El president Trump va signar, el 23 de gener, els memoràndums presidencials sobre la congelació de la contractació federal, la política de relacions amb Mèxic i la retirada del TPP
© The White House
Els Estats Units van viure un any convuls sota la nova presidència de Donald Trump. Una situació que va començar ja des de la seva presa de possessió, el 20 de gener, com a 45è president del país, i que es va allargar fins a les seves darreres decisions del mes de desembre.
Probablement, la querella que el va afectar a l’inici del seu mandat va ser la de les suposades relacions en la seva campanya electoral del 2016 amb Rússia, i particularment amb col·laboradors del president Putin. Alguns dels seus homes de confiança, durant la campanya, i en les primeres setmanes de la seva Administració (els anomenats “100 dies”), van acabar reconeixent que havien tingut algun tipus de contacte o trobades amb ciutadans russos. La situació va esdevenir tan tensa que les discrepàncies entre Trump i els membres de la intel·ligència dels Estats Units van acabar destituint el director de l’FBI, James Comey, el 9 de maig. Però el nomenament d’un fiscal especial per a investigar el paper de Rússia en les eleccions del 2016 no va fer més que empitjorar la situació d’alguns dels col·laboradors i homes de confiança del president. Particularment del seu gendre, Jared Kushner, que alhora és un dels seus principals assessors.
Una altra de les crisis patides al llarg d’aquest primer any de mandat va estar relacionada amb la composició del seu gabinet i la sortida d’alguns dels principals artífexs de la victòria electoral, especialment la de Steve Bannon. Pel que fa al seu Govern, va tenir moltes dificultats per a formar-lo –van passar quatre mesos fins al nomenament del darrer membre del gabinet, al mes de maig–, i quan ho va aconseguir, molts analistes van destacar la important presència de militars retirats que ocupaven llocs clau en la nova Administració, i també grans empresaris. Al mes d’agost, es va produir el divorci polític més impactant, quan Steve Bannon va abandonar la Casa Blanca, on havia ocupat el càrrec d’assessor principal del president. Bannon no va acceptar els pactes de Trump amb l’establishment del Partit Republicà, representat per la figura del vicepresident Mike Pence, alhora que es va mostrar molt crític amb les grans empreses i declaradament aïllacionista en termes militars, de manera que va demanar la retirada militar dels Estats Units en els conflictes exteriors.
Entre les decisions preses per Donald Trump en els primers mesos de la seva presidència, cal esmentar la implementació de les restriccions d’entrada al país de ciutadans de sis estats islàmics (Iran, Líbia, Txad, Síria, Iemen i Somàlia), a més dels de Corea del Nord (per donar suport al terrorisme global i per la seva política nuclear) i de determinats grups d’individus de Veneçuela. L’entrada en vigor d’aquestes restriccions va ser permesa pel Tribunal Suprem, si bé encara a finals d’any s’havien de resoldre dues impugnacions judicials respecte a això.
Altres episodis convulsos que va viure el país, protagonitzats en major o menor mesura pel seu president, van ser la crisi racial provocada pels incidents de Charlottesville (Virgínia), al mes d’agost, quan un nacionalista blanc va atropellar i matar una manifestant i Trump va considerar que calia repartir les culpes a les “dues bandes”, fet que va generar una enorme polèmica i manifestacions en contra. També van ser molt criticades altres actuacions seves, com quan va visitar Puerto Rico després del pas de l’huracà Maria, que van ser titllades de desconsiderades i poc elegants amb les víctimes, a les quals va llançar bosses amb rotlles de paper higiènic.
Pel que fa a la política exterior, el fet més sobresortint va ser la voluntat de Trump d’incrementar el proteccionisme comercial i abandonar el lliure canvi. En aquest sentit, la retirada de l’acord de l’Aliança Transpacífica, signada immediatament després de prendre possessió, va ser l’exemple més evident, com també la voluntat de reformar profundament l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç, fet que va afectar dos dels seus principals socis comercials: el Canadà i Mèxic.
Pel que fa a les relacions bilaterals, van ser molt intenses amb Israel sota el Govern de Benjamin Netanyahu, com ho demostra la decisió de traslladar l’ambaixada a Jerusalem des de Tel-Aviv, fet que porta implícit el reconeixement nord-americà de Jerusalem com a capital. Aquesta decisió va ser considerada una provocació pels estats àrabs, i no va ser ben acollida tampoc per la Unió Europea i altres estats democràtics. El fet va provocar una onada de protestes, amb el perill d’iniciar-se una tercera intifada als territoris palestins.
També van ser cordials i econòmicament profitoses les relacions amb l’Aràbia Saudita, amb la qual hi ha la coincidència de l’animadversió mútua envers l’Iran. Trump no es va amagar de demostrar simpatia pel mateix Vladímir Putin, si bé, en aquest cas, les relacions van passar per alts i baixos. Així, en el conflicte sirià, va ordenar, el 7 d’abril, un atac amb míssils de creuer nord-americans a la base aèria de Shayrat controlada per l’aliat de Putin, el president Al-Assad, com a represàlia per un suposat atac amb armes químiques previ, que havia provocat 74 morts.
Com no podia ser d’una altra manera, l’arribada a la presidència de Trump va marcar un refredament en el restabliment de relacions amb Cuba, a diferència del que havia passat en els darrers anys del mandat d’Obama, el seu antecessor.
Però el país amb el qual la tensió va assolir majors proporcions al llarg dels darrers mesos va ser, sens dubte, Corea del Nord, sobretot després dels reiterats llançaments de míssils per part dels nord-coreans. La tensió va arribar al límit quan Kim Jong-un va amenaçar d’atacar l’illa de Guam. Pel que fa a les relacions amb la Xina, no van ser gaire profitoses, en gran part perquè Trump la considera un competidor comercial, i va posar èmfasi en el fet que la Xina pressionés el seu aliat, Corea del Nord, per a evitar la seva cursa nuclear.
Quant a Europa, les relacions van ser fredes, en general, i particularment van suportar una sotragada forta per l’exigència de Trump que els socis europeus incrementessin la seva despesa militar, sota l’amenaça, implícita, de retirar les seves tropes a l’exterior, en un gest aïllacionista, que, per cert, va posar també en alerta el Japó, un país molt amenaçat pel militarisme nord-coreà.
Paradoxalment, davant l’esmentada inestabilitat política, tant interna com externa, la situació econòmica nord-americana va ser molt positiva, amb un augment dels beneficis, de la borsa i una baixada de l’atur fins a assolir el 4,1%, fets que naturalment Trump va atribuir a la seva gestió, si bé el cert és que cap de les mesures econòmiques promeses durant la seva campanya electoral no es va arribar a implementar. Únicament, el 2 de desembre, Trump va poder exhibir el seu primer èxit en aquesta qüestió, quan el Senat va donar llum verda a la seva reforma tributària, si bé, per a obtenir el vistiplau de la Cambra de Representants encara hauria d’esperar fins a l’inici del 2018.
Com cada any, els episodis de matances per part de pistolers, solitaris o en grup, es van repetir als Estats Units. Amb dades del mes de novembre, aquest 2017 es van registrar fins a 28 matances amb un cost de 208 morts, el pitjor any en una dècada. Sense cap mena de dubte, l’episodi més sagnant va ser el de Las Vegas, amb 59 morts, esdevingut l’1 d’octubre. Unes quantes setmanes després, a Texas, una altra massacre va provocar 27 morts. Entremig, el 31 d’octubre, un atemptat considerat terrorisme islamista va deixar 8 morts, arran d’un atropellament múltiple a Nova York.