El 2013 la política espanyola va estar marcada, un any més, pels efectes de la crisi, però també per l’esclat d’escàndols de corrupció, que van posar en escac les principals institucions polítiques espanyoles, des de la monarquia fins al Govern de Mariano Rajoy. A tot això, cal afegir-hi la crisi institucional que el debat sobiranista iniciat a Catalunya va generar a l’Estat espanyol, que va plantejar la voluntat de celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya el 9 novembre de 2014. Un debat que va posar en evidència les delimitacions democràtiques del marc polític nascut de la Transició, i que va obrir el debat de la necessitat de la reforma constitucional entre els partits espanyols (vegeu Política dels Països Catalans ).
En matèria econòmica, el Govern espanyol no va poder aconseguir redreçar una situació econòmica extremament delicada, en què els índexs d’atur, presos com a principal indicador de les conseqüències socials de la crisi, no van deixar de créixer, fins a arribar al 26,6%, una de les taxes més altes de la zona euro. L’únic respir de l’executiu espanyol va ser que va poder fer fora el fantasma del rescat total de les seves finances gràcies a la Comissió Europea.
El rescat del sector financer de l’any 2012, acordat per l’Eurogrup (el conclave dels ministres de Finances de la zona euro), s’havia plantejat inicialment que podria arribar als 100.000 milions d’euros d’injecció a l’economia espanyola. Finalment, però, després de cinc inspeccions de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) a les finances espanyoles, la xifra del rescat financer va quedar en 41.300 milions d’euros, xifra que, igualment, va hipotecar les finances espanyoles, però de manera més limitada. Així, en la reunió de l’Eurogrup del mes de desembre a Brussel·les, es va donar per tancat el rescat a la banca espanyola, tot i que es mantindrien visites de control bianuals de l’organisme europeu d’assumptes econòmics fins que l’Estat espanyol hagi retornat el 75% dels 41.300 milions rebuts. Aquesta decisió va allunyar la inestabilitat i la volatilitat dels mercats financers espanyols, després de divuit mesos d’incerteses.
L’executiu espanyol va voler interpretar aquesta decisió com un senyal de la recuperació de l’economia espanyola. Tot i això, ni els experts, ni els mateixos supervisors internacionals no van compartir aquesta visió. De fet, la resta de les dades macroeconòmiques espanyoles van evidenciar que la crisi encara no havia donat senyals de remetre i finalitzar. Tant és així que, des de les institucions europees, no es va deixar d’advertir a l’executiu de Mariano Rajoy que calia continuar aplicant les anomenades reformes estructurals per mantenir els compromisos de compliment de reducció del dèficit pressupostari.
Les conseqüències del rescat
En tot cas, un any i mig després que el Govern del PP demanés el rescat per al sector bancari a la UE, i després d’haver injectat 57.000 milions d’euros per eixugar el forat de les entitats financeres espanyoles, el sector encara va continuar sense fer arribar el crèdit als sectors productius, un dels principals objectius del rescat. A més, les condicions per a accedir a aquell rescat van significar una sèrie de reformes estructurals, com la del mercat laboral, que no van donar els fruit desitjats. La taxa d’atur interanual pràcticament no es va modificar i es va mantenir al voltant del 25% de la població activa, unes xifres que van continuar dessagnant l’economia espanyola.
El sector immobiliari, un dels responsables de la greu crisi econòmica espanyola, tampoc no va mostrar símptomes de millora. Al contrari, tots els indicadors del sector també van manifestar que les conseqüències de la bombolla immobiliària encara no havien tocat fons. De fet, el preu de l’habitatge va continuar baixant durant l’any. Aquest factor i la falta de recursos financers també van portar com a conseqüència que continués la davallada de la concessió de crèdits hipotecaris, unes xifres que al mes de setembre van caure un 30% respecte les de l’any anterior.
