El PP, encapçalat per Mariano Rajoy, tot i que va guanyar les eleccions amb 123 diputats, va patir un fort desgast electoral, ja que va perdre 63 diputats dels 186 que tenia la legislatura anterior. D'aquesta manera, deixava enrere la confortable majoria absoluta amb què havia pogut governar fins al moment. El PSOE, per la seva banda, tot i patir un important retrocés electoral, va mantenir-se com a segona força, amb 90 diputats, 20 menys que els del 2011. El seu candidat, Pedro Sánchez, no va poder revertir la tendència a la baixa de la formació socialista, tot i que el resultat aconseguit va superar el que anunciaven les enquestes.
L'èxit electoral d'aquella jornada va ser indiscutiblement per a Podemos, formació que va irrompre al Congrés dels Diputats amb 69 diputats. Aquest èxit en bona part va ser degut als resultats de la formació al País Basc, a Catalunya (on va esdevenir la primera força política), al País Valencià i a Galícia. Aquesta formació defensava en el seu programa electoral les polítiques contra les retallades de la inversió en serveis públics, el suport a l'estat del benestar, mesures per a l'anomenada regeneració política i contra la corrupció, però també, per primer cop en una formació espanyola, defensava el reconeixement de la pluralitat nacional de l'Estat i el compromís de celebrar un referèndum pactat i vinculant sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Izquierda Unida, que no va voler integrar-se en una plataforma de confluència electoral amb Podemos, va veure reduïda la seva presència a només 2 diputats.
L'altre partit emergent d'aquells comicis va ser Ciutadans (C's), que va aconseguir entrar a la cambra espanyola amb 40 diputats. Aquesta irrupció va quedar molt per sota de les expectatives que s'esperaven al voltant d'aquesta formació, que havia atret el suport d'importants sectors empresarials i mediàtics espanyols. De fet, els seus adversaris li van retreure ser la formació de l'Ibex-35 (l'índex de referència de la borsa espanyola que agrupa les principals empreses i multinacionals de l'Estat).
La fragmentació del mapa electoral espanyol va quedar completada amb la presència de fins a sis formacions més: ERC, que amb 9 diputats va triplicar els resultats aconseguits el 2011 i va obtenir, així, els millors de la seva història en unes eleccions espanyoles; Democràcia i Llibertat --la coalició electoral impulsada per Convergència Democràtica de Catalunya-- en va aconseguir 8; el PNB, 6; IU, 2; EH Bildu, 2, i Coalició Canària-PNC, 1.
Aquests resultats van plantejar un escenari polític fragmentat que complicava molt la futura majoria de Govern que s'havia de configurar per a l'any 2016 i en què es faria indispensable, per a poder arribar a investir el futur president espanyol, un acord parlamentari entre les diverses formacions, fet que obria la porta, per primer cop, a la possibilitat d'establir un govern de coalició.
La complexitat d'aquest nou mapa polític espanyol ja havia començat, però, a configurar-se el 24 de maig, quan es van celebrar les eleccions municipals i les autonòmiques al País Valencià, les Illes Balears, Astúries, Aragó, Canàries, Cantàbria, Navarra, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Extremadura, la Comunitat de Madrid, Múrcia i la Rioja, així com a les dues ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Aquests comicis van afirmar la irrupció de les formacions polítiques emergents, Podemos i C's, que havien fet un primer pas en les eleccions europees de l'any anterior. Per la seva banda, els conservadors del PP van ser desbancats en nombre de vots a les comunitats d'Aragó, Castella i Lleó, Múrcia, la Rioja i Madrid. En aquesta darrera autonomia, un pacte amb C's va permetre als populars salvar el govern d'aquella comunitat. Els populars també van perdre el govern al País Valencià i les Illes.
