El segon any de la presidència de Barack Obama es va caracteritzar per diversos episodis que en van afectar la popularitat i el suport públic. Al mes de gener, en les eleccions per a escollir el substitut del carismàtic senador per Massachusetts, el demòcrata Ted Kennedy, va saltar la sorpresa quan el candidat republicà, Scott Brown, va derrotar contra pronòstic la demòcrata Martha Coakley, que havia rebut el suport explícit d’Obama. Aquest fet, cal contextualitzar-lo en el debat d’una intensitat i un dramatisme poc comuns que es desenvolupava a l’entorn de la proposta presidencial de reforma del sistema sanitari.
Quan al final de març Obama va signar les lleis que establien la Reforma del Sistema de Salut, tot i representar una victòria política, a ningú se li escapava que els costos i les renúncies que havia fet per arribar-hi havien estat altíssims.
Efectivament, la reforma finalment aprovada va quedar molt lluny de les propostes inicials que el mateix Obama havia defensat, tant durant la campanya electoral com durant el primer any de mandat. Aquestes renúncies van fer que alguns dels seus partidaris més progressistes se n’allunyessin o el critiquessin ferotgement. Obama, però, tenia clar que calia aconseguir el suport necessari per a aconseguir-ne l’aprovació al Congrés i per això va fer concessions als congressistes demòcrates més moderats, molts dels quals havien obtingut els seus escons en estats tradicionalment republicans. Finalment, es va aprovar la reforma per un escassíssim marge de vots a la Cambra de Representants, 219 a 212. Tot i les concessions fetes, finalment 34 representants demòcrates hi votaren en contra.
La reforma aprovada suposa l’extensió de l’assistència sanitària a 32 milions de ciutadans nord-americans que no en tenien. També inclou mesures que restringeixen la capacitat de les companyies privades d’assistència sanitària de negar o limitar la cobertura als seus clients, una pràctica que havia estat motiu de molts greuges i litigis judicials. Un dels punts més controvertits de la reforma en va ser el cost, establert en prop d’un bilió de dòlars a pagar en un termini de 10 anys.
Malgrat que, segons les enquestes, la majoria d’americans es van mostrar partidaris de la reforma, els seus detractors més conservadors van radicalitzar encara més el seu posicionament en contra d’Obama i es conjuraren per plantar cara a les eleccions que havien de tenir lloc al mes de novembre.
Un cop la reforma sanitària estava encarrilada, Obama va centrar els seus esforços en altres prioritats polítiques com eren fer front a la crisi econòmica, les guerres a l’Iraq i a l’Afganistan i contra el terrorisme, així com la política internacional, en particular les relacions amb la Xina i el tema de l’Orient Mitjà.
La destrucció d’una plataforma petroliera de BP al golf de Mèxic va comportar un impacte ecològic molt important a tota la regió
© NOAA
El 20 d’abril una explosió va destruir una plataforma petroliera al golf de Mèxic, propietat de la companyia British Petroleum (BP) i va originar una fuita de petroli de grans dimensions que va arribar a la costa. L’impacte ecològic i socioeconòmic va ser molt important. Els successius fracassos a l’hora d’aturar la fuita de petroli generada per l’explosió —en la qual van morir 11 persones, i 17 en van resultar ferides— van fer aixecar l’alarma i les demandes per una implicació més gran del Govern federal. Obama va visitar la zona en diverses ocasions i s’ordenà una investigació federal i altres mesures complementàries. Finalment, la fuita de petroli es va donar per tancada a mitjan mes de setembre, però les seves conseqüències mediambientals van continuar en els mesos posteriors.
En el front econòmic, Obama va observar com la situació millorava amb un increment sostingut del PIB al llarg de l’any, que els analistes consideren producte de les mesures empreses al llarg del 2009. Això no obstant, aquest progrés contrasta amb les dades de l’atur, situat entre el 9% i el 10%, una xifra molt alta per als estàndards nord-americans, i amb un impacte psicològic molt profund. A més, i a diferència d’altres crisis anteriors, un gran nombre d’aquests aturats portaven més de sis mesos sense treballar, fet que amenaça de convertir la seva situació en estructural.
