La crisi econòmica que pateix Espanya des del 2007 no va remetre el 2014. A aquesta crisi, se n’hi va afegir una altra de territorial, derivada del procés independentista obert a Catalunya, que va evidenciar una desconnexió profunda entre les institucions espanyoles i bona part de la societat catalana. (Vegeu article Política dels Països Catalans ). Una crisi que va sobrepassar de molt l’altre conflicte polític històric circumscrit a l’Estat, el del País Basc. Un conflicte, aquest darrer, que l’immobilisme del Govern del PP va fer que romangués estancat, malgrat que s’arribava als tres anys de l’anunci del cessament definitiu de l’activitat armada, fet per ETA, el 20 d’octubre de 2011. Malgrat això, van continuar les operacions policials i l’estada a la presó, entre d’altres, del principal líder de l’esquerra independentista basca, Arnaldo Otegi, confinat des del 2009, així com la negativa del Govern espanyol a les peticions de trasllat dels presos d’ETA a presons del País Basc.
Sigui com sigui, les dues crisis –econòmica i territorial–, amb l’afegit del desgast institucional pels casos de corrupció política, van acabar desembocant en una inestabilitat (malgrat la majoria absoluta del PP) que es va reflectir en la irrupció d’una nova formació política, Podem, convertida en una amenaça real a l’hegemonia dels partits tradicionals, PP, PSOE i IU. Aquesta inestabilitat va viure un dels seus episodis més delicats en l’abdicació del rei d’Espanya, Joan Carles I, en favor del seu fill, Felip VI.
El 2011 va esclatar l’escàndol financer del “cas Nóos”, una trama de corrupció que implicava directament Iñaki Urdangarin, gendre de Joan Carles I, i la infanta Cristina. Aquests fets van generar un desgast en la imatge de la casa reial espanyola. Alguns episodis i indiscrecions en la seva conducta privada, d’altra banda, van degradar perillosament la imatge pública de Joan Carles I. El 2 de juny d’aquest 2014, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar que el rei Joan Carles li havia comunicat la voluntat d’abdicar en favor del príncep hereu, Felip de Borbó (Felip VI). Al cap de poques hores, Joan Carles I va fer pública la seva renúncia.
En un procés exprés, el Consell de Ministres va presentar el projecte de llei que regulava l’abdicació i les Corts el van aprovar, de manera que el 19 de juny es va fer efectiu el canvi del titular de la corona espanyola. Algunes de les formacions polítiques de l’oposició van criticar el manteniment dels privilegis de la inviolabilitat de la figura del monarca sortint, just en un moment en què els escàndols financers amenaçaven d’esquitxar la mateixa figura de Joan Carles.
Felip VI, després de l’abdicació de Joan Carles I, va iniciar el regnat amb la voluntat de girar full als escàndols que havien envoltat la Casa Reial Espanyola
© Congreso de los Diputados
Felip VI va iniciar el regnat amb la voluntat de girar full als escàndols que havien envoltat la Casa Reial espanyola, i de recuperar la popularitat de la monarquia. Tot i això, el “cas Nóos” va continuar el seu camí judicial. El 7 de novembre, l’Audiència de Palma va confirmar la imputació de la infanta Cristina per un delicte fiscal, sense arribar a atribuir-li el de blanqueig de diners. Però, de nou, el fiscal anticorrupció Pedro Horrach, a diferència del criteri del jutge del cas, José Castro, va demanar l’arxivament de la causa contra la germana del rei per “inexistència d’indicis racionals de criminalitat”. Aquest fiscal, en canvi, sí que va demanar penes de presó elevades per a Iñaki Urdangarin i Diego Torres, el principal soci. Per al cunyat del rei, va sol·licitar 19 anys i mig de presó i 3,5 milions d’euros de multa (per delictes de malversació, prevaricació, contra Hisenda, entre d’altres). Per a Diego Torres es va fer una sol·licitud total de 16 anys i mig de presó. En no atribuir cap delicte a la germana del rei, només va demanar-li una multa de 600.000 euros, que els advocats de la infanta Cristina van abonar ràpidament.
Però la corrupció no només va continuar sotragant la família reial espanyola. Després de cinc anys de l’esclat del “cas Gürtel” i la seqüela del “cas Bárcenas” (l’extresorer del PP, Luis Bárcenas, empresonat com a responsable d’organitzar una trama de pagaments amb diner negre als càrrecs populars), els escàndols vinculats a casos de corrupció van continuar esquitxant el PP.
