Durant el primer any de la presidència de Barack Obama (esquerra), malgrat els seus propòsits inicials, els conflictes a l’Iraq i l’Afganistan van provocar nombroses baixes en l’exèrcit i van obligar els Estats Units a enviar-hi més efectius
© United States Army / Jason Minto
El primer any de mandat de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units es va caracteritzar per la seva ambivalència. Les expectatives que va generar la seva elecció es van mantenir en gran part al llarg de l'any, però no hi ha cap mena de dubte que la gestió del dia a dia el va obligar a prendre decisions que en alguns casos no van ser ben acceptades per una part dels ciutadans que el van votar entusiàsticament.
Així, en política internacional, Obama va obtenir alhora èxits i fracassos. Probablement l'èxit més inesperat va ser la concessió, al mes d'octubre, del premi Nobel de la pau. Amb aquesta distinció, els membres de l'Acadèmia reconeixien el canvi de discurs que el primer governant afroamericà nord-americà havia introduït respecte al seu antecessor. Un canvi que es va concretar, especialment, en el parlament que va pronunciar a la Universitat del Caire (Egipte) el 5 de juny, en què va remarcar la importància d'una bona entesa entre els EUA i l'islam. També va estrènyer lligams amb l'Àfrica negra i amb l'Amèrica Llatina, on va viatjar sota una enorme expectació mediàtica i popular.
Pel que fa a la guerra contra el terror, novament el balanç és ambigu. Mentre que la presència militar americana a l'Iraq sembla tenir els dies comptats, en canvi, la situació a l'Afganistan no ha fet sinó agreujar-se, i de retop també al veí Pakistan, de manera que tot sembla indicar que s'està lluny d'una sortida. Les relacions amb l'Iran i Corea del Nord tampoc no van passar per un bon moment.
Amb relació a Rússia, la retirada del pla de desplegament dels sistemes antimíssils en determinats països aliats de l'Europa oriental, oficialment destinats a fer front a un eventual atac iranià, va ser percebuda per una part important de l'opinió pública com una concessió excessiva a l'oposició aferrissada que Moscou havia manifestat reiteradament.
Cal també destacar el seu protagonisme en les diferents cimeres internacionals per a afrontar la crisi econòmica, tant a nivell del tradicional G8 com de l'ascendent G20.
Un dels fracassos més sonats d'aquest primer any d'Obama en l'escena internacional va ser la pèrdua de l'elecció de Chicago com a seu dels Jocs Olímpics del 2016. Per a molts la gran favorita, finalment va ser Rio de Janeiro la que va ser escollida.
Però, sense cap mena de dubte, el tema al qual Obama va haver de dedicar més esforços i pel qual la seva política va rebre les critiques més dures va ser els dels afers interiors. Dos van ser els fronts on el pols amb els adversaris va ser més intens. En primer lloc, el del desplegament del pla d'estímul de l'economia per a afrontar la crisi, l'atur i altres conseqüències de profund impacte social (endeutament privat, desnonament d'habitatges, etc.). I el segon, el de la implementació d'una reforma del sistema sanitari per a garantir la sanitat a la gran majoria de ciutadans americans que no la tenen coberta.
Pel que fa al pla d'estímul de l'economia, Obama hi va dedicar uns 787 miliards de dòlars per aconseguir una reactivació a curt termini i evitar la destrucció de més llocs de treball. Així mateix, es va fer un retall fiscal de 212 miliards de dòlars que va beneficiar les empreses i els ciutadans. Alhora, es va anunciar un esforç inversor en infraestructures, educació, recerca i l'anomenada economia verda, és a dir, el desenvolupament d'energies no con-taminants que en el menor temps possible desplacin les contaminants. D'aquesta manera, no solament es fomenta la disminució de la contaminació, sinó també l'enorme dependència energètica que els EUA tenen de la resta del món. Aquest objectiu també es va fer extensiu a l'àmbit comercial, on la política de fomentar la compra de productes nacionals, si bé va causar una forta indignació entre els seus principals socis comercials (Canadà i Mèxic, particularment), va ser percebuda com a necessària per a la recuperació de la confiança. Finalment, la indústria automobilística, de gran tradició al país, també va ser objecte d'una immediata injecció de recursos públics per evitar-ne la fallida.
