La inestabilitat política va ser el denominador comú de l’any a l’Estat espanyol. Les principals forces polítiques no van ser capaces d’administrar els resultats de les eleccions que es van celebrar el 20 de desembre de 2015. Ni el PP ni el PSOE van saber construir unes majories parlamentàries suficients per a aconseguir investir els seus respectius candidats, Mariano Rajoy, pels populars, i Pedro Sánchez, pels socialistes, i van acabar provocant la repetició de les eleccions el 26 de juny.
El Congrés dels Diputats, després dels comicis del desembre del 2015, havia quedat configurat per una diversitat de formacions amb la irrupció de Podem i les seves confluències, sota el lideratge de Pablo Iglesias, i de Ciutadans (C’s), d’Albert Rivera. Així, la cambra espanyola va acabar integrada per 123 diputats del PP, 90 del PSOE, 69 de Podem, 40 de C’s, 9 d’ERC, 8 de Democràcia i Llibertat (DL, el partit hereu de Convergència Democràtica de Catalunya), 6 del Partit Nacionalista Basc, 2 d’Izquierda Unida, 2 d’EH-Bildu i 1 dels nacionalistes canaris (CC-PNC).
El rei d’Espanya, Felip VI, i els membres del nou Govern presidit per Mariano Rajoy en l’acte de jurament o promesa del 4 de novembre al palau de la Zarzuela
© Casa de S.M. el Rey
Tot i la davallada electoral, Mariano Rajoy i la seva formació van continuar essent el partit més votat, per això van intentar optar per aconseguir un govern amb el suport parlamentari de les dues principals forces espanyoles: PP i PSOE, i també amb C’s. La negativa dels socialistes va fer inviable l’èxit de la investidura de Mariano Rajoy. Al seu torn, els socialistes van intentar configurar una alternativa de govern, primer amb C’s, a la qual van pretendre afegir Podem. Però aquests darrers no van acceptar un acord a tres bandes amb C’s. La formació de Pablo Iglesias tampoc no va aconseguir tancar amb el PSOE cap acord de mínims per a afrontar la crisi política entre Catalunya i Espanya, ni sobre la reforma de l’organització territorial de l’Estat. Les crítiques de l’acord entre PSOE i C’s també van venir de dins de les mateixes files socialistes, especialment del PSC. L’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i primera vicesecretària del PSC, Núria Parlon, va ser una de les que va expressar obertament les reticències a un acord que considerava que implicava massa renúncies per als socialistes i que els deixava en una situació de feblesa, especialment al PSC.
D’aquesta manera, es va arribar al 2 de maig, la data en la qual les Corts Generals automàticament van quedar dissoltes, després que cap partit del Congrés aconseguís els suports suficients per a governar. El rei Felip VI va convocar noves eleccions per al 26 de juny. Era la primera vegada, en l’actual etapa política espanyola, que s’havien de repetir unes eleccions per la falta d’acord en la formació de govern. Però la nova convocatòria no va ajudar gaire a clarificar el context. Els resultats del 26 de juny van donar una ajustada victòria de nou al Partit Popular, això sí, amb un lleuger increment del suport electoral. En comparació amb els resultats de sis mesos enrere, el PP de Mariano Rajoy va aconseguir pujar de 123 a 137 escons. Per contra, el PSOE de Pedro Sánchez en va obtenir 85, cinc menys que en les eleccions anteriors. Tampoc no li van anar millor les coses a la formació liderada per Pablo Iglesias, Podem, que en aquesta ocasió sí que va aconseguir establir una coalició electoral amb Izquierda Unida. La suma de les dues formacions, Units Podem, va obtenir 71 diputats, la suma exacta dels 69 diputats de Podem i dels 2 d’IU, en les anteriors eleccions. Eren uns resultats que quedaven lluny de les expectatives d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra espanyola. L’altra nova formació, C’s, també va veure com es desinflaven els seus resultats, en passar de 40 diputats a 32. Pel que fa a la representació de les formacions catalanes, ERC va mantenir els 9 diputats aconseguits, i un important increment del suport electoral. Per la seva banda, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que va recuperar el seu nom en aquests comicis, va mantenir els 8 diputats aconseguits anteriorment, però amb una pèrdua de prop de 85.000 vots. En Comú Podem va aconseguir mantenir-se com a primera força a Catalunya, amb 12 diputats, però també amb una pèrdua, en el seu cas, de prop de 12.000 votants.
