L’atomització del Congrés i la manca d’una majoria clara van provocar que els partits no abordessin debats polítics profunds a l’inici de la legislatura, però sí que van aprofitar els primers mesos per a afrontar congressos interns pendents. El més decisiu va ser el del PSOE, dividit des de la destitució del fins llavors secretari general, Pedro Sánchez. Aquest, però, amb un clar discurs d’esquerres, es va tornar a erigir com a nou líder en guanyar a les primàries del maig amb el 50,2% dels vots, mentre que la presidenta andalusa, Susana Díaz, amb el 39,9%, tan sols va vèncer a la seva comunitat, tot i el suport de la vella guàrdia del partit i de quasi tots els barons territorials. El tercer aspirant, l’exlehendakari, Patxi López, es va quedar amb un escàs 9,9%, però va guanyar al País Basc.
Al congrés posterior, Sánchez va ratificar els seus postulats, incloent-hi el reconeixement a la plurinacionalitat de l’Estat, tot i que hi va negar el dret a decidir. Va intentar recosir el partit integrant a la cúpula Patxi López i Guillermo Fernández Vara, president extremeny que havia donat suport a Díaz, la qual es va consolidar com a líder andalusa amb el 91% dels vots i va liderar un discurs crític. Quant a la relació amb el PSC, la cúpula provisional del PSOE va negociar un nou protocol de relacions més restrictiu pel qual la direcció estatal marcaria el discurs en qüestions supracatalanes, decidiria el vot en les investidures i hauria d’avalar els pactes electorals i les coalicions dels socialistes catalans.
L’altre congrés esperat va ser el de Podem, que havia de confrontar Pablo Iglesias i el seu número dos, Íñigo Errejón, més moderat i partidari d’acostar-se al PSOE. Tot i això, el conclave de Vistalegre II va ratificar Iglesias com a secretari general, ja que la seva llista va sumar el 50,8% dels vots, la d’Errejón, el 33,7%, i la dels anticapitalistes, el 13,1%. Errejón va cedir el seu lloc com a portaveu al Congrés a Irene Montero a canvi de ser candidat de Podem a la Comunitat de Madrid el 2019. La victòria de Sánchez al PSOE, a més, va permetre una certa col·laboració entre les dues forces i el partit d’Iglesias va entrar al govern autonòmic de Castella-la Manxa amb els socialistes. Les divisions, però, van reflotar per la qüestió nacional, ja que la que havia estat número tres de Podem, Carolina Bescansa, es va mostrar crítica amb el suport tan actiu al referèndum català, mentre que els anticapitalistes van reconèixer des del primer moment la República catalana quan es va proclamar; els uns i els altres es van desmarcar, doncs, de la posició central del partit.
Molt més tranquils van ser els congressos de les forces de dretes. En el cas del PP, Mariano Rajoy hi va arribar sense oposició i aparcant totes les qüestions controvertides, tot i que va obrir la porta a la reforma de la Constitució. Igualment, l’aplicació de les primàries amb doble volta per a triar per primer cop els dirigents territorials va refermar els candidats afins a la cúpula, que va quedar en mans de María Dolores de Cospedal i Fernando Martínez Maíllo. El càrrec de president d’honor, però, va continuar vacant des que hi va renunciar José María Aznar, el qual va continuar carregant contra Rajoy per la seva política econòmica i la debilitat que creia que mostrava contra el sobiranisme.
Al seu torn, Albert Rivera també va guanyar al febrer al congrés de Ciutadans (Cs), on va aconseguir portar-hi el 70% dels compromissaris, va superar sense problemes dos competidors menors i va refermar Inés Arrimadas i José Manuel Villegas al capdavant del partit. També va esborrar la socialdemocràcia de l’ideari de Cs, que va passar a definir-se com a liberal, tot i algunes crítiques internes.
Malgrat que la vida interna del PP es va mantenir tranquil·la, no ho va ser tant als tribunals, on l’assetjaven nombrosos casos de corrupció. En el marc del “cas Gürtel”, van tenir lloc nombroses declaracions, com les de l’extresorer del PP, Luis Bárcenas, o especialment la de Mariano Rajoy, que va intentar donar explicacions com a testimoni per videoconferència, però va ser obligat a comparèixer a l’Audiència Nacional, on va assegurar que no es va encarregar de la comptabilitat del partit. En les seves conclusions, la fiscal Concepción Sabadell va definir l’entramat com un mode de vida dirigit per Francisco Correa per a aconseguir contrac-tes públics a canvi de suborns a càrrecs del PP, en concret, comissions del 3% i del 4% que van sumar uns 8 milions i van ser pagades amb diner públic, motiu pel qual va demanar 125 anys de presó per a Correa i 39 per a Bárcenas. Alhora, va considerar el PP i la ministra de Sanitat, Ana Mato, partícips a títol lucratiu. L’advocat de l’Estat es va sumar a aquestes acusacions. Malgrat tot, la presidenta de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, Concepción Espejel –que havia estat recusada pels seus vincles amb el PP–, va apartar dos dels tres magistrats que havien jutjat la primera etapa del Gürtel i els va substituir per jutges conservadors. En paral·lel, una jutgessa de Madrid va obrir judici oral contra el PP per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas.
