Durant aquest any es va viure una situació paradoxal. D’una banda, en l’àmbit econòmic, és innegable que l’evolució va ser positiva, en termes generals, i sobretot si es compara amb altres regions del món. La taxa d’atur, per exemple, es va situar en el 5,8% a l’octubre, un percentatge que igualava el del moment previ a l’inici de la crisi financera del 2008, gràcies al notable dinamisme de les empreses americanes. Tot i que, naturalment, aquesta millora no va ser equitativa per al conjunt de la societat nord-americana, perquè, de la crisi, els rics en van sortir més rics i els pobres més pobres, mentre que la classe mitjana gairebé va desaparèixer. De l’altra, van ressorgir els espectres de dos conflictes que, aparentment, semblaven ja superats: les tensions racials, sobretot en el cas de les relacions entre els ciutadans afroamericans i la policia, i un cert renaixement d’un clima de Guerra Freda pel que fa a les relacions amb Rússia.
Aquesta contradicció, en l’àmbit polític, va repercutir en el president Barack Obama, que en el seu sisè any de mandat només recollia un suport del 40% dels ciutadans americans, molt lluny del 67% inicial assolit al gener del 2009, tot just quan va assumir la presidència per primer cop. I és que Obama al llarg dels seus mandats va tenir una oposició ferotge d’una part molt significativa de la ciutadania, molta de la qual es va radicalitzar ideològicament, fins al punt que el mateix Partit Republicà va tenir veritables problemes per a impedir perdre suports pel seu flanc dret en favor d’altres opcions, com el Tea Party. El segon mandat d’Obama, tot i que encara no s’havia esgotat, va ser un veritable camp de mines que va portar a moderar gran part del discurs i els programes inicials del president, fet que, lògicament, li va fer perdre el suport i la complicitat d’una part importantíssima de la seva base electoral, que el va elegir entusiàsticament en les eleccions històriques del 2008, i més fredament, en les del 2012.
Per això, amb plena consciència que calia capgirar aquesta tendència, ja en el discurs de l’estat de la Unió, que tradicionalment és el que marca les prioritats polítiques de l’any que comença, Obama va declarar que el 2014 seria l’Any de l’Acció, i va concretar tres àrees com a prioritàries: la política mediambiental, la creació d’ocupació i el tema de la immigració. També va alertar que davant l’immobilisme dels republicans en el Congrés recorreria als seus poders executius per a aprovar lleis que considerava imprescindibles, tot i que feia una crida a la negociació, conscient que hi havia el risc que el seu successor desfés tot el que ell havia aprovat durant el seu mandat.
L’1 de gener van entrar en vigor diversos apartats i disposicions d’una de les lleis clau de la reforma sanitària, l’anomenada Obamacare, aprovada el 2010. Gràcies a aquesta llei, que va ser objecte de múltiples demandes judicials dels seus opositors, 10 milions de ciutadans nord-americans havien aconseguit una cobertura sanitària que abans no tenien. Això havia fet que el percentatge de ciutadans sense cobertura sanitària al país baixés del 18% al 13,4% (dada del mes de maig). També es va establir un salari mínim per als treballadors federals, és a dir, els que treballaven per a l’Administració federal, de 10,10 $/h. Una iniciativa que, encara que va aixecar força polèmica, els mesos següents va ser copiada per diversos governadors estatals, aplicant-la als seus respectius funcionaris i personal laboral.
Pel que fa a la immigració, assumpte que entorpeix les relacions amb Mèxic, que exigeix que els milions de mexicans que viuen als Estats Units i que representen una important font de transferències de dòlars se’ls reconeguin els drets de ciutadania, Obama es va mostrar decidit a aprovar una legislació per via executiva, deixant de banda, doncs, qualsevol tipus d’acord amb el Congrés. Això no obstant, la fermesa inicial en el seu propòsit va deixar pas a una actitud més conciliadora amb els congressistes, fet que va indignar els activistes pels drets dels immigrants, que fins i tot van arribar a boicotejar alguns dels seus parlaments o intervencions en públic.
Els debats públics també van anar plens amb el rebrot dels conflictes racials, sobretot arran dels assassinats de joves afroamericans a les mans dels cossos policials, majoritàriament compostos i dirigits per blancs. Sense cap mena de dubte, els episodis més tensos es van viure a la localitat de Ferguson (Missouri), arran de la mort del jove Michael Brown. L’esclat de violència urbana va ser resposta amb el desplegament de la Guàrdia Nacional decretada pel governador de l’estat i fins i tot amb l’establiment d’un toc de queda, per acabar amb els avalots. L’actuació dels cossos policials, equipats amb material militar, aparentment poc adient per a una tasca de seguretat ciutadana, també va desfermar un debat sobre el procés de militarització dels cossos policials.
