El Govern espanyol va aplicar diverses mesures de contenció de la despesa pública per a ajustar-se als compromisos adquirits amb Brussel·les per a rebre el rescat financer bancari
© La Moncloa
Seguint el corrent de la dècada, la política espanyola va estar marcada absolutament per la cada cop més profunda crisi econòmica. Però, a aquesta crisi, també s'hi va afegir una de caràcter polític i institucional, conseqüència del debat independentista iniciat a Catalunya, especialment evidenciat amb la manifestació multitudinària de l'Onze de Setembre. Aquella Diada, un milió i mig de persones van col·lapsar el centre de Barcelona tot reclamant la constitució de Catalunya com a nou estat dins la Unió Europea (UE). Aquesta manifestació multitudinària, més la negativa del president espanyol a negociar un model de finançament nou per a Catalunya, similar al concert basc, van fer que el president de la Generalitat, Artur Mas, convoqués eleccions anticipades, el 25 de novembre. D'aquelles eleccions, en va sortir un nou govern de CiU que va perdre 12 diputats dels 62 que tenia, amb el suport extern d'ERC, que va passar de 10 diputats a 21. Les dues formacions van acordar un canvi en polítiques econòmiques i van establir com a objectiu del nou govern l'organització d'una consulta independentista el 2014. La proposta d'aquesta consulta va generar una reacció de rebuig frontal en la classe política i mediàtica espanyola. Va quedar obert així un dels flancs més importants de la crisi política i institucional del Govern espanyol.
En el primer any de mandat del president popular, Mariano Rajoy, les dades econòmiques espanyoles no van fer més que empitjorar. L'atur va arribar a una taxa alarmant del 25% de la població activa. Una dada que encara es feia més sagnant referida a la població juvenil: entre els menors de 25 anys l'índex d'atur es va disparar fins el 53%. Amb aquestes taxes l'Estat espanyol es va situar de nou a la cua dels països de la UE en la xacra de la desocupació, amb unes previsions que van situar el nombre d'aturats per sobre dels 6 milions de persones.
El desastre de les dades de l'economia espanyola també es va reflectir en un increment del dèficit públic a nivells insostenibles. Només amb l'administració de l'Estat, el dèficit va superar amb escreix els 43.000 milions d'euros, una xifra que va suposar el 4,13% del PIB. A aquesta xifra es va afegir la del deute de les administracions autonòmiques i locals, en molts casos, insuficientment finançades i que van veure com l'administració central els centrifugava part del seu deute, com a conseqüència dels impagaments en concepte d'inversions o d'unes competències exercides, però mal finançades per l'Estat.
Igualment, aquesta greu crisi ha disparat el deute públic de l'Estat, que els darrers anys s'ha convertit en una llosa insostenible per a una economia poc productiva i molt debilitada per l'esclat de l'anomenada bombolla immobiliària, amb el consegüent esfondrament del sector de la construcció, un dels pilars en el qual s'havia basat el creixement econòmic espanyol. Tot plegat va posar l'economia espanyola al bell mig d'una tempesta financera, en què els atacs especulatius dels mercats financers van fer disparar la prima de risc fins a fer-la arribar a la consideració de "bo porqueria" en les emissions de bons de deute públic en els mercats internacionals. En alguns moments, la prima de risc espanyola va superar els 600 punts, una taxa pròpia de les economies en fallida i a punt de la intervenció.
El rescat del sistema financer
La precària situació econòmica del país va ser el principal maldecap dels gestors espanyols, però també va ser un dels punts dèbils de l'estabilitat econòmica de la zona euro, ja molt inestable per les crisis de Grècia, Itàlia, Portugal i Irlanda. Una crisi que va acabar posant en perill la resta d'economies solvents de la UE, com la francesa i, fins i tot, la potent d'Alemanya.
La delicada situació d'Espanya va fer que l'amenaça d'una intervenció econòmica planés durant tot l'any. Una opció contra la qual va lluitar de totes totes l'executiu espanyol, coneixedor que, fins llavors, tots els governs europeus que havien hagut de recórrer a aquesta sortida d'emergència havien acabat pagant les conseqüències de les dràstiques mesures d'ajustament que condicionen els rescats imposades per la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional).