La davallada del PP va ser igualment important en molts municipis i ciutats. Els populars van passar de governar en 34 capitals de província a governar-ne en 17. Entre les ciutats que van perdre, hi havia la mateixa capital espanyola, que tampoc no va recuperar el PSOE, sinó que va ser Manuela Carmena, que encapçalava una llista de confluència entre diversos moviments socials, amb el suport de Podemos, qui va obtenir l'alcaldia. Els populars van ser desallotjats així mateix dels governs municipals, entre d'altres, de Valladolid, Sevilla, Còrdova, Huelva, Toledo, Oviedo, Lugo i Saragossa, ciutat aquesta darrera que també va passar a ser governada per una confluència de partits i col·lectius socials.
De fet, l'èxit de Podemos en les eleccions municipals cal circumscriure'l principalment a les grans ciutats. De la mateixa manera, però, cal matisar-lo, ja que les principals victòries de la formació, encapçalada per Pablo Iglesias, van ser fruit de la integració en llistes de confluència amb altres plataformes locals, com és el cas de Barcelona en Comú, a la capital catalana, Ahora Madrid, Zaragoza en Común o Marea Atlántica a la Corunya, entre d'altres. Una estratègia que van mantenir amb vista als comicis al Congrés dels Diputats.
Per la seva banda, C's va aconseguir uns bons resultats, especialment en convertir-se en força decisiva per a la formació dels governs autonòmics d'Andalusia i Madrid. A ambdues comunitats autònomes el suport dels seus parlamentaris va servir per a donar continuïtat als governs del PSOE a Andalusia, amb la reelecció de Susana Díaz, i del PP a Madrid, amb l'elecció de la popular Cristina Cifuentes.
Pel que fa al País Basc, les eleccions del maig van suposar un reforç per al nacionalisme conservador del PNB. La formació jeltzale va obtenir un important increment del pes municipal en aconseguir una vintena d'alcaldies més i en guanyar, en escons, les tres juntes generals forals de Guipúscoa, Àlaba i Biscaia. Un èxit que va contrastar amb el desgast de l'esquerra independentista basca de Bildu, que va perdre l'hegemonia a Guipúscoa, i va patir un desgast important en alguns dels municipis en què governava, com és el cas de la pèrdua de l'alcaldia de Sant Sebastià. Aquesta davallada electoral de l'esquerra abertzale es va veure una mica atenuada per l'èxit electoral de la coalició a Navarra, on els 8 escons de Bildu aconseguits al Parlament navarrès, junt amb els 9 de Geroa Bai (la coalició electoral en què està integrat també el PNB) van permetre la constitució d'un govern nacionalista que va desbancar Unió del Poble Navarrès (UPN), la formació aliada del PP a Navarra que havia governat anteriorment.
A banda de les eleccions del 24 de maig, també van ser molt rellevants per a la nova configuració del mapa electoral espanyol les eleccions autonòmiques d'Andalusia del 22 de març, en què va ser molt remarcable la irrupció de Podemos i C's. Tot i així, el PSOE va continuar com a primera força política, ja que va mantenir íntegres els 47 escons, per davant del PP, que va patir una forta sotragada en assolir només 33 escons d'un total de 50. També IU va experimentar un fort retrocés en aconseguir només 5 dels 12 representants que tenia. El fort desgast d'aquesta darrera formació va ser capitalitzat per Podemos, que, amb 15 diputats, va irrompre al Parlament andalús com a tercera força, seguida també de C's, que, amb 9 escons, va esdevenir el soci parlamentari que va permetre la socialista Susana Díez revalidar la presidència de la Junta d'Andalusia.
El PSOE va aconseguir, doncs, mantenir un dels seus principals bastions polítics, Andalusia, malgrat la important crisi que arrossegava per l'anomenat "cas dels ERO", que va esquitxar la cúpula dels socialistes andalusos i els expresidents Manuel Chaves i José Antonio Griñán. Per la seva part, Podemos, malgrat irrompre a la política andalusa, no va complir les expectatives que en alguns àmbits polítics i mediàtics s'havien generat i no va aconseguir erosionar el poder dels socialistes en aquella comunitat autònoma. Per la seva banda, C's sí que va complir les seves expectatives, però, sobretot, va aconseguir erigir-se en la formació clau per a la governabilitat andalusa.