Un altre cop judicial contra el PP va ser la detenció, el mes d’abril, de l’expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, per desviar presumptament fons de la construcció del canal d’Isabel II al PP, un frau que l’Audiència Nacional va xifrar en 22,3 milions d’euros. Esperanza Aguirre va dimitir com a portaveu del PP a l’Ajuntament de Madrid i com a regidora, i, al novembre, González (a qui se li van decomissar 4,64 milions a Colòmbia de comissions il·legals) va sortir de la presó després de pagar una fiança de 400.000 euros, però els problemes vinculats al PP madrileny van seguir. Uns informes de la Guàrdia Civil van vincular Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, amb el finançament il·legal, i van apuntar que la campanya de Rajoy del 2008 es podria haver pagat amb diner públic provinent d’aquesta comunitat, com també la campanya electoral d’Aguirre del 2011 i una altra del PP cordovès. La Fiscalia de Madrid es va querellar contra els integrants de l’administració de Mercamadrid, incloent-hi la delegada del Govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, per un delicte societari.
En el marc del “cas Púnica”, Ignacio González va admetre que els tresorers del PP intentaven influir en les adjudicacions de l’obra pública del Govern madrileny. L’empresari de la construcció penedit, David Marjaliza, va ratificar que va arreglar contractes en una desena d’ajuntaments de la Comunitat de Madrid, amb alcaldies del PP i del PSOE, i l’Audiència Nacional va dictar dos anys de presó per a Francisco Granados per la informació que va rebre d’un agent de la Guàrdia Civil sobre la investigació d’aquesta operació, tot i que l’exconseller madrileny ho va recórrer al Suprem. Un altre focus judicial sobre el PP va ser la regió de Múrcia, el president de la qual, Pedro Antonio Sánchez, es va veure obligat a dimitir arran de la investigació per dos suposats casos de corrupció política que investigava l’Audiència Nacional.
Arran de tots aquests casos, PSOE, Podem i Cs van impulsar una comissió d’investigació sobre el finançament del PP, on l’inspector en cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Policia Nacional, Manuel Morocho, que va destapar el “cas Gürtel”, va acusar el PP d’intentar desestabilitzar la investigació i va afirmar que indiciàriament Rajoy hauria cobrat sobresous en negre de la caixa B.
Una altra comissió d’investigació creada al Congrés va investigar la polèmica operació Catalunya sobre la suposada policia política dirigida pel PP. Després de diverses compareixences, s’hi van aprovar les conclusions del PSOE, amb l’abstenció de Cs i el rebuig del PP, segons les quals, efectivament, “es va crear una estructura policial [...] destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven el PP, i a fer el seguiment, la investigació i, en el seu cas, la persecució d’adversaris polítics”.
Una altra sentència que va esquitxar el PP va ser la de les targetes opaques, o retribucions no declarades dels exconsellers de Caja Madrid i Bankia, ja que al febrer l’Audiència Nacional va condemnar a quatre anys i sis mesos de presó Rodrigo Rato, l’expresident de les dues entitats –però també exvicepresident espanyol del PP–, a sis anys, Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, i 63 exconsellers a penes inferiors. Van ser deixats en llibertat al març, i quatre mesos després Blesa es va suïcidar. Al novembre, el mateix tribunal va obrir un altre judici contra Rato i 34 persones més per falsedat documental en la sortida a borsa de Caja Madrid.
D’altra banda, al febrer, la monarquia també va sortir esquitxada per corrupció amb la sentència del “cas Nóos” sobre presumpte frau amb els governs populars del País Valencià i de les Illes Balears, per la qual es va absoldre la germana del rei Felip VI, la infanta Cristina, però va dictar sis anys de presó per al seu marit, Iña-ki Urdangarin, tot i que el va deixar en llibertat sense fiança [vegeu Política dels Països Catalans].
