El país va viure, commocionat, la notícia segons la qual, el dia 2 de maig, un operatiu de les forces especials havia mort Ossama Bin Laden, en una finca no gaire lluny d’Islamabad, la capital del Pakistan. Faltaven pocs mesos per a commemorar el desè aniversari dels atemptats de l’11-S, i per fi va arribar la notícia més esperada per molta gent, i que qualsevol polític americà hauria pagat per ser-ne el darrer responsable. Obama va aconseguir allò que el seu antecessor, malgrat tota la retòrica bèl·lica, no va poder.
Probablement, només aquest èxit, en unes altres condicions, hauria estat suficient per a assegurar-se la reelecció. Si la legislació electoral ho permetés, segur que Obama hauria pogut avançar les eleccions per a fer-ho. Però com que no està permès, el president haurà d’esperar un any i mig per a saber si aconsegueix un segon mandat. Però Barack Obama, en les darreries de l’any, va tenir un nivell de suport molt baix, que fins i tot va amenaçar la perspectiva de ser reelegit en la campanya presidencial del 2012. Els fantasmes de Carter i de Bush pare, els darrers dos presidents que no van ser reelegits, van rondar l’actual inquilí de la Casa Blanca.
Com es pot explicar aquesta davallada en el suport popular d’un president que va generar tantes expectatives el 2008? En primer lloc, per l’incompliment d’algunes de les seves promeses estrella de la campanya electoral, en àmbits com la immigració, el medi ambient o la que potser és la més impactant, el no tancament de Guantánamo, referent ineludible de la presidència del seu antecessor. En segon lloc, pel progressiu allunyament de la pràctica majoria dels seus col·laboradors més estrets del període previ a la presidència i dels dos primers anys d’aquesta. En general, els seus nous homes i dones de confiança són persones més avesades a la negociació amb els republicans, de tarannà, doncs, més centrista, i, en conseqüència, molt allunyats del pensament d’aquells sectors clarament progressistes que es van deixar la pell en la campanya electoral del 2008 i que no se senten identificats amb els esforços de l’Administració Obama per a consensuar polítiques amb un moviment republicà totalment polaritzat en termes ideològics i programàtics. Finalment, i com no podia ser d’una altra manera, per l’economia. La situació econòmica dels Estats Units al llarg de l’any no tan sols no va respondre a les expectatives que els programes d’estímul de l’economia implementats els anys anteriors havien previst, sinó que va patir un perill de recaiguda, element que, òbviament, seria definitiu per a la cursa a la reelecció presidencial.
Així, el 5 d’agost es va fer públic que Standard & Poors rebaixava, per primera vegada en setanta anys, la qualificació del deute dels Estats Units d’AAA a AA+. Una decisió que va tocar molt durament l’Administració Obama i que es va produir pocs dies després que s’aconseguís in extremis un acord amb els republicans per tal que el Congrés autoritzés un augment del sostre d’endeutament en 2,1 bilions de dòlars. Si no s’hagués aconseguit, hi havia risc d’impagament, fet que encara hauria afectat més el prestigi del país en els mercats internacionals. Tanmateix, la contrapartida exigida pels republicans va ser molt dura: una retallada de 2,4 bilions de despesa pública en els propers deu anys. Una exigència que va fer que un nombre significatiu de representants demòcrates acabessin votant en contra de l’acord, atès que ben probablement els seus votants seran els qui més patiran aquestes retallades. Per acabar d’enfonsar encara més les expectatives electorals d’Obama, la taxa d’atur en les darreres setmanes de l’any va arribar a situar-se al 8,6%.
Aquest context de crisi global, també va donar lloc al sorgiment d’un moviment de protesta popular contra el sistema econòmic. Així, al mes de setembre va sorgir el moviment Occupy Wall Street (OWS), que al llarg de les setmanes següents va protagonitzar diverses mobilitzacions i ocupacions en el districte financer de Nova York i d’altres ciutats. Un moviment que va somoure els cercles polítics i mediàtics del país i que, com no podia ser altrament, també va tenir un gran impacte en la xarxa digital, i que probablement jugarà un rol destacat durant la campanya electoral del 2012.