Amb aquest escenari, es va reforçar l’estratègia immobilista de Mariano Rajoy, a l’espera de convertir en inevitable el seu nomenament. De nou, però, es va mantenir la incertesa sobre la governabilitat d’Espanya, en no haver cap formació capaç d’articular una majoria parlamentària suficient per a poder investir el nou president espanyol. No va ser fins al final del mes d’octubre que Mariano Rajoy va aconseguir ser investit nou president, gràcies al suport de C’s –formació que en els anteriors comicis havia tancat un acord d’investidura amb els socialistes– i l’abstenció del mateix PSOE. Després de deu mesos d’inestabilitat política, el líder dels populars tornava a aconseguir la presidència de l’executiu espanyol. Això sí, el nou govern popular va néixer amb una minoria parlamentària que quedava molt lluny de la majoria absoluta exercida anteriorment. Val a dir, però, que la debilitat del primer partit de l’oposició, el PSOE, immers en una profunda crisi interna, derivada precisament de les tensions per haver facilitat la investidura de Rajoy, van facilitar els primers passos del nou executiu.
La crisi dels socialistes va esclatar arran dels resultats electorals del 26 de juny. Els sectors crítics amb el lideratge de Pedro Sánchez, encapçalats per la "vella guàrdia" del PSOE i els principals barons territorials –en especial la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz– van iniciar un procés per carregar sobre Pedro Sánchez les responsabilitats dels mals resultats electorals. Aquests mateixos sectors van ser molt crítics amb la possibilitat d’establir acords amb la nova formació, Units Podem, en considerar que aquesta era una formació "antisistema", allunyada de la tradició de govern del PSOE. Tampoc es van mostrar partidaris de mantenir el pols amb el PP, fins a arribar a l’extrem de provocar unes terceres eleccions consecutives. Els mals resultats dels socialistes a les eleccions gallegues i basques van acabar de debilitar la posició del llavors secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, enfront de les veus crítiques. La crisi interna socialista es va agreujar amb la dimissió de 19 membres dels 35 que hi ha a l’Executiva Federal del partit, entre els quals es troba l’exministra Carme Chacón, o el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Amb aquestes dimissions, el sector crític va intentar provocar un Congrés Federal Extraordinari per renovar aquell òrgan de govern, contra la voluntat del secretari general de l’organització, que pretenia posposar-lo per a més endavant, a l’espera de la resolució de les negociacions del debat d’investidura. L’1 d’octubre es va celebrar un comitè federal en plena crisi de la formació, en què Pedro Sánchez va presentar la dimissió com a secretari general. Al seu lloc el va succeir una gestora provisional, liderada pel president del principat d’Astúries, Javier Fernández, una solució provisional que deixava oberta la ferida, però que va fer definitivament inviable qualsevol opció alternativa a la investidura de Mariano Rajoy.
És en aquest context de crisi del PSOE que el comitè federal va optar per acceptar l’abstenció a la investidura de Mariano Rajoy, per desbloquejar el que era, al seu entendre, l’atzucac en el qual es trobava la política espanyola des del desembre del 2015. La decisió va generar moltes crítiques entre les bases i la militància dels socialistes. Just abans d’aquell debat d’investidura, Pedro Sánchez va lliurar el seu escó de diputat per no haver de desobeir la decisió del comitè federal del seu partit, i poder posar la mirada en la cursa per a intentar tornar a aconseguir el lideratge dels socialistes en les eleccions primàries de la formació.
Les eleccions autonòmiques al País Basc i a Galícia es van celebrar el 25 de setembre, enmig de les tensions del debat d’investidura a Espanya. Ambdues campanyes electorals van estar molt subordinades al context d’inestabilitat política espanyola. I, de fet, els resultats també van tenir conseqüències en el procés de pugna entre el PSOE i el PP per a aconseguir la investidura de la presidència espanyola. De fet, van ser els bons resultats dels populars, especialment a Galícia, on van revalidar la majoria absoluta, i els mals resultats del PSOE els detonants de la crisi interna entre els socialistes espanyols, la caiguda del lideratge de Pedro Sánchez i la victòria, dins del PSOE, dels partidaris d’abstenir-se en la votació al debat d’investidura de Mariano Rajoy.