Malgrat que no es va produir un rescat integral de les finances espanyoles, el 2012 sí que hi va haver un rescat parcial, per a fer front a la crisi que va dur a les portes de la fallida el sistema financer espanyol. Davant la magnitud de la crisi financera espanyola, l'Eurogrup i el Govern d'Espanya van haver de negociar una injecció d'ajut prevista inicialment de fins a 100.000 milions d'euros al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), organisme creat pel Govern espanyol, que serà el que concedirà el préstec a les entitats financeres que el necessitin. L'ajut es destinarà a reflotar el sistema financer de l'Estat.
L'esfondrament del sistema financer espanyol va començar al mes de maig. Quan van aflorar els primers símptomes, l'executiu de Mariano Rajoy va anunciar la injecció de 7.000 milions de capital públic per a reflotar Bankia, l'entitat financera engreixada pel PP, que havia resultat del procés d'integració de Caja Madrid, Bancaixa, CajaCanarias, Caixa Laietana, Caja Rioja, Caja de Ávila i Caja Segovia. Aquesta intervenció va comportar el cessament de qui fins llavors n'havia estat el president, l'exministre de José María Aznar, Rodrigo Rato, i la nacionalització tant de Bankia com de la seva entitat matriu, el Banco Financiero y de Ahorros. L'episodi va acabar amb la caiguda dels valors de l'entitat financera a la borsa que, de retruc, va arrossegar la caiguda de l'Ibex-35. Com a conseqüència, el Govern espanyol va començar a demanar a la UE una actuació immediata que donés suport al mercat financer espanyol, per evitar que caigués en picat la resta del sistema econòmic europeu. La resposta positiva de Brussel·les va trigar, a l'espera que l'executiu espanyol impulsés un seguit de reformes estructurals, en la línia de retallar el seu deute públic. Unes reformes marcadament restrictives en matèria de drets socials i laborals, i marcadament impopulars.
Finalment, però, i gràcies als compromisos adquirits per l'executiu de Rajoy amb Brussel·les, per poder rebre el rescat financer (malgrat que els dirigents del Govern popular mai van voler utilitzar la paraula rescat per a referir-se a aquest ajut) es van tirar endavant diverses mesures de contenció de la despesa pública.
Les retallades socials
Abans de l'esclat de la crisi financera, el 10 de febrer, seguint les consignes de restricció de la Comissió Europea, el Govern espanyol va presentar una reforma laboral que comporta l'abaratiment de l'acomiadament, la reducció del paper dels convenis laborals i la capacitat negociadora dels comitès d'empresa. Aquesta reforma laboral va anar seguida d'una contestació social que va desembocar en una jornada de vaga general el 29 de març, la primera de les dues que es van convocar durant l'any. I és que la conflictivitat social no va parar d'augmentar, com a conseqüència de les polítiques de contenció i de retallades socials, i el 14 de novembre es va convocar una segona jornada de vaga general.
En el marc de les reformes estructurals impulsades per l'executiu espanyol, a banda de la reordenació del sistema financer i la reforma del mercat laboral, també es van aprovar altres reformes en la línia de la retallada social i de l'increment de la pressió fiscal, just en la línia contrària de les promeses electorals amb les quals el PP va concórrer a les eleccions. Entre aquestes noves mesures de contenció de la despesa va destacar un important increment de l'import de l'IVA (l'impost sobre el valor afegit) del 18% al 21%, i el reduït del 8% al 10%. També es van veure afectats els treballadors públics, als quals es va eliminar la paga extra de Nadal, i les prestacions per desocupació. El Govern del PP va decidir retallar les prestacions per desocupació a partir del setè mes de prestació del 60% al 50% de la base. La reducció de l'ajut es va justificar com "una mesura per a incentivar la recerca de feina" entre les persones desocupades. Amb aquestes retallades l'executiu es proposava un estalvi de 65.000 milions en dos anys i mig. El darrer semestre de l'any, el Govern també va aprovar el copagament pels pensionistes (un 10%) i l'augment dels percentatges dels treballadors en actiu del preu de venda al públic dels medicaments.