REl secretari general del PP de Madrid (a l’esquerra) va ser un dels detinguts en l’anomenada “operació Púnica”, acusat d’estar implicat en una xarxa de corrupció d’adjucació de serveis públics
© Partido Popular de Madrid
El 27 d’octubre va esclatar un altre cas de corrupció vinculat principalment a càrrecs del PP. Una intervenció de la Guàrdia Civil va acabar amb la detenció d’una cinquantena de persones, entre polítics, financers i empresaris, en el marc de l’anomenada “operació Púnica”. Als detinguts se’ls va acusar d’estar implicats en una xarxa de corrupció que va adjudicar serveis públics per un valor de 250 milions d’euros en només dos anys, a través de comissions que eren blanquejades amb un entramat de societats opaques. Segons la Fiscalia Anticorrupció, la xarxa s’estenia entre diversos ajuntaments de Madrid, Múrcia, Lleó i València. Entre els principals implicats hi havia Francisco Granados, secretari general del PP de Madrid, que havia estat home de confiança d’Esperanza Aguirre, i el president de la Diputació de Lleó, Marcos Martínez Barazón. El jutge del cas va decretar per a tots dos presó provisional sense fiança, vista la gravetat dels fets. No van ser els únics càrrecs del PP que van ingressar a presó aquest any. També ho va fer l’expresident del Govern de les Illes Balears a la de Segòvia el dia 28 de juliol per complir la condemna en ferm de 9 mesos i un dia per tràfic d’influències, després que l’executiu espanyol li va denegar la petició d’indult. Així mateix, l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, va ingressar a la presó d’Aranjuez, l’1 de desembre, per complir una sentència de més de 4 anys de presó, per un delicte de frau fiscal.
La corrupció també va esquitxar el primer partit de l’oposició espanyola, el PSOE. A banda d’algun càrrec local implicat en la trama de l’“operació Púnica”, abans esmentada, l’anomenat “cas dels ERO d’Andalusia” va continuar afectant líders socialistes a mesura que va avançar el procés d’instrucció. El 14 de novembre, es va conèixer que els dos expresidents de la Junta d’Andalusia, els socialistes Manuel Chaves (llavors diputat a Madrid) i José Antonio Griñán (senador), serien investigats, pel Tribunal Suprem, per delictes de prevaricació i malversació de fons públics. El Tribunal Suprem també va acordar investigar tres exconsellers més del Govern andalús, els diputats José Antonio Viera i Gaspar Zarrías i la senadora María del Mar Moreno. També relacionada amb aquest cas, l’exministra de Foment, Magdalena Álvarez, va dimitir del seu càrrec al Banc Europeu d’Inversions, al mes de juny, després que la jutgessa instructora del cas va fixar en ferm les acusacions que la presentaven com una de les artífexs de la trama d’ajuts il·legals del “cas dels ERO d’Andalusia”.
El món financer i polític també va viure episodis d’accions fraudulentes que van esquitxar personatges com l’exministre popular Rodrigo Rato, un dels principals noms implicats en l’anomenat “afer de les targetes de crèdit opaques” o black de directius de Bankia. A l’octubre, la Fiscalia Anticorrupció va posar en marxa una investigació per a esbrinar les despeses desproporcionades no declarades fetes a través d’aquestes targetes, la suma de les quals era de més de 15 milions d’euros, fetes per consellers i directius de Caja Madrid i posteriorment Bankia. L’escàndol de les targetes opaques va provocar el cessament i la dimissió de fins a 14 exdirectius i exmembres del consell d’administració de l’entitat. L’abast del cas va arribar fins i tot a la casa reial espanyola, de manera que qui va ser el seu cap fins al juny del 2014, Rafael Spottorno, va haver de dimitir el càrrec de conseller privat de Felip VI a l’octubre. L’escàndol es va multiplicar quan es va conèixer que algunes de les despeses fraudulentes es van fer just abans de posar en marxa el rescat multimilionari al qual va accedir aquesta entitat financera amb diners públics.
En l’àmbit financer, però, l’executiu de Mariano Rajoy va poder mostrar un resultat positiu: totes les entitats financeres de l’Estat espanyol van superar les proves de solvència realitzades pel Banc Central Europeu. Segons les anomenades proves de solvència fetes per l’organisme bancari europeu, les entitats integrades al sistema financer espanyol estaven preparades per a afrontar una nova situació de recessió de la zona euro. Malgrat això, els responsables del Banc Central d’Espanya van recomanar no mostrar senyals d’eufòria, per l’elevat cost que havia suposat per als contribuents la salvació del sistema financer (una intervenció de diner públic de més de 40.000 milions d’euros) i el cost afegit de la gestió dels passius immobiliaris generats per la mala gestió de les entitats financeres. Malgrat la prudència de l’autoritat bancària espanyola, i també els freqüents advertiments de la Comissió Europea, el Govern del PP va presentar els resultats com una demostració del suposat redreçament de l’economia espanyola.