La crisi i el rescat financer van fer aflorar una de les conseqüències socials que durant el 2013 es va catalitzar amb l’eclosió del moviment ciutadà de la Plataforma pels Afectats per la Hipoteca (PAH), un moviment sorgit a Barcelona el 2009, arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, i que va aconseguir ser present arreu de l’Estat espanyol. Aquesta plataforma va ser especialment activa en la denúncia de les polítiques de desnonaments de les entitats bancàries i financeres, que va prendre encara més força després que el sector va rebre el rescat financer. Així, va anar prenent força la reivindicació de l’anomenada dació en pagament, és a dir, la possibilitat de donar per conclòs el deute de qualsevol ciutadà amb l’entitat financera un cop aquesta es quedava amb la titularitat de la propietat hipotecada, en cas d’impagament. En aquest sentit, la mobilització de la PAH va aconseguir recollir els suports necessaris per a presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Congrés dels Diputats a favor de la dació en pagament i altres mesures correctores d’un sistema hipotecari, que havia conduït moltes famílies a l’absoluta ruïna. Tot i que en un primer moment el PP va anunciar que no l’admetria a tràmit, els populars es van veure obligats, fruit de la pressió social i de les mobilitzacions ciutadanes, a acceptar-la. També va contribuir al canvi de papers del PP el suïcidi d’un matrimoni de Calvià a punt de ser desnonat que es va conèixer durant el debat de la ILP. Finalment, però, la reforma de la llei va quedar molt lluny de les expectatives que havia plantejat la PAH i va acabar fixant unes condicions per a la dació en pagament gairebé irrisòries.
La xacra de la corrupció
Un altre dels elements que va agreujar la crisi a Espanya, en aquest cas la institucional, va ser el constant esclat d’escàndols de corrupció, que van acabar esquitxant pràcticament tots els àmbits institucionals.
La monarquia espanyola va quedar força desgastada, coincidint amb el deteriorament físic del monarca, Joan Carles I, sotmès a diverses intervencions a causa de les pròtesis de maluc que li van implantar arran de la fractura que es va fer en una cacera d’elefants a Botswana, el 2012. Aquest deteriorament físic va precipitar les primeres demandes d’abdicació en favor del príncep Felip, hereu de la corona.
Però el desgast més greu de la institució prové de la implicació directa de membres de la família reial en el “cas Nóos” –una peça separada de la instrucció del “cas Palma Arena”–, en concret de la infanta Cristina i el seu marit, Iñaki Urdangarin. Aquest cas, que porta la imatge de la casa reial espanyola pels jutjats des del 2011, quan Urdangarin fou imputat en les investigacions de diversos delictes relacionats amb el frau fiscal, la falsedat documental o l’apropiació de fons indeguda, entre d’altres, va viure nous episodis: declaracions del gendre del rei als jutjats de Palma, revelacions de noves claus de la trama del cas, etc. Però algunes de les investigacions també van apuntar directament la mateixa infanta Cristina, que va ser imputada pel jutge instructor del cas, però desimputada al cap d’un mes pel Tribunal Provincial de Palma. Al setembre, també va sortir a la llum pública que el rei Joan Carles havia fet pagaments a Iñaki Urdangarin per valor d’1,2 milions d’euros, que aquest no va declarar perquè eren “préstecs” a baix cost, que havien d’ajudar a finançar l’adquisició del palau que els ducs de Palma havien adquirit a Barcelona.
El desgast per corrupció també va afectar l’executiu de Mariano Rajoy. A banda de la implicació directa o indirecta de càrrecs territorials del PP (a les Illes Balears i al País Valencià) vinculats a la trama de Nóos, un nou cas va esclatar a les mans de Mariano Rajoy, el “cas Bárcenas”.
El 18 de gener, una filtració en el diari El Mundo va explicar que qui havia estat tresorer del Partit Popular entre el 2008 i el 2009, Luís Bárcenas, havia pagat sobresous en diner negre, d’entre 5.000 i 15.000 euros mensuals, a alts càrrecs de la formació conservadora. Al cap de tres dies, una altra filtració en el diari El País va explicar una suposada trama de comptabilitat B del PP que l’extresorer i gerent durant dues dècades del partit havia portat des del 1990 fins al 2009. Aquesta comptabilitat oculta implicaria suposadament destacats dirigents populars, així com empreses que feien aportacions de diner en negre a les arques del partit. Els anomenats “papers de Bárcenas” incloent-hi pagaments a dirigents destacats de la formació, fins i tot al mateix president del Govern, Mariano Rajoy, entre molts d’altres. Al juny, Bárcenas va ingressar a la presó per ordre del jutge instructor del cas, Pablo Ruz, instructor també d’un altre cas de corrupció vinculat al PP, el “cas Gürtel”. Diversos càrrecs del PP van prestar declaració a l’Audiència Nacional per aquest afer durant l’estiu, com els exministres Javier Arenas i Francisco Álvarez-Cascos o l’actual secretària general del PP i presidenta de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal. El “cas Bárcenas” va acabar l’any en fase d’instrucció com a peça separada de la instrucció del “cas Gürtel”.
