El 2016 estava predestinat a passar a la història dels Estats Units com el darrer any de mandat del primer president afroamericà, Barack Obama. Escollit el 2008 i reelegit el 2012, el seu segon mandat s’havia caracteritzat per iniciatives clarament destinades a deixar una empremta en la història del país. Tanmateix, en un tomb inesperat, probablement aquesta empremta es veurà clarament desdibuixada per la victòria contra tot pronòstic, en les eleccions presidencials, del candidat Donald J. Trump, que si bé es presentava sota la sigla del Partit Republicà, en la pràctica va fer la campanya com un veritable outsider, sense el suport d’algunes de les principals figures de l’esmentat partit, començant per la mateixa família Bush. Trump és una persona que va saltar a l’arena política amb escassa experiència prèvia, però que té una història empresarial i mediàtica que l’ha convertit en un referent per a molts ciutadans de l’èxit del somni americà. La victòria de Trump sobre la candidata demòcrata, Hillary R. Clinton, va ser llegida clarament com una esmena a la totalitat del llegat d’Obama –malgrat el 56% de taxa d’aprovació al mes de novembre– i, particularment, a algunes de les seves iniciatives polítiques més agosarades, com l’anomenada Obamacare, que va centrar gran part dels seus esforços presidencials durant el seu primer mandat, o la lluita contra el canvi climàtic. En els dos àmbits, el nou president, Trump, sembla que farà marxa enrere durant els primers mesos del seu mandat, que s’iniciarà al mes de gener del 2017.
Obama va haver de lluitar durant la seva presidència contra l’enorme crisi econòmica que es va iniciar tot just ser escollit president, el 2008. Les mesures econòmiques i socials que es van implementar van tenir un efecte positiu, i, amb el pas dels anys, l’atur va disminuir dràsticament i l’economia nord-americana es va refer globalment. Tot i així, alguns sectors econòmics i laborals no es van recuperar i van veure com moltes empreses es deslocalitzaven a altres països, particularment a Mèxic, i milers de llocs de treball industrials es perdien, fet que va deixar molt tocades comunitats senceres, que van percebre la globalització i el lliurecanvisme com una amenaça per a la seva estabilitat.
Igualment, el primer president afroamericà va haver de fent front al reviscolament del conflicte racial i, en particular, a les protestes per la violència policial principalment contra la població afroamericana. Durant el mandat, diversos episodis d’aquestes característiques van commocionar la política americana, però aquest 2016 van ser destacats els moviments de protesta en moltes de les grans ciutats del país arran de la mort, el 7 i el 8 de juliol, de dos homes afroamericans a mans de cossos policials i el posterior assassinat de cinc policies per un veterà de la guerra de l’Afganistan. La mort dels cinc agents, però, va marcar una fita, i, malgrat que es van tornar a repetir episodis de violència policial i d’atemptats contra agents, amb resultats fatals, es van multiplicar les iniciatives per a apaivagar els ànims.
Paral·lelament, la societat nord-americana va viure episodis d’islamofòbia i, també, contra la immigració il·legal, principalment hispana, sobretot a mesura que el discurs desfermat de Donald Trump s’anava estenent i arran d’una de les pitjors massacres de la història dels Estats Units, quan un nord-americà d’ascendència afganesa va començar a disparar al pub gai Pulse, d’Orlando (Florida), i va matar 49 persones i en va ferir 53 més. L’acció va ser considerada com un atemptat amb connotacions terroristes.
En política internacional, Obama va fer dos viatges d’una particular transcendència històrica. Un va ser el 21 de març, quan va visitar Cuba –es va convertir en el primer president dels Estats Units que ho feia des del 1928– per tal de consolidar les relacions diplomàtiques que s’havien obert el 2014, malgrat que l’oposició del Congrés havia impedit la desaparició definitiva del bloqueig naval a l’illa caribenya i que tampoc no havia aconseguit tancar definitivament el camp de presoners de Guantánamo. L’altre viatge va ser el que va fer a Hiroshima (Japó), on els Estats Units van llançar la primera bomba atòmica al mes d’agost del 1945. També va ser el primer president en actiu que ho feia, i va retre homenatge als centenars de milers de morts, encara que va evitar demanar disculpes.