Altres elements negatius van ser el deute públic, el feble consum privat motivat, entre d’altres, per l’atur, la reestructuració del sistema financer, i el delicat mercat immobiliari —que tot just es refà de l’explosió de la bombolla dels anys anteriors—. També l’economia americana es va veure condicionada per la crisi encara ben instal·lada amb el seu principal soci comercial tradicional, Europa.
Amb aquest escenari, la Reserva Federal va decidir, al principi de novembre, injectar més moneda a l’economia mitjançant la compra d’obligacions del Tresor a mitjà i llarg termini per un total de 600.000 milions de dòlars, a fi de reforçar la recuperació i evitar la caiguda dels preus i el risc de la deflació.
El general David Petraeus (esquerra) va substituir Stanley A. McChrystal al capdavant de les forces nord-americanes a l’Afganistan
© International Security Assistance Force
Pel que fa a les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, el 31 d’agost, Barack Obama va anunciar que les operacions de combat a l’Iraq s’havien acabat. Uns dies abans, la darrera brigada nord-americana havia sortit del país. Tanmateix, fins al final del 2011 continuarà en servei una força d’entre 35.000 i 50.000 homes, les funcions de la qual no seran entrar en combat, sinó portar a terme operacions de contraterrorisme, així com d’entrenament, equipament i assessorament a les forces de seguretat iraquianes.
Contràriament, a l’Afganistan el nombre d’efectius es va incrementar al llarg de l’any, per fer front a una situació cada vegada més complexa, i més si tenim en compte que molts dels països que també hi participen com a membres de l’OTAN estan sotmesos a fortes pressions internes favorables a la retirada de les seves unitats militars. Al mes de juny, el cap de les forces nord-americanes a l’Afganistan, Stanley A. McChrystal, després d’unes declaracions crítiques amb la Casa Blanca, va ser reemplaçat pel també general David Petraeus, excap de les forces a l’Iraq.
Les relacions entre els Estats Units i Israel van experimentar una degradació sense precedents, com a conseqüència de la ferma actitud del govern israelià de continuar l’expansió de les colònies jueves en territori palestí, així com per la situació de la població a la Franja de Gaza. L’assalt israelià a la flota de vaixells solidaris amb Gaza, amb el resultat de diversos morts, la major part de nacionalitat turca (un era ciutadà nord-americà), no va ajudar precisament a calmar les tensions.
Amb l’Iran, els Estats Units van mantenir un pols al llarg del 2010 pel que fa a la sospita que aquell país s’estigui preparant per fabricar armament nuclear. En aquest sentit, els Estats Units van incrementar la seva pressió diplomàtica i sancionadora envers el país asiàtic. Malgrat els rumors recurrents, tampoc s’ha caigut en la temptació d’intervenir-hi militarment, bé de forma total o puntual, encara que sí que sembla evident que s’ha donat suport a elements opositors que al llarg dels darrers mesos s’han mobilitzat per a reivindicar una obertura del règim i la fi de les violacions dels drets humans.
Les relacions amb la Xina també es van veure sacsejades per diversos incidents i per la permanent qüestió coreana. Un dels punts més calents de les relacions bilaterals és el conflicte del Tibet. Això no obstant, és poc probable que les relacions es trenquin, atès que els interessos econòmics bilaterals són cada vegada més forts. La Xina té una gran reserva milionària de dòlars que pot arribar a condicionar de manera important l’evolució de la mateixa economia nord-americana. Tot i això, Washington va afirmar que el Govern xinès hauria de revalorar la divisa xinesa, el iuan, per tal que reflectís el poder real de l’Estat que li dóna suport, que actualment s’ha convertit en la segona potència mundial, en l’àmbit econòmic.
D’altra banda, la visita que al final de novembre va portar a terme Obama a diversos països asiàtics (Índia, Indonèsia, Corea del Sud i el Japó), durant la qual va encoratjar la necessària implicació entre creixement econòmic i democràcia i respecte als drets humans, va ser llegit, no només a Pequín, sinó arreu del món com una referència a la situació a la Xina.