El professor universitari Pablo Iglesias Turrión va encapçalar el grup Podem, que a les eleccions europees va ser la quarta força política a Espanya
© Podemos
Els diversos intents de l’executiu espanyol per a fer un discurs d’optimisme respecte al possible redreçament econòmic van topar amb les constants dades negatives relacionades amb l’atur, que malgrat alguns episodis estacionals, va continuar sense donar mostres de millora. El descontentament social, pel desgast de la crisi econòmica i pels casos de corrupció, van acabar germinant en un moviment polític, Podem, que va recollir, en bona mesura, el discurs de les mobilitzacions impulsades pel Moviment 15-M, el 2011. Liderat pel mediàtic professor de ciències polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Pablo Iglesias Turrión, Podem va irrompre amb un primer gran èxit en les eleccions europees del 25 de maig, que va aconseguir gairebé un 8% dels vots emesos, i cinc eurodiputats al Parlament Europeu. Aquests resultats van situar la nova formació com a quarta força política a Espanya, darrere del PP (26% de vots i 6 escons), el PSOE (23% i 14) i IU (10% i 6). Podem va superar també i va deixar en un segon terme el creixement de la formació nacionalista espanyolista UPyD, que va obtenir el 6,5% dels vots i 4 escons.
Els resultats de les eleccions europees van posar de manifest un mapa de partits canviant. A la irrupció de Podem i el creixement d’UPyD, cal afegir-hi l’èxit d’altres formacions com Ciutadans (C’s), la formació nacionalista espanyola impulsada des de Catalunya, que va aconseguir –competint obertament per l’espai d’UPyD– una mica més d’un 3% i dos escons. Van incrementar la seva representació a Catalunya la llista liderada per ERC, que per primer cop va obtenir, amb un 4% dels vots, dos escons, i el valencianisme polític, que per primer cop a la història va aconseguir, amb Compromís, un 2% i el primer eurodiputat. La llista conjunta de CiU, PNB, EA i formacions nacionalistes canàries va obtenir tres eurodiputats, amb el 5,4%, i la coalició entre els independentistes bascos d’EH Bildu i gallecs del BNG va aconseguir un representant amb un 2% dels vots.
Aquests resultats van significar una sotragada al mapa polític espanyol. D’una banda, van servir de trampolí de Podem, formació que al novembre es va constituir com a partit en un procés assembleari que va culminar en l’elecció amb el 88,6% dels vots de Pablo Iglesias com a secretari general. Des de les eleccions europees, les expectatives de suport electoral a aquesta nova formació van anar creixent fins a convertir-la, segons algunes enquestes, en la primera formació en intenció de vot, davant del PP i el PSOE. IU, per la seva banda, va veure com el vot del desencís amb el PSOE se li escapava de les mans, cap a la nova formació de Pablo Iglesias. Al novembre, el coordinador federal d’IU, Cayo Lara, va anunciar que no es tornaria a presentar, per tal de facilitar així la renovació del partit.
Però les conseqüències més profundes de les eleccions europees es van produir al PSOE. Després dels mals resultats obtinguts a les eleccions europees, lluny de l’expectativa de guanyar el PP, el secretari general, Alfredo Pérez Rubalcaba, va anunciar que abandonava el càrrec, l’escó de diputat i la carrera política. El 13 de juliol, es van celebrar unes eleccions primàries per a escollir el nou líder socialista. El guanyador va ser Pedro Sánchez, diputat al Congrés per Madrid. Entre les aportacions del nou líder dels socialistes espanyols va destacar la recuperació de la proposta d’una reforma de la Constitució espanyola de caràcter federal per a respondre al repte secessionista català. Tot i així, la falta de concreció de la proposta (ja assenyalada en l’anomenada declaració de Granada del juliol) i la negativa del PP a fer canvis de la carta magna van deixar l’opció en via morta.
L’executiu espanyol tampoc no va estar exempt de crisis, que van acabar comportant canvis en algun titular de ministeri. La forta resposta social per la reforma de la llei de l’avortament, impulsada pel ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón –i que era un dels punts estrella de la campanya electoral del PP per a accedir a la presidència del Govern– va provocar, al setembre, que el president, Mariano Rajoy, acabés decidint la retirada del projecte de llei. Aquesta decisió va provocar la dimissió de Ruiz-Gallardón, que va ser substituït per Rafael Catalá Polo.