A Galícia, les eleccions autonòmiques van confirmar la fortalesa del PP. La llista dels populars, encapçalada per Alberto Núñez Feijóo, va revalidar els quaranta-un escons aconseguits el 2012. Núñez Feijóo va aconseguir així la seva tercera majoria absoluta. Mentrestant, el PSG-PSOE, amb el 17,9% dels vots, es va quedar amb catorze diputats (quatre menys que en els anteriors comicis autonòmics) i es va veure superat, en nombre de vots, per En Marea (amb el 19% dels vots), la candidatura de confluència de Podem, Anova-Irmandade Nacionalista (l’escissió del Bloc Nacionalista Gallec, liderada per l’històric dirigent nacionalista, Xosé Manuel Beiras) i IU. Aquesta formació va aconseguir també catorze escons i es va convertir en la primera força de l’oposició gallega. Per la seva banda, el BNG va patir el desgast per la irrupció de la confluència de Podem i va perdre un dels set diputats que havia tingut.
Pel que fa al País Basc, l’any polític, a banda de les eleccions, va estar marcat per la posada en llibertat del dirigent de l’esquerra independentista basca Arnaldo Otegi. L’1 de març va sortir de la presó de Logronyo, després de sis anys i mig de reclusió, en ser acusat de voler "reorganitzar" la formació política il·legalitzada per la justícia espanyola, Batasuna. El dirigent abertzale va sortir amb el compromís ferm de mantenir la seva aposta estratègica de defensa de la lluita política per vies exclusivament pacífiques i democràtiques per defensar el dret a l’autodeterminació. L’esquerra independentista va situar Otegi com a candidat a la lehendakaritza a les eleccions del Parlament basc, però des d’un primer moment, les instàncies judicials espanyoles ja van deixar veure que no ho tindria fàcil. Així, a quinze dies de l’inici de la campanya dels comicis bascos, la Junta Electoral de Guipúscoa va dictaminar que Otegi no podria presentar-se a les eleccions del 25 de setembre en considerar aquest organisme que pesaven sobre ell sentències judicials que impedien participar en les llistes d’EH-Bildu. La formació basca va veure com es desestimaven els seus recursos contra aquest dictamen, així que va haver de presentar com a cap de llista Maddalen Iriarte, que anava de número dos a la llista de Guipúscoa, just per darrere d’Otegi.
Els resultats electorals al País Basc no van suposar grans canvis polítics. El PNB va revalidar la seva majoria, amb un escó més, fins als vint-i-vuit, que li permetrien tornar a configurar una nova majoria de govern i mantenir Iñigo Urkullu com a lehendakari. EH-Bildu, amb disset escons, va veure com esdevenia la segona força i aguantava el seu electorat malgrat la irrupció amb força de les candidatures de confluència de Podem al País Basc, Elkarrekin Podem. Aquesta formació, tot i aconseguir onze escons, no va veure acomplertes les seves expectatives de convertir-se en la primera força de l’oposició. Socialistes i populars van patir un retrocés electoral al País Basc. El PSE-PSOE, amb només nou diputats, va obtenir els seus pitjors resultats, mentre que el PP, amb nou escons, va perdre un diputat respecte d’anteriors comicis.
De cara a la constitució del nou Govern, EH-Bildu va proposar inicialment un acord amb el PNB i Elkarrekin Podem, per a impulsar una etapa política a favor del dret a decidir dels bascos. La proposta, però, no va ser atesa ni pel PNB, ni per la confluència de Podem. De fet, la formació d’Urkullu va preferir establir acords per a facilitar un pacte amb el PSE i mantenir així la línia política dels nacionalistes en l’anterior legislatura.