Primeres sentències
Els casos de corrupció que s’havien anat destapant els anys anteriors, antecedents dels que van esclatar el 2013, també van tenir les primeres sentències condemnatòries. És el cas de la que va dictar el 20 de març l’Audiència Provincial de Palma, que condemnava l’expresident de les Illes, Jaume Matas, per un dels judicis del “cas Palma Arena”, a sis anys de presó i nou d’inhabilitació pels delictes d’inducció al frau a l’Administració, falsedat documental, prevaricació, malversació i tràfic d’influències. Igualment, el 25 de novembre, l’expresident de la Diputació i del PP de Castelló, Carles Fabra, va ser condemnat a quatre anys de presó i una multa de prop de 700.000 euros, per quatre delictes contra la Hisenda pública.
Però els casos de corrupció van afectar també altres organitzacions espanyoles. Així, va esclatar un nou escàndol vinculat a la UGT d’Andalusia, per un suposat afer de factures falses i de desviament de fons públics provinents de la formació ocupacional. L’escàndol es va saldar amb la dimissió del secretari general de la UGT d’Andalusia, Francisco Fernández Sevilla. Aquest cas, segons la jutgessa instructora, podria tenir relació amb la investigació en curs per un suposat frau –que va esclatar el 2012– en els expedients de regulació d’ocupació que va tramitar la Junta d’Andalusia, pel qual van ser imputats una vintena de càrrecs del Govern andalús.
Una altra sentència, en un altre àmbit, va posar punt final al desastre del Prestige , el petrolier que es va partir i enfonsar a les costes gallegues fa deu anys i que va provocar el desastre ecològic més greu de la història espanyola. La sentència va absoldre les tres úniques persones inculpades per aquell desastre: l’exdirector general de la Marina Mercant, José Luis López Sors, el capità del vaixell, Apostolos Mangouras, i el seu cap de màquines, Nikolaos Argyropoulos. La sentència absolutòria va generar una forta controvèrsia en desdibuixar les responsabilitats polítiques del Govern, presidit per José María Aznar, i les civils.
Contrareformes legislatives
Un altre front que va generar contestació social en la gestió de Mariano Rajoy van ser les reformes impulsades pel ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, el qual va impulsar la reforma de la llei de l’avortament. El nou projecte de llei restringia els supòsits que permeten la interrupció de l’embaràs. La reforma va generar moltes crítiques des de les principals formacions de l’oposició i entre diversos col·lectius, que la van considerar un retrocés en les llibertats personals.
Ruiz-Gallardón també va impulsar la reforma del codi penal que introduïa l’enduriment de penes per segons quins delictes greus, que des de l’oposició es van considerar com la introducció de la cadena perpètua d’una manera encoberta; un fet que liquidaria l’objectiu principal de la reinserció en el qual, teòricament, es basa el sistema penitenciari espanyol. El nou text també preveu l’enduriment de multes i penes contra convocatòries de manifestacions i mobilitzacions considerades “il·legals” o pels responsables dels aldarulls que s’hi puguin produir. Així mateix, la proposta de reforma també penalitza els anomenats escraches o escarnis, les concentracions de protesta improvisades davant de responsables polítics o institucions. De fet, aquest tipus de mobilitzacions van ser popularitzades a l’Estat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, i es van fer davant de seus o llars de responsables polítics del PP.
A banda d’aquestes reformes legislatives de caràcter conservador, l’executiu de Mariano Rajoy també en va impulsar d’altres amb un marcat objectiu de recentralitzar competències a l’Estat. Una de les reformes més polèmiques va ser la Llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE), que va impulsar el ministre d’Educació, José Ignacio Wert. Aquesta nova norma, coneguda també com Llei Wert, sota el pretext de la necessitat de racionalitzar despeses i millorar la lluita contra el fracàs escolar, imposa un nou model educatiu que lamina les competències en aquesta matèria de les comunitats autònomes, alhora que homogeneïtza els currículums educatius. La nova llei va ser aprovada només amb el suport de la majoria absoluta del grup parlamentari popular i va tenir una forta contestació social, tant entre la comunitat educativa com en la resta de formacions polítiques. L’oposició va ser especialment dura també a Catalunya, perquè la nova llei suposa un atac al sistema d’immersió lingüística del sistema educatiu català.
