Cartell de felicitació a Rodrigo Duterte en un carrer de Manila després de ser elegit president de les Filipines
© Judgefloro
L’arribada al poder del polèmic Rodrigo Duterte, exalcalde de la ciutat de Davao, al sud del país, va sacsejar enormement l’escena política de les Filipines el 2016. Contra tot pronòstic, Duterte va guanyar les eleccions generals del maig amb el 37% dels vots, contra la candidata independent Grace Poe i el liberal Mar Roxas, que havia gaudit del suport del fins aleshores president, Benigno Aquino. La desafecció de l’opinió pública amb les elits governants i la corrupció endèmica va portar a la presidència un candidat amb una retòrica violenta i autoritària, que havia basat la seva campanya electoral en la promesa de lluitar de forma implacable contra el tràfic de drogues.
La presidència va començar amb una marcada brutalitat i impunitat de les forces policials en les seves operacions, que al final d’any havien provocat 3.600 morts. També es va iniciar una croada contra la corrupció, especialment la policial, amb recompenses milionàries per a delacions. La flagrant violació dels drets humans va aixecar nombroses crítiques de la comunitat internacional a mesura que avançava l’any. Tanmateix, diversos estudis van confirmar que Duterte gaudia d’un enorme suport de l’opinió pública (76%). Reforçat, el Govern va decidir intensificar la repressió al setembre, amb la declaració d’un "estat d’anarquia", en resposta a un atemptat a Davao que va provocar 14 morts i 71 ferits, i va declarar la guerra frontal a l’organització islamista Abu Sayyaf, que havia reivindicat l’autoria dels atacs.
Al juliol, el Govern va anunciar un alto el foc unilateral amb la guerrilla comunista del Front Democràtic Nacional de les Filipines i un mes després es van reprendre les negociacions, aturades a l’abril del 2013. D’altra banda, el Front Moro d’Alliberament Islàmic i una facció del Front Moro d’Alliberament Nacional es van avenir a reactivar les negociacions per a redactar una nova proposta de la Llei bàsica de Bangsamoro, que havia de permetre la creació de la regió autònoma de Bangsamoro.
En l’àmbit de les relacions internacionals, les Filipines van anunciar un trencament diplomàtic i militar amb els Estats Units, fins aleshores el seu aliat històric. Al setembre, contrariat per les crítiques de Washington en la seva guerra contra les drogues, Duterte va insultar el president nord-americà, Barack Obama, fet que va dur la Casa Blanca a cancel·lar la trobada bilateral prevista entre ambdós països per la cimera del G-20 a la Xina. La Xina va passar a ser el seu nou aliat preferent filipí, tant en l’àmbit econòmic com militar, i així es va escenificar a l’octubre amb una simbòlica visita oficial de Duterte al president Xi Jinping. Al juliol, el Tribunal d’Arbitratge Internacional de la Haia va concloure que la Xina no gaudia de cobertura legal ni de drets històrics per a reclamar la sobirania sobre les illes Spratly i va denunciar els danys mediambientals que la construcció d’illes artificials estava causant sobre els ecosistemes de corall. Lluny de defensar l’aplicació automàtica del dictamen, Duterte va optar per retirar aquest conflicte de l’agenda política amb Pequín, que no ha acceptat mai la jurisdicció del tribunal i afirmava que seguiria mantenint la seva activitat pesquera a la zona. Poc després, la Xina va anunciar que destinaria 1,8 milions de dòlars en ajuda humanitària pels efectes dels tifons Sarika i Haima sobre el nord de les Filipines. Així, es va produir una clara alteració de l’equilibri geopolític, alimentada també pels primers contactes del Govern filipí amb Rússia. Amb tot, Duterte va optar per mantenir els vincles diplomàtics i comercials amb el Japó i es va reunir amb el seu homòleg nipó, Shinzo Abe, a l’octubre, moment en què va afirmar que volia les tropes estrangeres fora del país, en clara referència a la base militar americana de Subic Bay.
Les Filipines van tancar l’any 2016 amb bones dades macroeconòmiques, amb un creixement del 6,3%.