Si el PSOE va poder salvar electoralment un dels seus principals feus, malgrat la vinculació amb casos de corrupció, el PP va continuar patint el desgast pels seus, com la trama Gürtel o l'afer Bárcenas (sobre presumptes delictes de finançament irregular del PP). Aquests casos van oferir durant tot l'any un degoteig d'informacions, perquè els processos judicials, un cop l'exjutge de l'audiència nacional, Pablo Ruz, va donar per acabades les investigacions, al mes de març, van continuar. En les conclusions referides al "cas Bárcenas", el jutge va considerar acreditat que el PP havia disposat d'una caixa b (una comptabilitat paral·lela) entre els any 1990 i 2008. Pel que fa al "cas Gürtel", noves informacions també van evidenciar la creació d'una xarxa generalitzada de cobrament de comissions. Tant és així que al novembre dues interventores de l'Ajuntament de Jerez van reconèixer davant l'Audiència Nacional que es van pagar factures a empreses vinculades a la trama Gürtel, a través de concursos públics sense publicitat.
Però els casos de corrupció vinculats als populars van tenir un nou episodi a l'abril, quan l'antic vicepresident del Govern espanyol i expresident de l'FMI, el popular Rodrigo Rato, va ser detingut durant hores per l'acusació d'un presumpte delicte de frau fiscal, blanqueig i alçament de béns.
També en l'àmbit de la corrupció institucional, van continuar avançant les diligències i les investigacions judicials pel "cas Nóos", l'escàndol que va esquitxar la família reial, concretament la infanta Cristina de Borbó. En aquest sentit, l'Audiència Provincial de Palma, un cop conclosa la fase preliminar, va fixar l'obertura del judici d'aquest cas per al dia 11 de gener de 2016. Aquest judici durà prop d'una vintena de persones al banc dels acusats, entre les quals hi ha la mateixa infanta Cristina i el seu marit, Iñaki Urdangarin. El tribunal jutjarà una presumpta trama per a beneficiar amb fons públics una xarxa d'entitats creades per Iñaki Urdangarin, el cunyat del rei Felip VI, i el seu principal soci, Diego Torres. Mentre la infanta Cristina va seguir el seu periple judicial, el seu germà, el rei Felip VI, va arribar al seu primer aniversari de la coronació. Un primer any que va servir perquè es recuperés una mica la imatge de la institució monàrquica, en part en crisi els darrers anys del regnat del seu pare, Joan Carles I.
Per la seva banda, l'executiu de Mariano Rajoy també va intentar contrarestar el desgast de la seva gestió pels casos de corrupció amb reiterats anuncis d'indicis que, a parer dels populars, reflectien la millora de la situació econòmica a Espanya. I el cert és que alguns indicadors així ho van mostrar, com l'increment de les previsions de creixement de l'economia espanyola. Tot i això, les taxes de desocupació no es van reduir substancialment, ni tampoc els índexs de pobresa. A més, l'executiu espanyol va rebre una galleda d'aigua freda de la Comissió Europea, la qual va advertir durament de la necessitat d'ajustar la despesa pública espanyola en els pressupostos del 2016.
Juan Ignacio Wert (esquerra) va ser rellevat del càrrec de ministre de Cultura, cartera que va assumir Íñigo Méndez de Vigo (dreta)
© Ministerio de Educación, Cultura i Deporte
Pel que fa a la gestió de l'executiu, els populars van continuar utilitzant la majoria absoluta que tenien a les Corts, fins abans de les eleccions de desembre, per a aprovar mesures de Govern malgrat no disposar d'altres suports polítics, unes mesures que van generar la contestació des de les files de l'oposició i en alguns àmbits socials. És el cas del camp de l'educació, en què al final de juny Rajoy va rellevar el polèmic ministre d'Educació, Cultura i Esports, Juan Ignacio Wert, que va tirar endavant la reforma de la llei del sector, tot i tenir en contra totes les formacions de l'oposició i bona part de la comunitat educativa, que considerava aquesta llei molt retrògrada i invasiva. El seu lloc el va ocupar Íñigo Méndez de Vigo Montojo.
