esfondrament de les inversions immobiliàries.
Així mateix, per donar resposta a les exi-gències marcades per la UE, en matèria de contenció del dèficit públic, el Govern espanyol va obrir un procediment exprés de reforma constitucional, per a fixar la contenció d’aquest dèficit en la Carta Magna espanyola. Aquesta reforma, molt contestada per algunes de les formacions de l’oposició, com IU o les diverses formacions nacionalistes, es va poder dur a terme gràcies al suport de les dues forces majoritàries al Congrés i al Senat. Així, amb poc menys d’una setmana de debat, el divendres 2 de setembre, el Ple del Congrés aprovava la reforma de l’article 135 de la Constitució, per incloure’n el principi d’estabilitat pressupostària, seguint les instruccions de la UE. La reforma va rebre el suport dels diputats del PSOE, del PP i d’Unió de Poble Navarrès.
El moviment 15-M
En paral·lel, a mesura que la crisi econòmica es feia cada cop més profunda, va anar creixent un moviment de contestació social molt crític amb el sistema polític i financer. En certa manera, van ser unes mobilitzacions que es van veure alimentades per les revoltes impulsades pels joves a diversos països àrabs, “la primavera àrab", que es van convocar bàsicament per mitjà de les xarxes socials.
A l’Estat espanyol, una setmana abans de les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig, mitjançant diverses crides fetes a les xarxes socials, es van convocar manifestacions a prop d’una seixantena de ciutats per protestar contra les retallades socials i contra el sistema polític i financer. El moviment fou impulsat per una plataforma anomenada ¡Democracia real, ya!, que va englobar un parell de centenars d’associacions i d’organitzacions d’arreu de l’Estat. El dia de la convocatòria, 15 de maig, va acabar donant nom al moviment posterior, el 15-M, conegut també amb el nom d’Indignats o Spanishrevolution –a les xarxes socials–. L’endemà de la mobilització, prop de 150 persones van iniciar una acampada de protesta a la plaça de la Puerta del Sol de Madrid. Una acció que va ser seguida després a places d’altres ciutats de l’Estat com ara Barcelona. A poc a poc, les acampades van anar rebent més suport fins a convertir-se en espais permanents de protesta, on es van organitzar veritables campaments, i processos de debats assemblearis, on es proposaven reformes del sistema polític, social i econòmic. Aquestes acampades van generar certa tensió quan es van plantejar, des d’algunes instàncies polítiques, la possibilitat de desallotjaments policials perquè les protestes no interferissin en la jornada de reflexió de les eleccions del 22 de maig. Finalment, les acampades es van perllongar fins els primers dies de juny, quan es van anar aixecant.
Val a dir, però, que aquest moviment no va tenir una repercussió electoral visible, tot i que es va acabar convertint en un element més de desgast per al Govern de Rodríguez Zapatero, molt deteriorat, que va aconseguir, això sí, una forta repercussió internacional. De fet, el moviment iniciat a l’Estat espanyol va ser imitat per altres col·lectius de diversos països europeus com ara Grècia, un dels estats més castigats per la crisi.
Passades les eleccions del 20 de novembre, es va constituir el nou govern popular encapçalat per Mariano Rajoy. Un executiu amb una còmoda majoria absoluta a les dues cambres, el Congrés dels Diputats i el Senat. Format per tretze ministres, el nombre més petit de l’etapa democràtica de l’estat, amb Soraya Sáenz de Santamaría, com a vicepresidenta primera i portaveu, i en l’àmbit econòmic, Luis de Guindos, al capdavant del Ministeri d’Economia i Competitivitat, i Cristóbal Montoro, que repeteix com a ministre d’Hisenda i Administracions Públiques. Completaven el nou govern: José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esports; Pedro Morenés, a Defensa; Alberto Ruiz-Gallardón, a Justícia; Jorge Fernández Díaz, a Interior; Ana María Pastor (exministra de Sanitat i Consum amb Aznar), a Foment; Miguel Arias Cañete, torna a ocupar Agricultura, Alimentació i Medi Ambient; José Manuel García-Margallo, a Exteriors; Ana Mato, a Sanitat; Serveis Socials i Igualtat; Fátima Báñez, a Ocupació, i José Manuel Soria, a Indústria, Energia i Turisme.
No obstant això, el nou executiu tindria un escàs marge de maniobra ateses les exi-gències europees per afrontar un seguit de reformes estructurals profundes, amb l’objectiu de reduir les altes taxes de desocupació de l’Estat i per reduir la despesa i el dèficit públics. Unes reformes que el president entrant va anunciar en dues línies inicials; una reforma del mercat laboral urgent, malgrat els recels que despertaria l’anunci entre els sindicats, i una nova reforma del sistema financer, amb l’anunci de l’impuls de noves fusions bancàries, i que podria anar acompanyada al seu torn d’una reforma del sistema fiscal.