Una contesa que, pel que fa a Obama, sembla clar que no tindrà cap adversari en les primàries demòcrates. Contràriament, en les republicanes, de noms, precisament, no en falten. Paradoxalment, també en aquest espai ideològic, hi ha un pols entre els sectors més radicals, lligats al moviment ciutadà del Tea Party, així com els més integristes des de la perspectiva religiosa, i els polítics més moderats, més proclius a l’entesa i la negociació amb els demòcrates, però que saben que si traspassen determinades línies vermelles s’hauran d’enfrontar amb la còlera mediàtica de la dreta més integrista i més conservadora.
A poques setmanes d’iniciar-se la cursa electoral, alguns dels principals candidats a la nominació republicana van ser: Mitt Romney, exgovernador de Massachusetts; Rick Perry, governador de Texas; Michele Bachmann, membre de la Cambra de Representants i aferrissada opositora de l’avortament, i Newt Gingrich, artífex de la revolució conservadora del 1994, que va estar a punt de posar el llavors president Clinton contra les cordes. Altres candidats van ser: Ron Paul, Herman Cain, Jon HuntSergio Maydeun Jr, Gary Johnson i Rick Santorum.
En la política internacional, Obama va mostrar un interès prioritari per Àsia, des d’una doble perspectiva. La primera va ser, òbviament, la Xina. La relació entre les dues grans potències mundials va passar per etapes cícliques d’aproximació i d’allunyament. Els Estats Units van pressionar per a una apreciació del iuan, però la Xina s’hi va negar per l’impacte que tindria en la societat xinesa. La segona perspectiva va ser la construcció d’un contrapoder regional, mitjançant l’entesa amb altres països asiàtics com l’Índia, Indonèsia, Corea del Sud, etc. Una pràctica que, val a dir-ho, va ser molt mal vista per les autoritats xineses.
Europa també va ser objecte de l’atenció d’Obama al llarg de l’any, però per motius totalment diferents. En concret, per l’impacte en l’economia americana de la crisi de la zona euro, atès que, com no van parar de dir els portaveus de la Casa Blanca, la Unió Europea és un client principal de l’economia americana. En aquest sentit, Obama no es va estar de pressionar determinats polítics europeus per tal que prenguessin mesures més contundents per a redirigir les economies dels seus països. I també va considerar imprescindible que la Unió Europea parli amb una sola veu a l’hora de negociar i evitar la temptació que cada estat vagi per lliure, fet que dificulta enormement la negociació.
Pel que fa al món àrab, islàmic i jueu, Obama es va trobar en un altre atzucac: d’una banda, l’extremisme del Govern israelià de Benjamin Netanyahu, i de l’altra, les revolucions àrabs i les conseqüències que poden tenir en la conformació de nous règims democràtics. Tanmateix, la imatge americana va quedar seriosament malmesa als ulls d’una part important de la comunitat internacional quan es va arrenglerar amb Israel en la negativa a reconèixer Palestina com a membre de ple dret de l’ONU i de la UNESCO.
Pel que fa a l’Afganistan i el Pakistan, la situació va anar a pitjor. El 6 d’agost, trenta soldats americans de les forces especials van morir en un únic incident militar, fet que va impactar molt en la societat americana. Pel que fa al Pakistan, les relacions van semblar cada vegada més fredes i distants, sobretot després de comprovar que els serveis d’intel·ligència pakistanesos, considerats uns dels millors del món, no havien estat capaços de localitzar Bin Laden.
Pel que fa a l’Iran, els Estats Units es van trobar de nou en un atzucac entre la suposada voluntat del règim d’aconseguir la bomba nuclear i el pla israelià per a destruir-la mitjançant un operatiu militar. Una situació, doncs, que va romandre oberta.
Al marge, relativament, de l’àmbit polític, el món es va commocionar en saber-se la mort de Steve Jobs, principal impulsor de l’empresa d’ordinadors i complements Apple, el 5 d’octubre.