Però no solament l'impuls de lleis com la d'educació van generar importants polèmiques públiques. Al mes de juny va entrar en vigor la nova Llei de seguretat ciutadana, anomenada "Llei mordassa", una de les lleis més emblemàtiques de la legislatura i que va generar fortes tensions amb les principals formacions de l'oposició, que la consideraven molt restrictiva i un atac als drets dels ciutadans, i també que vulnerava alguns drets bàsics com el de manifestar-se.
Una altra de les mesures impulsades sense consens pel Govern popular va ser l'anomenada "reforma exprés" del Tribunal Constitucional, aprovada al Congrés dels Diputats només amb els vots del PP i del seu soci parlamentari, UPN. L'oposició va criticar la reforma perquè va considerar que era innecessària i inconstitucional, i que només tenia per objectiu real inhabilitar el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, en cas que incomplís alguna sentència de l'alt tribunal.
Els populars també van continuar mantenint una posició immobilista i no van fer cap concessió pel que fa al procés de pau del País Basc. Així, es va mantenir la política de repressió contra l'esquerra independentista basca. En aquest sentit, el dirigent abertzale, Arnaldo Otegi va romandre a la presó, com altres dirigents polítics de l'independentisme basc. Igualment, lluny d'establir línies de negociació amb ETA per a facilitar l'èxit del procés de pau basc, les operacions policials contra l'esquerra independentista van continuar a tots els territoris del País Basc. Arran de les detencions de dos integrants d'aquesta organització armada, fetes per la policia francesa en col·laboració amb les autoritats espanyoles, ETA va emetre un comunicat, al mes de setembre, en què advertia del perill d'un procés "desordenat", que podria deixar "fora de control" armament i arsenals de l'organització. Tot i així, ETA va reiterar en aquest comunicat el seu compromís amb l'acció política i democràtica com a única via per a la resolució del conflicte basc. L'immobilisme de l'executiu espanyol pel que fa a aquest conflicte també va tenir repercussions en les seves pròpies files. Així, la presidenta del PP basc, Arantza Quiroga, va presentar la dimissió després que la direcció del partit a Madrid l'hagués obligat a retirar la seva iniciativa de crear una comissió sobre pau i convivència, en la qual no es condemnava explícitament ETA, malgrat que sí que se n'exigia la deslegitimació, i que va rebre el suport de Bildu. La direcció popular va seleccionar l'exministre Ángel Alonso com a nou president dels populars bascos.
En matèria internacional, la política espanyola va estar molt encarada a contrarestar la projecció internacional del procés sobiranista català. El ministre d'Afers Exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo, va desplegar una intensa activitat de la diplomàcia espanyola per a desmentir internacionalment el procés català i trobar complicitats internacionals a favor de la unitat d'Espanya, molt especialment, a les portes de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Malgrat aquesta mobilització de la diplomàcia espanyola, els èxits van ser mínims, amb declaracions d'alguns mandataris internacionals a mig camí de la cordialitat institucional entre estats i la complicitat pròpia entre estats.
En l'àmbit europeu, també va ser destacable el paper de l'executiu espanyol durant la negociació de la crisi grega, en el si de la UE. El Govern de Rajoy, malgrat haver patit de primera mà la crisi econòmica i les restriccions imposades a conseqüència del rescat financer espanyol, va ser un dels països més bel·ligerants amb les demandes del Govern grec d'Alexis Tsipras i la seva formació, Syriza, per a la flexibilització de les condicions que la troica imposava a l'executiu hel·lènic per al rescat de la seva economia. I és que un possible èxit en la negociació de Syriza amb la Comissió Europea, per a flexibilitzar les condicions del rescat de l'economia grega, era percebut per l'executiu espanyol com un baló d'oxigen per a l'emergent força de Podemos.