La ministra de Sanitat, Ana Mato, amb el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Sanitat després de la confirmació del cas d’Ebola de la infermera Teresa Romero
© Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad
Aquesta no va ser l’única dimissió que Rajoy va haver de gestionar. Al desembre, la ministra de Sanitat, Ana Mato, va presentar la seva, després que el jutge que investiga el “cas Gürtel”, Pablo Ruz, l’assenyalés com a beneficiària dels negocis il·legals del seu marit (si bé en un primer moment havia aconseguit eludir ser imputada pel “cas Gürtel”, perquè els delictes pels quals se la investigava ja havien prescrit). La va substituir Alfonso Alonso, fins llavors portaveu del grup popular al Congrés dels Diputats. La gestió al capdavant del ministeri d’Ana Mato va estar marcada per un baix perfil polític i sobretot per la crisi de l’Ebola. Al mes d’agost, va ser repatriat a Madrid el primer dels dos religiosos espanyols que havien contret el virus de l’Ebola quan estaven fent tasques humanitàries lluitant contra aquesta greu epidèmia a l’Àfrica occidental. Al principi d’octubre, una de les assistents sanitàries que els tractava va resultar infectada pel virus, i es va convertir en el primer cas d’infecció a Europa. L’episodi va desencadenar fortes crítiques contra l’executiu espanyol i les autoritats sanitàries de la comunitat autònoma de Madrid, en ser acusades de mala gestió i de no haver destinat els recursos necessaris per a tractar el virus infecciós, crítiques que fins i tot la Comissió Europea va donar a entendre.
Una altra crisi amb la qual va topar l’executiu de Rajoy va ser la de les tanques frontereres a Melilla i Ceuta. Davant l’allau de subsaharians que intentaven saltar les tanques de seguretat que envolten les dues places espanyoles a l’Àfrica, l’executiu espanyol va endurir les mesures de vigilància i hi va instal·lar reixes més altes, amb filferros amb agulles tallants –decisió que va ser objecte de crítica de l’oposició i d’organitzacions de defensa dels drets humans. L’episodi més tràgic es va produir el 6 de febrer. Centenars de subsaharians van intentar passar la frontera espanyola per Melilla, tant per terra com per mar, i de resultes nou persones es van ofegar en l’intent de creuar la frontera nedant quan van topar amb l’oposició contundent de la Guàrdia Civil, que des de la costa va disparar pilotes de goma. Uns quants dies després les autoritats marroquines van trobar el cos de quatre persones més ofegades. Els intents desesperats de saltar la tanca es van anar reiterant, com també les duríssimes intervencions dels cossos i forces de seguretat de l’Estat per a evitar-les. Unes actuacions que van comportar les crítiques –sense efectes– d’autoritats europees.
L’enduriment de les polítiques contra la immigració va tenir un reforç en l’aprovació el 12 de desembre de la Llei orgànica de seguretat ciutadana al Congrés gràcies a la majoria absoluta del PP. Considerada pels principals partits de l’oposició com una llei que retalla fortament els drets de les persones, va ser rebatejada popularment com la llei mordassa , i preveia, entre d’altres, les anomenades devolucions en calent (l’expulsió de les persones que han creuat la frontera de manera il·legal i han estat interceptades al moment) i enduria les sancions econòmiques i els càstigs contra determinats casos de manifestacions i de protestes no autoritzades. L’èmfasi en els poders repressius es va interpretar com un intent de contenir la creixent contestació a les conseqüències de la crisi i els casos de corrupció.
El torcebraç entre l’executiu de Mariano Rajoy i el Govern català, avalat per una majoria parlamentària i el poderós moviment ciutadà, va tenir, més enllà de l’immobilisme del Govern espanyol que addueix la “legalitat” fixada per la Constitució del 1978, conseqüències institucionals arran de la consulta del 9 de novembre, en què la judicialització del conflicte va arribar al punt màxim. El Tribunal Constitucional (ja molt qüestionat des de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya del 2006) va suspendre’n les dues convocatòries successives després que el Govern hagués presentat recurs. Tolerada finalment la celebració de la consulta, el Govern espanyol va obrir un nou front en la guerra judicial i va presentar al desembre una querella contra el president Mas, la vicepresidenta i una consellera. El magistrat que va cursar la denúncia, el fiscal general de l’Estat Eduardo Torres-Dulce, va trobar una certa resistència en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (l’òrgan competent per a admetre a tràmit la querella), davant la qual, la cúpula del ministeri fiscal, la Junta de Fiscals de Sala, va donar-li suport. Tanmateix, Torres-Dulce va dimitir el càrrec el 18 de desembre, en una decisió que va ser interpretada com un qüestionament de la separació de poders.