Més enllà de la inestabilitat política, els casos de corrupció van continuar marcant l’agenda política espanyola. El 15 de setembre, la Fiscalia Anticorrupció va demanar una pena de sis anys de presó i trenta anys d’inhabilitació per a l’expresident de la Junta d’Andalusia, el socialista José Antonio Griñán, pels delictes de malversació i de prevaricació, referents a l’anomenat "cas dels ERO" d’Andalusia. També va demanar, en el mateix escrit, deu anys d’inhabilitació per al també expresident andalús Manuel Chaves, pel delicte de prevaricació. Aquest cas també va esquitxar sis exconsellers més del Govern andalús i divuit alts càrrecs. Paral·lelament, la Fiscalia també va demanar vuit anys de presó per a tres exconsellers: José Antonio Viera, Antonio Fernández, exconsellers d’Ocupació, i Francisco Vallejo, exconseller d’Innovació, per un delicte continuat de malversació, i, pel mateix delicte, sis anys de presó per a l’exconsellera d’Hisenda Carmen Martín Aguayo.
L’anomenat "cas Bárcenas", obert sis anys enrere, va continuar el periple judicial. Al mes de gener, l’Audiència Provincial de Madrid va ordenar la reobertura de les investigacions per l’esborrament de la informació dels ordinadors de la seu del PP, per un presumpte delicte d’ocultació de proves. Al mes de setembre, el mateix extresorer dels populars, Luis Bárcenas, va enviar una carta al tribunal del cas per tal de retirar la seva acusació respecte a aquest afer; tot i així, les diligències judicials van continuar, ja que es mantenien vives les acusacions d’IU i de la Fiscalia.
Pel setembre va esclatar també el "cas Soria", pel qual el Govern de Rajoy es va veure obligat a fer renunciar l’exministre José Manuel Soria del càrrec de director executiu del Banc Mundial, proposat feia uns dies a instàncies del mateix executiu popular. El nomenament de Soria va comportar una tempesta de reaccions en contra, fins i tot dins de les files populars, ja que el nom de l’escollit era un dels que, al mes d’abril, havia aparegut entre els anomenats Papers de Panamà, unes llistes filtrades d’uns bufets d’advocats d’aquell país, que descobrien els entramats de destacats empresaris, polítics i famosos d’arreu del món per a evadir impostos. Precisament, Soria, va deixar de ser ministre pocs dies després de l’aparició d’aquella filtració. Soria no va ser l’únic exministre popular a sortir a les llistes de Panamà. També el vicepresident primer del Govern d’Aznar, Rodrigo Rato, exdirigent del Fons Monetari Internacional i exdirector de Bankia, va aparèixer entre els polítics en les llistes.
Però una de les crisis més fortes que va patir el PP el 2016, vinculada a casos de corrupció, es va produir arran dels escàndols arrelats al PP del País Valencià. Al principi de setembre el Tribunal Suprem va obrir una causa per investigar l’exalcaldessa de València, Rita Barberà, per un delicte de blanqueig de capitals. Barberà havia estat nomenada senadora de designació autonòmica. Arran de la investigació, els partits valencians, inclòs el PP, van exigir-li la renúncia a l’acta de senadora. Barberà també va perdre el suport de la direcció dels populars, que veien en aquest nou cas de corrupció un element de debilitat en la cursa de la investidura de Rajoy. L’exalcaldessa no va renunciar a l’acta de senadora, però sí que va abandonar la militància del PP. Quan encara aquesta polèmica era encesa, el 23 de novembre, la dirigent històrica dels populars valencians, esquitxada per la trama Gürtel, va morir en un hotel de Madrid per una aturada cardíaca.
També la família reial espanyola va continuar omplint l’agenda d’actualitat vinculada als casos de corrupció. Entre el mes de gener i el de juny es va celebrar a Palma el judici pel "cas Nóos", que implicava en diversos delictes de corrupció Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina de Borbó, i va quedar vist per a sentència. Durant el judici, la infanta Cristina va al·legar desconeixement de les activitats de les empreses del seu marit, Iñaki Urdangarin. La germana del rei d’Espanya podria haver de fer front al pagament d’una quantitat pròxima al mig milió d’euros si finalment és acusada per a afrontar la seva responsabilitat civil en el cas, tal com sol·licita la Fiscalia Anticorrupció. Al seu torn, el cunyat de Felip VI es va enfrontar a una petició per part de l’acusació d’una pena de dinou anys de presó, i el seu soci, Diego Torres, de setze, pels delictes de malversació, prevaricació, frau, tràfic d’influències, delictes fiscals i de frau documental, estafa i blanqueig de diners.