Aspecte de la localitat filipina de Tacloban, devastada pel tifó Haiyan
© FAO / J. Belgrave
A l’equador del seu mandat, el president filipí Benigno Aquino III va topar amb el creixent escepticisme de l’opinió pública envers la capacitat real del seu executiu per a fer front a dos dels mals endèmics del país: la vulnerabilitat de l’arxipèlag davant dels desastres naturals i l’enquistament de la corrupció a les institucions de l’Estat.
Al novembre, el pas del tifó Haiyan va deixar milers de morts i desapareguts pel centre i sud del país, en la catàstrofe natural que es va considerar més mortífera des de l’any 1976. Si bé l’estat d’emergència va ser decretat d’immediat, la manca de coordinació i les dificultats d’accés a les zones més remotes va dificultar les tasques de reconeixement i l’enviament d’ajuda humanitària, tant pel Govern com per la comunitat internacional.
D’altra banda, al juliol va esclatar un escàndol de malversació de fons al Parlament. Diversos senadors i membres de la cambra baixa van ser acusats de desviar a organitzacions no governamentals inexistents una part dels Fons d’Assistència Prioritària al Desenvolupament (FAPD), un mecanisme discrecional al servei dels parlamentaris vigent des del 1990, que havia esdevingut un fort instrument polític i que marcava clarament les sinergies entre el Govern central i les regions. En un context de progressiu deteriorament de la imatge del president Aquino, el Govern va anunciar l’eliminació d’aquest instrument i noves mesures per a millorar la transparència de les institucions.
Amb tot, el país va semblar que responia adequadament a les reformes econòmiques impulsades pel Govern, escalant posicions en els rànquings internacionals de competitivitat. Tot i el pas de diversos tifons, la celebració de les eleccions legislatives parcials, unides a la consolidació de la demanda interna i els alts índexs d’inversió en el sector de la construcció, van possibilitar un creixement del 7% al tercer trimestre de l’any. La inflació es va situar en el 3,3%, a causa, sobretot, de la contenció dels preus dels aliments bàsics en el mercat mundial.
Pel que fa a les relacions internacionals, el país va mantenir el seu enfrontament amb la Xina per la sobirania sobre les illes Spratly. Al Gener, el Govern va sorprendre amb l’anunci de la submissió de la disputa sota l’arbitratge de la Convenció de les Nacions Unides sobre el dret del mar, fet que va irritar el gegant asiàtic, que sempre havia preferit tractar la qüestió en converses bilaterals. Al mateix temps, la relació del país amb Taiwan va empitjorar en morir un pescador taiwanès pels trets de forces policials filipines.
Finalment, l’any 2013 es va tancar amb la possibilitat d’entesa entre el Govern filipí i el Front Nacional d’Alliberament Moro (MNLF). Després de l’acord de pau de l’octubre del 2012, al juny, el Govern filipí es va avenir a acceptar que el 75% del impostos dels minerals metàl·lics i el 50% dels combustibles fòssils es quedessin a la nova regió autònoma de Bangsamoro, per garantir un control més gran dels recursos i competències més àmplies en l’àmbit local. Tot i els esforços per acostar posicions, l’MNLF, però, no va assumir un compromís per al desarmament i diversos incidents entre l’exèrcit i els insurgents es van anar succeint al llarg de l’any, amb acusacions mútues de trencament de l’alto el foc. Al seu torn, les formacions insurgents més violentes, el Front Nacional d’Alliberament Moro i Abu Sayyaf, grup vinculat a Al-Qaida, van quedar excloses de qualsevol acord. En aquest marc de fragilitat, al setembre, la ciutat de Zamboanga va ser objecte d’un atemptat terrorista, amb un resultat de milers de desplaçats i dues-centes persones mortes.