Totes aquestes mesures van encendre més la tensió social a Espanya, que va alimentar moviments de protesta. Així, al setembre van destacar les concentracions fetes al voltant del Congrés dels Diputats, convocades pel moviment 15-M, entre d'altres. La resposta social, però, ja havia donat altres mostres a la capital espanyola, durant el mes de juliol, quan les marxes de desocupats, provinents principalment d'Astúries, Aragó, Andalusia i Catalunya, així com d'altres indrets, van acabar concentrant-se a Madrid. Aquestes marxes van ser especialment solidàries amb el moviment de protesta dels treballadors de la conca minera asturiana, que van protagonitzar mobilitzacions molt tenses, per protestar contra les retallades de les subvencions del Govern espanyol al sector del carbó.
Junt amb la destrucció de l'ocupació, una de les xacres socials a l'Estat espanyol va ser l'increment dels desnonaments. Aquest drama social, denunciat des de diverses entitats socials, va acabar provocant una reacció del mateix poder judicial. El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Gonzalo Moliner, en una compareixença al Congrés dels Diputats per presentar la memòria judicial de l'any, va acabar admetent que els desnonaments a l'Estat s'havien incrementat un 134% durant els tres primers trimestres de l'any. El responsable del poder judicial va advertir de la magnitud d'aquest greu problema social i de la dificultat dels jutges a l'hora d'aplicar una llei que és poc sensible amb aquest drama social.
Tots els moviments de rebuig a les retallades socials no només van ser crítics amb el Govern de Mariano Rajoy, sinó que també ho van ser contra els sindicats CCOO i UGT per la seva incapacitat de reacció davant les polítiques restrictives en matèria de drets socials de l'executiu espanyol, i també amb el PSOE.
Després de les eleccions espanyoles del novembre del 2011, el PSOE va fer un congrés per afrontar la nova etapa a l'oposició i per intentar refer una formació que va encadenar un cicle de declivi. El 4 i 5 de febrer, el 38è Congrés Confederal dels socialistes espanyols va escollir Alfredo Pérez Rubalcaba secretari general, en unes disputades eleccions primàries amb l'exministra de Defensa, Carme Chacón. El congrés del partit, celebrat a Sevilla, va donar un resultat molt ajustat entre els dos candidats, i la victòria de Pérez Rubalcaba es va produir per només 22 vots de diferència. D'un total de 955 delegats presents, 487, el 51,16%, van optar per la candidatura guanyadora, i 465, el 48,84%, per Chacón.
El congrés va posar de manifest la delicada situació interna i les dificultats per a tornar a connectar amb bona part del que havia estat el seu electorat tradicional. Aquest desgast de la seva base electoral es va veure reflectit en les diverses eleccions autonòmiques celebrades el 2012, però especialment a les andaluses, feu tradicional del PSOE.
Eleccions a les comunitats autònomes
El 25 de març es van celebrar les eleccions al Parlament d'Andalusia. Per primera vegada el PP, encapçalat per l'exministre d'Aznar, Javier Arenas, va aconseguir una victòria amb 50 escons, a cinc de la majoria absoluta. Però aquests resultats històrics dels populars no van ser suficients per a poder governar. El socialista José Antonio Griñán, que va perdre 9 escons dels 56 que tenia, va poder mantenir la presidència gràcies a un pacte de govern amb Izquierda Unida Los Verdes-Convocatoria por Andalucía, que va duplicar el nombre d'escons, fins a 12. Aquests resultats van posar de manifest que malgrat l'agreujament de la crisi i les retallades socials impulsades pel Govern de Rajoy val a dir que algunes mesures van ser posposades fins després de les eleccions andaluses no van significar un desgast significatiu per al candidat popular andalús, ni van servir tampoc al PSOE per a trencar la seva dinàmica de declivi polític.
El mateix 25 de març, a Astúries es van tornar a fer eleccions, al cap d'un any de les anteriors. El president de la Junta General del Principat d'Astúries, l'exministre d'Aznar, Francisco Álvarez-Cascos, va convocar eleccions anticipades, en no aconseguir que la seva formació, Foro de Ciudadanos (FAC), establís cap pacte de govern amb cap partit de l'oposició. Fruit d'aquestes darreres eleccions, Foro de Ciudadanos (FAC) va perdre 4 diputats dels 16 que tenia, i va deixar de ser la primera força a Astúries. El PSOE, encapçalat per Javier Fernández Fernández, va aconseguir la presidència autonòmica en ser la primera força amb 17 diputats, dos més que en l'anterior legislatura, i va rebre el suport dels 5 diputats d'IU i del representant d'UPyD. A l'oposició, hi va restar el mateix Foro de Ciudadanos i el PP, que va mantenir els seus 10 diputats.