L’agenda basca
La crisi econòmica va eclipsar un tema clau en la política espanyola durant les darreres dècades: les evolucions del conflicte basc. L’any va començar amb un anunci d’ETA que va acabar essent cabdal. El 10 de gener, l’organització armada basca emetia una declaració “d’alto el foc permanent, general i verificable" i feia una aposta decidida per un “compromís ferm en un procés de solució definitiu i amb el final de la confrontació armada". La resolució donava ales al procés impulsat per l’esquerra independentista durant els darrers dos anys anteriors, que havia donat com a resultat l’Acord de Gernika, signada entre partits i organitzacions abertzales, l’any anterior. En aquest context, al febrer es presentava Sortu, un projecte de partit polític que volia esdevenir una formació que pogués representar els sectors fins ara il·legalitzats de l’esquerra abertzale. Aquesta nova formació, que defensava la independència d’Euskal Herria per les vies estrictament democràtiques, no es va poder inscriure en el registre de partits, tal com va resoldre el Tribunal Suprem, a instàncies de la fiscalia de l’estat, en considerar-la “hereva" de les altres formacions il·legalitzades anteriorment de l’esquerra abertzale.
El 27 de març, ETA emetia un nou comunicat, a través del diari Gara, en el qual criticava els governs espanyol i francès per no acceptar la verificació oficial de l’alto al foc. En el vessant polític, el 3 d’abril es produïa, malgrat aquest dubtes, un altre pas, amb la presentació de la coalició Bildu, integrada per Eusko Alkartasuna, Alternatiba i abertzales independents. Pocs dies després, però, el 9 d’abril, va tenir lloc un tiroteig en una topada entre activistes d’ETA i membres de la gendarmeria francesa, a causa del qual va morir un dels agents. Aquell incident va posar en perill el procés polític iniciat al País Basc. A més donava arguments a aquells sectors polítics i judicials espanyols partidaris de no legalitzar la nova coalició. Però, finalment, Bildu es va poder presentar a les eleccions municipals i forals del País Basc, del 22 de maig, malgrat que el Tribunal Suprem havia tombat inicialment les llistes de la coalició. En darrera instància, va ser el Tribunal Constitucional qui va permetre la concurrència de la coalició.
Bildu va aconseguir un gran èxit electoral, tot superant els millors resultats d’Euskal Herritarrok del 1999, i es va convertir en la segona força municipal a Euskadi i la primera a Guipúscoa. Va aconseguir sumar més d’una quarantena de diputats forals entre Guipúscoa, Biscaia i Àlaba, i un bon nombre d’alcaldies, entre elles la de la capital guipuscoana, Sant Sebastià, fins llavors en mans del PSE-PSOE.
Amb aquells excel·lents resultats l’esquerra abertzale irrompia de nou i amb força a les institucions polítiques basques i començava a prendre força l’aposta per a la reivindicació política independentista basca per vies únicament democràtiques i pacífiques.
L’evolució del marc polític basc va continuar durant els mesos següents, un cop constituïts els nous equips municipals i forals. La nova estratègia política de l’esquerra independentista va anar aconseguint nous suports, com el del 26 de setembre, quan el col·lectiu de presos d’ETA (EPPK) anunciava que s’adherien a l’Acord de Gernika. Aquest suport encara va donar més força a la presentació, l’endemà, el 27 de setembre, de la coalició Amaiur, per a concórrer a les eleccions espanyoles, que integrava noves formacions a les quals ja van coincidir a Bildu, principalment, Aralar, una escissió de Batasuna, que en les darreres eleccions havia vist com perdia molts suports en favor del nou projecte abertzale. Aquesta nova coalició es va refermar en l’estratègia de reivindicar “el reconeixement nacional del dret a decidir" d’Euskal Herria, i van refermar els punts de l’Acord de Gernika, com a “l’únic full de ruta existent" que hauria de dur el País Basc a un escenari nou de pau.
El procés va rebre definitivament el ressò mundial amb la celebració de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, el 17 de setembre, al Palau d’Aiete, de la capital guipuscoana. En la conferència van participar personalitats de prestigi internacional que ja havien anat donant suport als moviments impulsats per l’esquerra independentista a favor d’un procés de pau al País Basc. Entre els assistents hi van participar: el premi Nobel de la Pau i exsecretari general de l’ONU, Kofi Annan; el president del Sinn Féin, Gerry Adams; l’exlíder del Fianna Fáil i exprimer ministre d’Irlanda, Bertie Ahern; el dirigent del Partit Laborista del Regne Unit, Jonathan Powell, o l’exprimera ministra noruega, Gro Harlem Brundtland, entre d’altres. Més endavant, la conferència va rebre el suport de l’exprimer ministre britànic Tony Blair i de l’expresident dels EUA, Jimmy Carter. Malgrat la menysvaloració de la conferència, feta per les autoritats espanyoles i franceses, tres dies després, el 20 d’octubre, ETA anunciava, en un comunicat fet públic per mitjà dels diaris bascos Gara i Berria , l’esperada notícia del “cessament definitiu" de la lluita armada. Una de les notícies més esperades i que obria un nou escenari polític al País Basc i a l’Estat espanyol.
ETA: mig segle d'activitat armada
El 20 d’octubre de 2011, ETA anunciava el final definitiu de la seva activitat armada. Es tancava més de mig segle de conflicte armat amb un balanç de més de 1.300 víctimes mortals.