Quant al principal cas de frau que afecta el PSOE, el cas dels ERO andalusos, l’Audiència de Sevilla va fixar l’inici del judici de la peça política per al 13 de desembre, malgrat que les declaracions no començarien fins al 9 de gener de 2018. Hi havien de ser jutjats els expresidents andalusos Manuel Chaves, José Antonio Griñán i uns altres 20 ex-alts càrrecs.
En un any en què l’ètica política va ser molt qüestionada (Espanya va caure al lloc 41 en percepció de corrupció a la llista de Transparència Internacional, el seu pitjor registre), les acusacions de politització van ser permanents. Així, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va haver de justificar al Congrés que interferís perquè els fiscals de Múrcia i la Rioja no demanessin accions contra els presidents autonòmics del PP; el fiscal en cap Anticorrupció, Manuel Moix, va dimitir després que sortís a la llum que era copropietari d’una societat a Panamà propietària d’un xalet; Concepción Espejel (pròxima al PP) va ser designada amb els vots del sector conservador del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per a presidir la Sala Penal de l’Audiència Nacional, i la majoria conservadora del Tribunal Constitucional també va imposar la majoria per a nomenar president el dretà Juan José González Rivas i com a vicepresidenta la independent pròxima als conservadors, Encarna Roca. Maza, però, va morir sobtadament al novembre d’una infecció renal i el Govern espanyol va designar com a nou fiscal general de l’Estat Julián Sánchez, promotor de la doctrina Parot per a allargar els empresonaments dels condemnats d’ETA que va ser anul·lada pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.
En l’àmbit parlamentari, l’activitat legislativa va ser escassa per la dificultat del Govern espanyol d’articular majories i per la rellevància que va prendre el procés català, el qual va omplir constantment les portades dels mitjans estatals –especialment després de l’estiu i a mesura que s’acostava el referèndum–, unànimement contraris a les aspiracions sobiranistes, fins i tot fent ús d’informes filtrats pels cossos policials de les investigacions contra els dirigents catalans. En un principi, es va centrar a aprovar els pressupostos i va aconseguir aviat el suport de Cs i Coalició Canària, mentre que al maig hi va incloure el PNB a canvi d’una rebaixa de la quota basca, el retorn de 1.400 milions d’anys anteriors o una rebaixa de la tarifa elèctrica basca. Finalment, al maig va sumar el diputat decisiu de Nova Canària (que es va presentar aliat amb el PSOE), però el PNB es va apartar de la negociació dels comptes del 2018 mentre no es resolgués el conflicte amb Catalunya, cosa que va obligar a prorrogar-los.
Igualment, al març, el PP va notar la seva minoria quan no va poder aprovar un decret de l’estiba per a reformar el sector a instàncies de la UE, per bé que al maig sí que ho va aconseguir. Igualment, el Congrés va tramitar dues iniciatives per a derogar els aspectes més durs de la llei mordassa, i també va reprovar fins a tres ministres: Rafael Catalá (Justícia) per interferir en la justícia, Cristóbal Montoro (Hisenda) per l’amnistia fiscal del 2012 que el Tribunal Constitucional va anul·lar, i Alfonso Dastis (Exteriors) per negar que a l’escola catalana s’hi ensenya castellà.
Arran d’aquesta debilitat, Podem va registrar una moció de censura que es va votar al juny, però només va rebre el suport d’ERC, Compromís i Bildu, mentre que el PSOE s’hi va abstenir i va criticar que es volgués tensionar-lo en ple debat intern. Tot i això, Sánchez va iniciar converses amb Iglesias i Rivera per explorar alternatives a Rajoy, però els posicionaments dispars respecte al procés català van impedir cap acord, ja que Podem va reclamar un referèndum i Cs rebutjava la plurinacionalitat.
Al final, socialistes i liberals van fer costat al PP per aplicar l’article 155 i suspendre l’autogovern català [vegeu Política dels Països Catalans], tot i que Sánchez ho va fer a canvi d’impulsar una comissió de debat territorial com a pas previ per a modificar la Constitució. Aquest òrgan es va constituir al Congrés al novembre per començar a treballar el gener del 2018, però amb l’oposició de Cs, sense la participació de Podem, ERC i PDeCAT, i amb el PP, que negava que necessàriament hagués de conduir a reformar la Carta Magna.
De fet, el 2017 també va acabar sense complir-se la reforma del sistema de finançament, el principal compromís anual adoptat en la conferència de presidents autonòmics del gener. En canvi, al novembre, l’executiu central sí que va intervenir les finances de l’Ajuntament de Madrid, perquè entenia que incomplia la regla de despesa, i el va obligar a informar setmanalment de l’execució, cosa que va originar un greu conflicte intern quan l’alcaldessa, Manuela Carmena, va cessar el regidor d’Hisenda que es negava a acceptar el pla d’ajust pactat amb l’Estat. Un altre debat que va restar pendent d’abordar va ser el de la sostenibilitat de la Seguretat Social. A finals d’any, per fer front a les despeses del sistema, l’Estat va requerir un préstec de 10.192 milions i retirar 7.100 milions del fons de reserva, el qual va quedar en 8.095 milions, lluny dels més de 66.000 del 2011.