La reforma del sistema sanitari va esdevenir l'autèntic cavall de batalla. Obama pretenia donar cobertura sanitària als 46 milions de ciutadans que no en tenen i que, en conseqüència, disposen d'una qualitat de vida molt degradada i, fins i tot, d'una esperança de vida més baixa que la de la resta de ciutadans. Per a aconseguir-ho, proposava, entre altres mesures, la creació d'un sistema públic d'assegurança mèdica. Aquest projecte va tenir immediatament l'oposició de les mútues privades, que consideraven que això els significaria una competència deslleial, a més de causar la reacció de molts republicans, que es van mobilitzar de manera ben visible i van protagonitzar picabaralles en les assemblees locals (town halls), on diversos polítics demòcrates explicaven les mesures proposades.
Tanmateix, dins del mateix partit demòcrata, alguns dels congressistes tampoc no van veure amb bons ulls una proposta de reforma que consideraven que provocaria una enorme despesa pública. Això va motivar que Obama introduís algunes variacions en el seu projecte de reforma (les cooperatives d'assegurança sanitària), fet que, al seu torn, va indignar els sectors més partidaris d'un model d'opció pública única i d'àmbit federal. El debat, doncs, lluny de minvar sembla que augmenta, i ben probablement ocuparà una part important de l'actualitat política dels propers mesos. Tot i això, hi ha l'evidència que una majoria substancial dels ciutadans americans són declaradament partidaris de reformar el sistema sanitari, però caldrà veure l'abast d'aquesta reforma. Si no és prou ambiciosa, Obama corre el perill de defraudar el gros del seu electorat més fidel, i sovint també més actiu. Malgrat tot, el 7 de novembre, la Cambra de Representants va aprovar per una estreta majoria, 220-215, el projecte de llei sobre la reforma sanitària, que estén la cobertura sanitària a 46 milions d'americans i imposa regulacions més estrictes a les mútues sanitàries.
L'equilibri entre els elements més moderats i els més progressistes que donen suport a Obama també es va manifestar en altres àmbits al llarg dels darrers mesos. D'una banda, va causar una profunda decepció l'ajornament, per al 2010, del tancament del camp de presoners de Guantánamo, referent per antonomàsia de la política antiterrorista de Bush. De l'altra, va ser molt ben rebuda la prohibició de les pràctiquesinterrogatòries severes --titllades per alguns crítics com a pura i simple tortura-- que la CIA i altres agències de seguretat havien portat a terme sota el mandat de l'anterior president i que es justificaven amb l'objectiu d'evitar la mort d'americans en actes de terrorisme. La possibilitat que s'obrís una investigació sobre qui va ordenar aquestes pràctiques, com a primer pas per a un possible processament, va aixecar la ira de destacats membres de l'antiga Administració Bush, especialment de l'exvicepresident Dick Cheney, i en general d'una gran part dels potents mitjans de comunicació conservadors.
El tema racial també va tenir un protagonisme destacat en dos fets. D'una banda, des de sectors extremistes blancs hi va haver una onada d'amenaces d'atemptats contra la vida del president que va obligar els serveis secrets i les agències de seguretat a extremar la seva protecció. De l'altra, al mes de maig, Obama va designar, per primera vegada en la història, una dona llatinoamericana, Sonia Sotomayor, membre de la Cort Suprema. Aquest nomenament va tornar a reactivar la polèmica racial, ja que certificava el pes creixent dels hispans en les institucions polítiques federals. Alhora, determinats sectors van aprofitar el fet que fos catòlica per alertar de la sobrerepresentació del catolicisme --amb ella, cinc dels nou membres ho són-- en el si de la màxima instància judicial del país, atenent que només el 24,5% dels ciutadans nord-americans professen aquesta fe.
En les eleccions estatals i locals que van tenir lloc el 3 de novembre, les primeres sota el mandat d'Obama, va ser significatiu que a l'estat de Nova Jersey, considerat tradicionalment una fortalesa del Partit Demòcrata, s'acabés imposant el candidat republicà, Christopher Christie, amb el 49,1% dels vots, que derrotà al fins llavors governador, el demòcrata Jon Corzine, que obtingué el 44,5% dels vots. Un resultat que va ser considerat com un veritable toc d'atenció al mateix Obama.
Al llarg d'aquest any, també cal esmentar algunes desaparicions significatives en la vida nord-americana. El 25 de juny, en condicions encara no del tot aclarides, va morir a casa seva Michael Jackson, una de les icones de la música pop dels darrers anys. Els actes i cerimònies a la seva memòria van concentrar milers de persones. Dos mesos després, el 25 d'agost, va morir Edward Ted Kennedy, germà de John i Robert Kennedy, una figura històrica de la política nord-americana de les darreres dècades, el gran patriarca de la família Kennedy i un ardit defensor del Partit Demòcrata i de moltes causes progressistes.