El 1958 es va constituir ETA (Euskadi Ta Askatasuna, ‘País Basc i Llibertat’), impulsada per joves descontents amb el PNB. S’inspiraven en els processos d’alliberament colonials de l’època, en especial el d’Algèria, i defensaven l’impuls d’un moviment revolucionari d’alliberament nacional basc. Les primeres accions van ser de caràcter insurgent. La primera va ser un intent de fer descarrilar un tren d’excombatents franquistes el 1961. Però va ser al juny del 1968 quan ETA va causar la primera víctima mortal: l’agent de la Guàrdia Civil José Ángel Pardines. A l’agost del mateix any, la segona, i amb molta repercussió: Melitón Manzanas, cap de la policia secreta de Donostia, considerat un dels principals repressors dels activistes antifranquistes. Però un dels atemptats més transcendents va ser l’espectacular explosió contra el cap del govern franquista, l’almirall Carrero Blanco, al desembre del 1973.
Transició. Tot i la popularitat d’aquell moviment, aviat es van produir les primeres tensions internes en el grup, que van provocar algunes escissions. La més important va ser al principi dels anys setanta, entre ETA-pm (politicomilitar) i ETA-m (militar). La divisió, de fet, va romandre fins que el sector majoritari d’ETA-pm, impulsora de la formació política Euskadiko Ezkerra (EE), va acceptar l’amnistia del 1982 i es va dissoldre.
Els anys de la transició i els primers de la democràcia espanyola van estar marcats per una intensa activitat armada, tant d’ETA, com d’altres grups revolucionaris, com també de grups de l’extrema dreta espanyolista i parapolicials, com la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista), ATE (Antiterrorismo ETA), GAE (Grupos Armados Españoles) o el Batallón Vasco Español, entre d’altres. La majoria, amb connexions amb els serveis policials i l’aparell militar franquista.
Però l’episodi de guerra bruta més greu fou el dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), impulsats i finançats amb fons reservats del Ministeri de l’Interior, durant el govern del PSOE. Van actuar entre el 1983 i el 1987. Per aquells fets van ser condemnats l’exministre de l’Interior, José Barrionuevo, i el Secretari d’Estat de Seguretat, Rafael Vera.
La pressió policial i judicial. Del 1986 al 1992, l’organització va ser dirigida pel col·lectiu Artapalo, que després del fracàs de les negociacions d’Alger, entre el Govern espanyol i ETA, va impulsar una estratègia d’accions indiscriminades, com els atemptats de l’Hipercor de Barcelona, al juny del 1987, o contra les casernes de la Guàrdia Civil de Saragossa, al desembre del 1987, i la de Vic, al maig del 1991. Una operació policial a Bidart va escapçar aquesta cúpula, al març del 1992.
Amb l’arribada del PP al govern, José María Aznar, que havia patit un atemptat fallit d’ETA mentre era a l’oposició, va optar per endurir la persecució policial i judicial i per la política de dispersió de presos, impulsada pel PSOE. S’impulsà l’anomenada Llei de partits, per poder il·legalitzar les formacions polítiques abertzales. També la doctrina judicial i policial de “tot és ETA", des de l’Audiència Nacional, amb l’objectiu d’asfixiar policialment la capacitat de mobilització social i política de l’esquerra independentista basca.
El precedents del procés. Abans del cessament definitiu de la lluita armada, anunciat a l’octubre del 2011, hi havia hagut alguns processos negociadors fallits. El 16 de setembre de 1998 ETA anunciava una treva total, indefinida i sense condicions, i s’obria una negociació a Suïssa, entre representants del govern del PP i ETA, que es va trencar al desembre del 1999.
El 22 de març de 2006, ETA va declarar un alto el foc permanent. S’obria un diàleg entre representants del PSE-PSOE, el PNB i dirigents de Batasuna, a Loiola, i entre representants del Govern espanyol i ETA, a Suïssa. De nou, les converses es van bloquejar. Especialment, després que ETA va cometre un atemptat al pàrquing de la terminal 4 de Barajas que va causar dos morts. Les converses es van donar oficialment per trencades, però van continuar fins al maig del 2007. ETA va reprendre l’activitat armada, tot i que amb menys intensitat, en bona mesura, pels èxits policials. I la pressió judicial i policial també es va dirigir contra amplis sectors socials i polítics de l’independentisme basc.
El fracàs de les converses de Loiola va impulsar un canvi estratègic dins l’esquerra abertzale que es visualitzà en la declaració de Gernika, el 3 de setembre de 2010, en què organitzacions independentistes defensaven una estratègia d’acumulació de les forces i l’aposta definitiva i exclusiva per les vies democràtiques i pacífiques. Dos dies després, ETA anunciava per mitjà d’un vídeo a la BBC el cessament de “les accions armades ofensives". Al gener del 2011 anunciava un alto al foc “permanent, general i verificable internacionalment", eren les bases per a la declaració del 20 d’octubre, del cessament definitiu de l’activitat armada.