A les eleccions del País Basc i de Galícia, els resultats no van ser millors. Totes dues es van celebrar de manera anticipada, el 21 d'octubre.
A mitjan agost, el lehendakari, el socialista Patxi López, va convocar eleccions anticipades, a conseqüència de les dificultats de governar en minoria, un cop perdut el suport del PP, que el va investir president, i davant d'una realitat basca que havia canviat molt amb la desaparició de l'activitat armada d'ETA i l'aposta ferma de l'esquerra abertzale per l'ús exclusiu de la via democràtica per a l'expressió de les seves reivindicacions polítiques. Val a dir que l'activitat policial i judicial va restar immutable, amb nombrosos arrestos i el manteniment de presó per als dirigents de l'esquerra independentista, com per exemple el seu líder, Arnaldo Otegi.
Al cap de pocs dies de la convocatòria del lehendakari, el president de la Xunta de Galícia, el popular Alberto Núñez Feijoo, també va anunciar la convocatòria d'eleccions anticipades. Una convocatòria sense gaires arguments, i que des de l'oposició es van explicar per un intent del PP estatal d'intentar contrarestar la puixança del nacionalisme basc, que es preveia amb la participació de la formació representant de l'esquerra abertzale Euskal Herria Bildu (EH Bildu).
A Galícia, el PP va aconseguir mantenir la majoria absoluta i ampliar en tres escons la seva representació, fins els 41 diputats. Tot i això, cal remarcar una important pèrdua de vots, el 17% menys que en els comicis anteriors. L'increment del nombre de diputats s'explica en part per la fragmentació del vot entre les formacions de l'oposició. El PSG-PSOE va patir un fort retrocés electoral en obtenir 18 escons, 7 menys que el 2009. També els nacionalistes gallecs del BNG van patir un important retrocés en perdre 5 dels 12 diputats. El desgast d'aquestes formacions va afavorir l'èxit d'Alternativa Galega de Esquerda, una formació liderada per l'exdirigent del BNG Xosé Manuel Beiras, i amb bona part de sectors provinents d'IU, que va aglutinar al seu voltant una oferta política nacionalista i amb un discurs marcadament d'esquerra. Aquesta nova formació va aconseguir 9 escons.
Al País Basc, les eleccions autonòmiques van significar el retorn al mapa polític institucional complet de l'esquerra abertzale, a través de Bildu-EH, i la recuperació de la lehendakaritza per al PNB. Tant el PP com el PSOE van patir forts retrocessos electorals. Els populars van perdre 3 dels 13 diputats que tenien, mentre que els socialistes van veure reduïda la seva representació a 16 diputats, 9 menys que en el període anterior. La formació espanyolista UPyD va aconseguir mantenir el seu representant, mentre que Ezker Batua-Berdeak (EB-B) va perdre el seu. Els millors resultats van ser per al PNB, que tot i una pugna ajustada amb Bildu-EH va aconseguir ser la formació majoritària amb 27 escons, tres més que en els anteriors comicis, i va esdevenir primera força a Àlaba i Biscaia. Tot i així, Bildu-EH va irrompre amb força i es va convertir en la segona força la primera a Guipúscoa amb 21 escons, 16 més que la representació d'EA (partit ara inclòs en la coalició amb l'esquerra abertzale) en l'anterior cambra.
El resultat de les eleccions basques va suposar un impuls per al procés de pau obert al País Basc, en normalitzar-se el mapa electoral. Un procés, però, que va topar amb l'immobilisme absolut de l'executiu espanyol. El nou lehendakari, el basquista Iñigo Urkullu, va centrar la seva campanya electoral en la recerca de solucions per a la crisi econòmica, i va mantenir un discurs allunyat de la confrontació nacional entre Espanya i el País Basc. Tot i així, entre les seves reivindicacions també hi va incloure la voluntat de dotar d'un "nou estatus polític" el País Basc en la seva relació amb la resta de l'Estat.