En aquest afany recentralitzador, i amb el pretext també de reduir la despesa pública, igualment es va emmarcar l’informe amb propostes per a la reforma i la supressió d’organismes públics i locals, per evitar, segons l’executiu, “duplicitats”. La proposta va generar moltes crítiques de l’oposició i a Catalunya, on la Generalitat i la majoria de formacions del Parlament (excepte el PP i C’s) van acusar el Govern espanyol d’impulsar una reforma constitucional encoberta. Entre les mesures proposades, el text preveia la liquidació d’institucions com la Sindicatura de Comptes, el Centre d’Estudis d’Opinió, les oficines a l’exterior o l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, entre moltes d’altres.
Immobilisme al País Basc
En matèria legal, però, l’executiu del PP va rebre un important correctiu des del Tribunal Europeu dels Drets Humans, el qual el 21 d’octubre va emetre una dura sentència contra l’anomenada doctrina Parot, aplicada per la justícia espanyola, principalment creada per a allargar l’empresonament de condemnats per delictes vinculats a ETA. També va donar la raó al recurs interposat pels advocats de la presonera Inés del Río, que hauria d’haver estat excarcerada l’any 2008, i va ordenar la seva posada en llibertat. La sentència va afirmar que la doctrina utilitzada pels tribunals espanyols d’allargament de l’estada a la presó comportava una vulneració del Conveni Europeu de Drets Humans, i, per aquest motiu, el Tribunal Europeu va ordenar la derogació d’aquesta doctrina. La sentència va ser molt mal rebuda per l’executiu i bona part dels mitjans de comunicació espanyols.
De fet, la sentència va deixar al descobert l’immobilisme de l’executiu espanyol davant del procés de pau obert al País Basc. Malgrat que el context polític i social del País Basc havia canviat des de l’anunci d’ETA de cessament definitiu de la lluita armada, a l’octubre del 2011, l’executiu espanyol no havia fet cap gest que refermés el procés. Més aviat al contrari, va mantenir pràcticament les mateixes polítiques fetes des d’abans de l’anunci de l’organització armada. N’és un exemple que es mantinguessin a la presó el principal líder de l’esquerra independentista basca, Arnaldo Otegi, i altres dirigents. També es va mantenir sense canvis l’activitat policial espanyola i francesa contra membres de l’organització i persones vinculades amb col·lectius de l’independentisme basc. Tot i així, en aquest context algunes informacions van apuntar la possibilitat que ETA es podria estar plantejant el lliurament de part del seu arsenal, com a mesura per afermar el procés. De fet, al final d’any, el col·lectiu de presos d’ETA, que agrupa uns 500 reclusos, va assumir la legalitat penitenciària, la disposició a la reinserció individual, el rebuig a la violència i el reconeixement del dany causat.
Relacions internacionals
L’executiu espanyol també va trobar un baló d’oxigen en la posada en funcionament de la connexió ferroviària d’alta velocitat de Catalunya amb França. Amb un quart de segle de retard, respecte a les reivindicacions catalanes, el 15 de desembre finalment es va inaugurar la línia de TGV entre Barcelona i Perpinyà. Tot i així, la connexió d’alta velocitat amb París encara haurà d’esperar perquè el tram entre Perpinyà i Montpeller actualment és el d’una línia convencional.
Durant l’estiu, es va aixecar una forta polseguera amb Gibraltar. A l’agost, el que va ser un episodi de disputa entre els interessos pesquers espanyols i gibraltarenys es va acabar convertint en una tempesta diplomàtica entre l’Estat espanyol i aquest enclavament sota sobirania britànica, que Espanya sempre ha reivindicat. L’escalada del conflicte va arribar fins a l’extrem d’endurir els controls espanyols d’entrada i sortida de Gibraltar i la mobilització de recursos militars de la zona. Tenint en compte aquestes accions, Brussel·les va advertir que les mesures que s’emprenguessin no anessin contra els drets i les obligacions comunitaris.