Finalment, també cal esmentar les relacions delicades amb el veí del sud, Mèxic. Unes desafortunades declaracions de la secretària d’Estat, Hillary Clinton, respecte la colombianització del país, fent referència a l’augment de la inestabilitat al sud de la frontera motivat per la guerra contra el narcotràfic desenvolupada pel president Calderón, van haver de ser rectificades immediatament arran de les protestes que suscitaren.
Tornant a la política domèstica, l’altre esdeveniment polític rellevant de l’any van ser les eleccions celebrades el 2 de novembre, en les quals es van escollir la totalitat dels membres de la Cambra de Representants (435 escons), 37 escons del Senat (d’un total de 100) i 37 governadors estatals (de 50). Van ser unes eleccions marcades de manera molt intensa per la radicalització d’una part de l’electorat més conservador que s’havia oposat feroçment a la reforma sanitària impulsada per Obama. D’aquesta radicalització, en va sorgir un moviment ciutadà que es va manifestar de manera molt intensa i que va prendre el nom de Tea Party. Format el 2009, aquest moviment és considerat com una resposta immediata a l’auge de la figura d’Obama en les eleccions presidencials del 2008. Titllat per alguns analistes de moviment populista, ideològicament se situa entre les tesis conservadores i liberals, i les principals demandes que planteja són la reducció de la despesa pública i la retallada dels impostos, del deute públic i del dèficit pressupostari federal. Tanmateix, el Tea Party no va fer el pas de convertir-se en un partit polític, sinó que va donar suport a molts candidats ―no tots― republicans en les eleccions del novembre. Per això, alguns analistes consideren que no es tracta d’un veritable moviment de base, independent, sinó més aviat d’un moviment guiat o condicionat per determinats elements del Partit Republicà. Un exemple d’aquest lligam el tenim en l’excandidata a la vicepresidència, Sarah Palin, una de les principals figures del moviment.
Més enllà dels debats sobre la seva caracterització, el que és cert és que aquest moviment va apostar molt fort per la mobilització en les eleccions del 2 de novembre i, davant una relativa desmobilització de l’electorat demòcrata, va tenir un paper rellevant en la victòria republicana en aquests comicis.
La victòria més rellevant es va donar a la Cambra de Representants, en què els demòcrates van perdre la majoria a favor dels republicans (242-193), fet que va suposar l’elecció de John Boehner com a nou Speaker of the House (a partir del gener del 2011), en substitució de la demòcrata Nancy Pelosi, que va passar a ser líder de la minoria. Boehner va ser un dels primers polítics republicans que van donar suport a les concentracions públiques i marxes del Tea Party.
En el Senat, la majoria va continuar sent demòcrata, però els republicans van passar de 41 a 47 senadors, derrotant alguns notables candidats demòcrates. També en les eleccions a governadors, els republicans van obtenir uns resultats millors, si bé a Califòrnia i Nova York es van imposar els demòcrates.
Els resultats de les eleccions van ser llegits com un dur cop per a la popularitat de Barack Obama, si bé també cal tenir en compte que aquestes eleccions a mig mandat del president sempre acostumen a ser poc favorables al partit en el poder. Dues raons poden explicar aquest fet: la primera és que els ciutadans oposats al partit del president estan més mobilitzats; la segona és que els ciutadans opten per votar l’oposició perquè s’equilibri la balança del poder. Cal tenir en compte, però, que malgrat els resultats contraris en aquest tipus d’eleccions, el més normal és que el president sigui reelegit en les següents eleccions presidencials.
Les darreres setmanes de l’any, van estar sacsejades per l’impacte de les filtracions de centenars de milers de documents oficials, molts dels quals procedents de fonts diplomàtiques nord-americanes, que es van penjar a internet per mitjà del web Wikileaks. L’impacte va ser tan gran que fins i tot el mateix president Obama va censurar-les contundentment.