John Kerry, nou secretari d’estat dels Estats Units d’Amèrica, va defensar davant l’ONU l’amenaça d’intervenció militar a Síria, després de l’ús d’armes químiques pel règim de Baixar al-Assad
© UN Photo/Amanda Voisard
El 21 de gener, el reelegit Barack Obama va fer el seu segon jurament presidencial. Va ser un acte amb una presència pública força inferior a la del 2009. D’aquesta manera, va arrencar el segon i darrer mandat del primer president no blanc de la història dels Estats Units. Com és ben conegut, els segons mandats acostumen a ser un període en què el president intenta prendre decisions sovint pensades per tenir un lloc en la història, per això sovint responen més als seus plantejaments ideològics i morals més íntims o les volen dur a terme per quedar com un autèntic referent per a les generacions futures. Paradoxalment, sovint els polítics del seu propi partit són els que li posen més traves en les seves decisions aquests darrers anys de mandat, atès que ells sí que es juguen el seu futur polític, mentre que el president ja sap que la seva carrera s’acabarà al mes de gener.
En el cas d’Obama, els quatre primers anys de mandat van anar de més a menys. Malgrat uns inicis que ho prometien tot, i malgrat haver rebut el premi Nobel de la pau, haver ordenat la captura i la mort de Bin Laden i haver superat els efectes més perniciosos de la crisi dels anys 2007 i 2008, Obama va trobar moltes dificultats per a implementar la seva reforma sanitària, i el seu pragmatisme el va portar a pactar amb els republicans, els quals l’han allunyat d’una part molt important dels ciutadans més liberals, que tenien grans esperances en ell quan va sortir elegit. Les promeses incomplertes –tancament de Guantánamo– i la multiplicació dels assassinats selectius amb drones arreu del món i els seus efectes col·laterals –mort de civils– no van ser fets positius per a un polític de plantejaments progressistes.
Tot i això, en el discurs posterior al jurament, el president Obama es va comprometre a fer lleis per combatre el canvi climàtic, la reforma de la immigració i l’augment del control d’armes, i va assenyalar com a àrees prioritàries a legislar les referides als drets humans i els drets civils, incloent-hi els drets de les minories racials, així com també els drets de les dones i els de les altres opcions sexuals (LGBT).
Aquesta agenda, naturalment, no va tenir l’aprovació dels polítics republicans, i fins i tot va plantejar alguns dubtes en determinats sectors demòcrates. Però els qui s’hi van oposar frontalment van ser els republicans afins al Tea Party, el moviment anti-Obama que es va constituir al llarg del primer mandat i que tenia com a eix central de la seva ofensiva l’oposició al projecte de reforma sanitària (Obamacare). Una ofensiva que es va desenvolupar tant al Congrés com en els diferents estats on tenien presència, i molt particularment, en els mitjans de comunicació. Els opositors van recórrer als tribunals per evitar l’entrada en vigor dels principals elements de la reforma sanitària al gener del 2015. En aquest sentit, la pressió interna que va suportar Obama al llarg de l’any va ser molt intensa, si bé en la majoria d’ocasions se’n va sortir bé.
El moment més crític de l’any va ser al mes d’octubre, quan Obama, atesa la dificultat d’assolir un acord amb el Congrés sobre el sostre del dèficit fiscal, i davant el perill d’una fallida de les finances públiques federals, va decretar el tancament dels serveis federals no essencials, fet que va significar que centenars de milers de funcionaris federals deixessin de cobrar el seu sou durant setze dies. Aquesta decisió va provocar unes pèrdues de 120.000 milions de dòlars i va afectar el –0,6% el creixement del país. En el darrer moment, però, es va assolir un acord entre els dos partits, si bé de caràcter provisional o temporal, i això va permetre el retorn a la feina dels funcionaris. Els dies següents, tanmateix, l’opinió pública va culpar més de la crisi els diputats del Tea Party que no pas Obama.
Un altre àmbit on els esdeveniments no van ajudar a tranquil·litzar la política interna va ser el referent a la seguretat i la privacitat, en relació amb internet i, en general, la tecnologia. Aquest any, a banda del judici i la condemna del soldat Bradley Manning pel “cas Wikileaks”, un altre escàndol va acaparar l’atenció mundial i va tenir efectes negatius en les relacions dels Estats Units amb els seus aliats europeus, per una autèntica crisi de confiança. Al mes de maig va saltar a la llum pública la deserció d’un analista de la CIA, Edward Snowden, el qual, després d’un periple mundial, va aconseguir asil a Moscou. Snowden va fer públics centenars de milers de documents que demostraven l’espionatge que els Estats Units havien portat a terme els darrers anys, a través de l’Agència de Seguretat Nacional, a molts dels seus aliats tradicionals, incloent-hi Franca i la mateixa cancellera alemanya, Angela Merkel.
La imatge exterior nord-americana no va millorar en temes com la crisi siriana, les relacions amb Rússia, l’amenaça nuclear iraniana i els mencionats atacs amb drones a països com el Pakistan, el Iemen, etc.
Un cop constatada l’evidència que el règim sirià havia emprat armes químiques i/o biològiques contra la seva població, va semblar que una intervenció militar encapçalada pels Estats Units i França era imminent. Tanmateix, el vot contrari de la Cambra dels Comuns de Londres a permetre la intervenció dels seus militars en aquest nou conflicte va aturar l’operatiu militar que ja estava gairebé enllestit i va ajornar sine die la intervenció militar, que principalment plantejava una possible zona d’exclusió aèria i la destitució del màxim mandatari sirià. Uns altres dos elements van afavorir l’aturada de la intervenció: l’evidència que una part molt important de la resistència era encapçalada per sectors propers a Al-Qaida, de manera que hi havia un perill molt gran que aquesta en sortís reforçada i amb una enorme quantitat d’armament d’última generació, i el paper representat per Rússia, un aliat tradicional de Síria, que va arribar a convèncer la resta de membres del Consell de Seguretat de l’ONU amb dret de vet que ella podia fer entrendre al dirigent sirià que era necessària la destrucció de l’armament químic. Aquest fet va ser vist com un triomf de la diplomàcia de Putin i una humiliació per a l’Administració Obama.
Quant a l’Iran, l’arribada al poder d’un moderat com Hassan Rouhani, en substitució de Mahmud Ahmadinejad, va distendre les relacions bilaterals, però amb la incertesa sempre present de l’actitud d’Israel, que de manera unilateral podria atacar les instal·lacions on es diu que hi ha l’urani enriquit necessari per a fabricar bombes nuclears.