Obama va ser objecte de moltes crítiques, sobretot amb relació a la situació a Síria i al paper que van fer els Estats Units. D’altra banda, durant aquest any, forces militars nord-americanes es van desplegar per països com Austràlia, i també a l’Europa oriental, fet que va provocar tensions en les relacions amb Putin i es van produir alguns incidents militars que van estar a punt de causar una crisi. Igualment, els continus atacs cibernètics contra empreses nord-americanes, que molts van considerar que provenien de Rússia, van enrarir encara més les relacions entre els dos països.
La campanya electoral a la presidència va començar de manera relativament suau, però de seguida es va anar accelerant i va anar agafant unes dimensions enormes, que van commocionar l’opinió pública mundial.
En el Partit Demòcrata, la lluita per la nominació va ser entre Hillary Clinton i el veterà polític socialista Bernie Sanders. La primera, considerada una representant de l’establishment demòcrata, es va acabar imposant (55,2%) contra Sanders (43,1%). Tanmateix, quan Sanders va demanar el vot per Clinton, molts dels seus seguidors –els mil·lennistes– no li van fer cas, fet que seria un dels determinants de la derrota final de Clinton.
En el Partit Republicà, hi va haver molts candidats nominats, però ja des del primer moment Donald J. Trump va mostrar un perfil propi que va generar molta controvèrsia i, fins i tot, incidents en l’àmbit internacional. A poc a poc, els candidats van anar retirant-se a mesura que passaven els mesos: Huckabee, Paul, Santorum, Fiorina, Christie, Gilmore, Bush (febrer), Carson, Rubio (març), Cruz i Kasich (maig). Així, Trump va ser l’únic que es va presentar a la convenció, i va obtenir la nominació, però sense la presència dels grans líders del partit.
Després de les respectives convencions, la pugna entre Clinton i Trump va semblar en un principi clarament decantada envers la primera. La campanya de Trump va patir continus escàndols i moltes de les seves figures clau van abandonar-la. Les declaracions sexistes i els continus retrets als mexicans i als musulmans el van convertir en el centre d’atenció, fins i tot a escala mundial. Els tres debats presidencials, seguits per milions de persones d’arreu del món, van donar com a guanyadora clarament Clinton. Tot semblava decidit, fins que els darrers dies Trump va començar a posar en qüestió l’estat de salut de Clinton, sobretot arran d’uns problemes que, efectivament, la seva oponent va tenir i que la van obligar a fer repòs. També hi va influir molt, però, la reactivació de l’escàndol dels correus electrònics quan era secretària d’estat –amb relació a la intervenció a Líbia i al posterior assalt al consolat de Bengasi i la mort de l’ambaixador nord-americà– a càrrec del director de l’FBI, així com també els problemes relacionats amb la Fundació Clinton. Aquests fets van afectar fatalment la campanya de la candidata demòcrata, que, a més, no va aconseguir mobilitzar ni el vot hispà, ni el vot afroamericà, ni el vot dels joves. Clarament, va quedar demostrat que Clinton va ser incapaç d’atreure els votants que el 2008 i el 2012 havien fet Obama president.
El resultat final va ser un autèntic terratrèmol a escala global. Trump va obtenir 290 vots electorals i 60,5 milions de vots populars. Clinton, 232 vots i 61,3 milions. La victòria de Trump en estats com Florida, Pennsilvània, Indiana, Ohio i Kentucky va ser decisiva.
Les reaccions internacionals van ser immediates. Des d’Europa, tret dels partits d’extrema dreta, es va veure amb preocupació el resultat, especialment per l’aposta pel proteccionisme en l’àmbit econòmic i militar de Trump, que pot tenir enormes conseqüències els propers anys. Per contra, a Israel i a Rússia es va viure amb satisfacció.
Al marge de la política, dos esdeveniments van ser notícia. Al mes d’agost, Louisiana va tornar a registrar importants inundacions, que van deixar 13 morts i més de 20.000 evacuats per intenses pluges en dos dies. Abans, el 3 de juny, una icona de l’esport i activista contra el racisme, el boxador Muhammad Ali (nascut Cassius Clay), va morir a 74 anys. Va desaparèixer, així, un referent per a milers de nord-americans i de gent de tot el món.