Visita del president nord-americà, Barack Obama, a les tropes destinades a l’Afganistan per celebrar el primer aniversari de la mort de Bin Laden
© Govern dels Estats Units d'Amèrica / Pete Souza
La nit del 6 de novembre, Barack Obama va agrair, amb llàgrimes als ulls, als membres més propers de la seva candidatura l'esforç que havien fet els mesos anteriors i que havia permès la seva reelecció com a president. Culminava, d'aquesta manera, una intensa campanya electoral, la més cara de tota la història, i el resultat de la qual no va ser clar fins al coneixement definitiu del vot escrutat. Curiosament, quan les dades oficials van ser difoses, la victòria del candidat demòcrata a la reelecció va ser, inesperadament, força contundent, amb 332 vots electorals i el 50,6% del vot, contra 206 vots i el 47,9% del vot per al republicà Mitt Romney. En termes absoluts, la diferència va ser de tres milions de vots. Va concloure així una pugna que en les darreres setmanes i els darrers dies semblava que podia acabar amb sorpresa. Obama va aconseguir la reelecció per un segon i últim mandat.
De totes maneres, la victòria demòcrata no va ser l'esclat d'enorme felicitat que havia tingut lloc quatre anys abans. El primer mandat d'Obama s'havia tancat amb clarobscurs. Per una banda, hi havia hagut èxits innegables. El més rellevant de tots, sense cap mena de dubte, va ser l'eliminació de l'enemic públic número u, el cap d'al-Qaida, Bin Laden, el 2011. I també la retirada de les tropes de l'Iraq. Però, en la política domèstica, el país no acabava de sortir de la crisi, i, tot i que l'atur havia baixat sensiblement, es mantenia perillosament a tocar del 8%, xifra per damunt de la qual mai cap president havia estat reelegit.
Una altra explicació pot trobar-se en el seu oponent. El republicà Mit Romney, exgovernador de Massachusetts i de creença mormona, no va entusiasmar precisament l'electorat més fidel al moviment conservador i al Tea Party, que volia molta més contundència contra el president, considerat un autèntic enemic públic a abatre. Tanmateix, Romney, amb una enorme ajuda financera al seu servei, va anar aconseguint derrotar els altres aspirants republicans durant les primàries del partit, alguns dels quals eren més ben vistos pels sectors durs i purs. Aquest va ser el cas de Rick Santorum, que és qui li va presentar més batalla, i que possiblement era el més proper als sectors radicals i anteriors seguidors del bushisme. Altres candidats a la nominació republicana que es van quedar pel camí van ser Ron Paul, Newt Gingrich, Michele Bachmann, Rick Perry o Jon HuntSergio Maydeun.
Els dies immediatament anteriors i la mateixa jornada electoral, a més, van estar profundament marcats pels efectes de l'huracà Sandy, que va colpejar durament la costa nord-americana i molt especialment els estats de la costa est, com Nova York, Nova Jersey, etc., i va provocar més d'un centenar de morts i enormes destrosses en les ciutats i les infraestructures.
L'any va començar amb unes expectatives gens optimistes per a Obama. Molts dels seus antics col·laboradors que el van ajudar a entrar a la Casa Blanca el 2008 ja se n'havien allunyat, i, popularment, l'estratègia moderada per la qual havia optat, per tal d'arribar a acords amb la majoria republicana a la Cambra de Representants, havia desactivat moltes de les simpaties populars que s'havien suscitat en les anteriors eleccions. A més a més, l'economia no deixava lloc per a gaires alegries. L'ortodòxia retalladora dels republicans al Parlament va portar Obama a elaborar uns pressupostos molt austers per al 2013, amb un dèficit al voltant de 901 miliards de dòlars. Les prioritats eren la inversió en infraestructures que permetés reactivar l'economia i, de passada, la classe mitjana i la treballadora. En molts discursos, Obama havia deixat clar que la classe mitjana era clau per a aguantar l'economia del país. Només d'aquesta manera, entre altres coses, es podria combatre l'onada de desnonaments que s'estaven produint. En conseqüència, va posar l'èmfasi a augmentar la pressió fiscal per a les rendes més altes, fet que va donar lloc a una nova ofensiva del Partit Republicà, contra la suposada tendència socialitzant del president.