A escala internacional, l’Estat va centrar els esforços en Gran Bretanya, on va viatjar Felip VI al juliol per minimitzar les repercussions del Brexit a l’Estat espanyol, però sense tractar la qüestió de la sobirania de Gibraltar. Rajoy i el president dels EUA, Donald Trump, també es van reunir al setembre amb una aliança contra el gihadisme com a element central, però amb la recerca d’aliats contra el procés català de rerefons, ja que bona part dels esforços de la diplomàcia espanyola es van centrar a evitar suports internacionals a la causa catalana. Així, va activar-se davant les ofertes dels governs belga i suís de mediar entre Espanya i Catalunya, la creació de comissions d’estudi sobre el procés sobiranista als parlaments britànic, irlandès o estonià o de pronunciaments còmplices en assemblees com la de Dinamarca. Igualment, l’Estat va centrar molt l’atenció en Veneçuela, on va donar suport a l’oposició contrària a Nicolás Maduro.
L’atemptat gihadista a Barcelona del 17 d’agost va marcar tota la política de seguretat, i també un cert debat sobre el paper dels cossos de seguretat estatals i autonòmics [vegeu Política dels Països Catalans]. Tot i això, durant tot l’any es van succeir les detencions de presumptes terroristes islamistes.
Quant al País Basc, el govern del PNB i PSE presidit per Iñigo Urkullu es va sustentar en el PP per aprovar els pressupostos, però els nacionalistes bascos van reclamar igualment avançar cap a un horitzó de bilateralitat amb l’Estat que comencés pel traspàs de 37 competències pendents que va reclamar el lehendakari a Rajoy, entre les quals destaquen la seguretat social i les presons. Tot i això, el principal pas el va fer ETA, que va executar un desarmament incondicional i unilateral que va culminar l’abril amb la participació de mediadors internacionals. El Govern espanyol, però, no ho va veure suficient i no va abordar ni tan sols l’acostament dels presos, que tenia el suport del 74% dels bascos. Els governs basc i navarrès també es van oposar al judici a l’Audiència Nacional de vuit joves acusats de terrorisme per barallar-se al novembre del 2016 a Altsasu (Navarra) amb dos guàrdies civils; els van sentenciar 375 anys de presó, i tres dels joves van ser empresonats sense fiança tot el 2017. Així mateix, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar Espanya per no garantir el dret a defensa el 2008 a l’expresident del Parlament Basc, Juan Maria Atutxa, i dos membres més de la cambra, quan se’ls va ordenar dissoldre Sozialista Abertzaleak, en considerar-los hereus de Batasuna.
En l’àmbit social, fins a 146 incendis van arrasar Galícia entre el 13 i el 15 d’octubre, presumptament provocats, en els quals van morir 4 persones i van cremar 49.171 hectàrees. Els focs van arribar, tot i que amb menys força, a Astúries i a Castella i Lleó, però sobretot van ser tràgics a Portugal, on van morir 43 persones.
D’altra banda, també va situar-se al centre del debat públic el cas de Juana Rivas, una mare de Marcena (Granada) que va desaparèixer amb els seus fills més d’un mes entre el juliol i l’agost per no entregar-los al pare, d’origen italià, condemnat per maltractaments el 2009 i denunciat de nou el 2016, després que una resolució judicial li’n donés provisionalment la custòdia. Després de diversos advertiments, Rivas va acatar la sentència i va cedir els nens per no ser acusada de sostracció de menors i desobediència a la justícia.
Una altra polèmica va ser la del judici a cinc sevillans coneguts com “La manada”, acusats de violar una madrilenya de 18 anys durant els Sanfermines del 2016. Al novembre, al llarg d’onze sessions de judici, els nois van intentar justificar que l’acte (que va ser enregistrat i divulgat) va ser consentit, malgrat que després van robar el mòbil a la víctima i l’atestat policial va assenyalar que devia estar drogada i presentava senyals de violència. Un dels elements que més polseguera va aixecar és que la defensa va llogar un detectiu per a demostrar que la noia va continuar fent vida normal després de la presumpta agressió, cosa que evidenciaria que no va patir cap trauma, tot i que finalment va retirar aquesta prova. El cas va ser vist per a sentència per al gener del 2018.