L’altre episodi que va atreure l’atenció pública va ser la crisi de l’Ebola i la seva incidència als Estats Units. Al juliol va morir un voluntari americà a l’Àfrica. Però va ser al final de setembre quan el temor de contagi es va estendre després de detectar-se el primer cas a l’estat de Texas. En total, als Estats Units es van tractar nou casos, alguns contrets fora dels Estats Units i d’altres al país, dotze més van ser posats en quarantena, un centenar en observació i 357 van ser monitoritzats (xifres corresponents al principi del mes de novembre). Només un dels malalts va morir. Entre les diferents mesures que l’Administració federal i estatal van prendre destaquen la formació d’equips de resposta ràpida, la implantació d’escàners a determinats aeroports i decretar una quarantena de vint-i-un dies per als passatgers de vols procedents de l’Àfrica occidental.
Els assassinats múltiples, comesos normalment amb armes de foc, van atreure fortament de nou l’atenció mediàtica. Cal destacar el que va ocórrer al mes de maig a Isla Vista, prop del campus de la Universitat de Califòrnia Santa Barbara, amb set morts (incloent-hi l’atacant); el de la ciutat de Spring (Texas), on van morir sis persones, i el de Bell (Florida), on un avi va matar la seva filla i els seus sis néts. També cal esmentar que entre el 3 i el 7 de juliol 14 persones van ser assassinades i 68 ferides en diversos incidents a la ciutat de Xicago, que han esdevingut dels més violents de la història.
Pel que fa a la política internacional, la tensió creixent amb la Rússia de Vladímir Putin va fer que fins i tot l’exlíder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, alertés sobre el perill de retornar a un escenari semblant al de la Guerra Freda. Aquesta tensió va originar-se arran de l’annexió de facto de la península de Crimea, fins llavors sota sobirania ucraïnesa, per Rússia (març) i el posterior conflicte entre les regions prorusses de l’est d’Ucraïna amb les autoritats ucraïneses, clarament decantades cap a Occident. El suport militar rus envers els militants secessionistes, que va arribar fins a la intervenció de militars en territori ucraïnès, va tensionar de forma molt crítica les relacions bilaterals, i encara més quan un avió de passatgers va ser destruït en ple vol sobre la zona de combat i tots els indicis assenyalaven que el míssil que el va impactar era de tecnologia russa. Les conseqüències d’aquest conflicte van ser, d’una banda, l’aprovació de fortes sancions econòmiques i empresarials dels Estats Units a Rússia i, de l’altra, el reforçament militar de l’OTAN en el seu flanc oriental, sobretot per la demanda de Polònia i els estats bàltics, que temien una creixent intervenció de Putin a l’interior de les seves fronteres. Ucraïna també va veure com els Estats Units l’ajudaven amb material militar i sobretot amb informació d’intel·ligència de satèl·lits i digital per a combatre les unitats enemigues, així com amb l’entrenament de les unitats militars.
Un altre escenari que va concentrar l’atenció del país va ser l’Afganistan. Després de tretze anys de presència continuada en aquest país, el 26 d’octubre els Estats Units van declarar la finalització de les operacions militars perquè n’assumia les competències l’exèrcit afganès. Això no obstant, uns 9.800 militars nord-americans van continuar fent tasques d’entrenament de les forces afganeses i també de contrainsurgència, però no específicament de combat. D’aquesta manera, es va pretendre donar resposta a la demanda creixent de fer tornar els soldats als Estats Units d’una guerra que ha costat la vida de 3.478 soldats de les forces aliades, 2.350 dels quals eren nord-americans. Tanmateix, l’alliberament del soldat Bowe Bergdahl pels talibans, a canvi d’alliberar cinc destacats líders talibans empresonats a Guantánamo, va aixecar una veritable polseguera política i mediàtica, la mateixa que la mort del general Harold Greene a Kàbul, en un atemptat d’un soldat afganès, el 5 d’agost; va ser el militar de més alta graduació mort a l’Afganistan, i el primer general que moria en servei des de la guerra del Vietnam.