Probablement, el moment més crític de l'any, a part de les eleccions, va ser quan el Tribunal Suprem dels Estats Units va sentenciar que la Llei de reforma de l'atenció sanitària aprovada l'any 2010, i titllada pels republicans d'Obamacare, era constitucional i se'n rebutjava la suspensió. La sentència, feta pública el 28 de juny, va tenir un estret marge de vots favorables, 5 contra 4. Segons la majoria, el mandat individual que establia la llei, per tal que tothom tingués una protecció sanitària, no atemptava contra la llibertat individual, atès que era considerat com un impost i no com una operació comercial. D'aquesta manera, 32 milions d'americans sense protecció sanitària passaran a tenir-ne. Tot i això, els efectes més directes de la llei no es començaran a notar fins l'any 2014. La reacció republicana a la sentència de l'alt tribunal va ser la de convertir l'oposició a la llei en un dels temes estrella de la campanya electoral, i, atès que en el front judicial no se n'havien sortit, ho van intentar en el front electoral, amb l'anunci que la derogarien si arribaven a la Casa Blanca. Irònicament, el redactat de la llei federal impulsada en el seu moment per Obama estava inspirat, entre d'altres, en una llei de l'estat de Massachusetts, governat llavors pel que acabaria sent el candidat republicà a la presidència, Mitt Romney.
En la política exterior, tal vegada el tema més delicat va ser gestionar la tensió creixent entre Israel i l'Iran. El Govern israelià, dirigit per Benjamin Netanyahu, no amagava de cap de les maneres la seva simpatia pels republicans, i va optar per una política extrema dirigida a tallar de soca-rel el programa nuclear iranià, utilitzant, si calia, la força, així com l'acció directa en sòl iranià. Durant tot l'any, els rumors d'un imminent atac israelià a l'Iran es van multiplicar i els Estats Units es van veure obligats a pressionar les autoritats iranianes com a recurs preventiu per a desactivar l'empenta israeliana. A ningú no se li escapa que, arribat el cas, si Israel atacava l'Iran, els Estats Units els donarien suport i cobertura militar, però es volia impedir fer la sensació que s'anava a remolc o que no es tenia iniciativa.
L'11 de setembre, l'ambaixador dels Estats Units a Líbia va ser assassinat en un atac de grups armats al consolat de Bengasi. Aquest fet va desfermar una autèntica batalla política, que els republicans van aprofitar per a deslegitimar Obama, si bé l'estratègia va quedar neutralitzada per dos fets. En primer lloc, perquè ningú no sabia qui eren realment els protagonistes de l'atac senyal d'una veritable situació de desordre públic a la Líbia postgaddafista i, en segon lloc, perquè va ser la secretària d'estat, Hillary Clinton, qui va assumir la responsabilitat política directa del desastre. Un gest que va ajudar, sense cap mena de dubte, la campanya presidencial d'Obama.
Precisament tenint en compte el precedent de Líbia, molts analistes van assenyalar la relativa distància que l'administració Obama va prendre amb el principal focus de conflicte de l'any, la situació a Síria. Malgrat el creixent nombre de morts provocat per les forces del règim de Baixar al-Assad, els Estats Units no van optar per una política de fets consumats i es van excusar en el veto de Rússia i la Xina per no intervenir directament en el conflicte, fet que també va ser vist com un senyal de feblesa pels seus crítics més aferrissats.
Finalment, Obama va donar molta importància a estrènyer relacions amb Àsia i amb Àfrica, mentre que Europa va quedar en un segon pla. A Àsia, l'estratègia de la Casa Blanca va consistir a reforçar aquells estats que poden contrabalançar el poder de la Xina, tals com la mateixa Índia, de la qual se subratlla el seu caràcter democràtic, però també les Filipines i Indonèsia. També es va reforçar l'aliança estratègica i militar amb Austràlia, un país que cada cop es troba més proper a l'òrbita dels Estats Units. Pel que fa a l'Àfrica, s'ha convertit en un repte destacat per dos motius: per combatre l'extensió de les xarxes islamistes properes al-Qaida, que poden fins i tot fer caure o posar en dificultats alguns dels estats més febles del continent, i per fer front a la creixent presència de la Xina, que hi busca recursos naturals vitals per a satisfer les seves necessitats de desenvolupament econòmic.
En definitiva, amb la seva reelecció, Obama enfronta el seu segon mandat amb un panorama prou complicat. Els republicans, malgrat haver fracassat en la presidència, continuen controlant la majoria a la Cambra de Representants, i, ja des del dia següent a les eleccions, van deixar clar que no posarien fàcil al president la seva tasca de govern, que s'ha de centrar en la lluita contra l'atur i la reducció del deute i del dèficit, així com a fer sortir el país definitivament de la crisi. I també en el fet de deixar una empremta profunda en la història com el primer president afroamericà que ha tingut els Estats Units.