L'exèrcit nord-americà va llançar atacs aeris amb míssils sobre objectius de l’Estat Islàmic
© US Navy / Carlos M. Vázquez
D’altra banda, l’exèrcit nord-americà es va tornar a implicar a l’Iraq i, fins i tot, també a Síria, sobretot arran de l’ofensiva portada a terme per l’Estat Islàmic (EI) al nord de l’Iraq i en àmplies zones de Síria, que va deixar en una posició delicada tant el Govern iraquià com la regió autònoma del Kurdistan iraquià i les minories ètniques i religioses de Síria. Això va fer que al juny s’anunciés que 300 soldats nord-americans tornarien a l’Iraq per entrenar i aconsellar els militars iraquians, que havien patit importants derrotes a les mans dels islamistes. Davant l’avenç d’aquests, però, i la seva política de repressió indiscriminada, finalment es va aprovar, a demanda sobretot de les autoritats kurdes, l’inici d’atacs aeris sobre objectius de l’EI per a disminuir la pressió i permetre el contraatac. La primera acció de bombardeig va tenir lloc el 8 d’agost. La resposta de l’EI va ser immediata: dos ciutadans nord-americans, James Foley i Steven Sotloff, que eren ostatges de les milícies islamistes, van ser decapitats i la seva mort va ser gravada i difosa per internet amb un objectiu clar d’aterrir i d’aturar els bombardeigs. El 22 de setembre els atacs aeris també es van fer en territori sirià, on l’EI amenaçava amb una matança dels grups que se li oposaven. Al mateix temps, Obama va aprovar l’enviament de 1.500 soldats a l’Iraq, una decisió que va generar una notable oposició de la ciutadania, que no vol que el país es torni a veure immers en un nou conflicte que oficialment es va donar per acabat el 15 de desembre de 2011. El 16 de novembre es va fer públic un nou vídeo on s’anunciava l’execució d'un tercer ostatge americà, Peter Kassig.
Com va ser constant al llarg de la seva presidència, Obama va mantenir unes sòlides relacions amb els països asiàtics, sobretot aquells que encerclen geogràficament la Xina, com és el cas de Corea del Sud, les Filipines, Indonèsia i l’Índia, entre d’altres, i fins i tot amb el Vietnam. Pel que fa a les relacions amb la Xina, aquestes es van caracteritzar per moments de col·laboració i acord, però també de certa tensió o desacord. Cal destacar, tanmateix, l’anunci conjunt que van fer ambdós països l’11 de novembre, en el qual els Estats Units es comprometien a baixar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle entre el 26% i el 28% per sota dels nivells del 2005 per a l’any 2025, mentre que la Xina va anunciar que l’emissió de CO2 la reduiria a partir del 2031, o fins i tot abans, i també la voluntat d’augmentar l’ús de combustibles no fòssils en un 20% per al 2030.
En el conflicte israelianopalestí, els Estats Units van continuar donant suport al seu aliat israelià, sobretot durant la campanya de bombardeigs i destrucció de túnels a Gaza, encara que la relació entre Obama i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va continuar essent molt freda i que Washington no veia amb bons ulls la política de fets consumats d’Israel, sobretot pel que fa referència a la construcció de nous assentaments en territori palestí.
El 18 de desembre, el president Obama va sorprendre el món amb l’anunci de l’aixecament progressiu de les restriccions a viatjar o en les activitats comercials i financeres amb Cuba. De nou, va fer servir el seu poder executiu per a evitar el bloqueig del Congrés. L’impacte de la notícia va ser enorme, ja que posava fi a l’embargament envers a l’illa caribenya vigent des de feia 54 anys, en plena Guerra Freda. En aquest acord entre els dos estats, van tenir un paper important com a mitjancers, tant el papa Francesc com la diplomàcia canadenca.
Finalment, les relacions amb els socis europeus, és evident que es van veure en gran part afectades per la revelació de les escoltes que agències nord-americanes van fer als principals líders europeus, fins i tot a la cancellera Angela Merkel. No obstant això, en termes generals, va continuar una política de col·laboració, que també es va estrendre a l’Àfrica (Sahel), sobretot per fer front a l’amenaça gihadista.
Per acabar, el 4 de novembre es van celebrar les anomenades midterm elections , o eleccions a mig mandat, en les quals s’escullen un terç dels senadors, tota la cambra de representants i un nombre important de governadors i altres càrrecs estatals; també s’hi celebren consultes o referèndums locals o estatals sobre diversos temes d’interès públic. El resultat de les eleccions, com ja era de preveure, va significar una clara victòria dels republicans. La participació va ser molt baixa, del 36,4%, fet que va perjudicar clarament els demòcrates, atès que l’electorat que més es va mobilitzar va ser el conservador i l’ultraconservador. El fet més rellevant va ser que el Partit Republicà va passar a obtenir el control del Senat. Dels 36 escons en joc, en va obtenir 23, de manera que va sumar un total de 53, quan la majoria se situa en els 51. Els demòcrates van perdre la majoria i es van quedar amb 44 senadors, més 2 que són independents però que pertanyen al seu caucus .
Pel que fa a l’elecció dels 435 membres de la Cambra de Representants, els republicans van revalidar la seva majoria amb 244 escons. En conseqüència, els dos darrers anys del seu mandat el president Obama haurà de negociar acords polítics amb un Congrés totalment controlat pels republicans, un escenari que farà que les seves iniciatives legislatives difícilment tinguin el suport de les cambres, si no accepta les demandes dels seus adversaris polítics.