El país té unes finances públiques estables, un dèficit del 2,5% del PIB i un deute del 48%, una taxa d’atur que ha pujat del 6,8% al 8,5% en quatre anys, però s’ha salvat de la greu crisi del 2009 durant la qual el PIB es va contreure en un 8%. Res indicava que el partit ultradretà Autèntics Finlandesos podria passar a tenir de 5 diputats (el 2007) a 39 (en les eleccions del 17 d’abril de 2011), i convertir-se així en la tercera força política del país (19% dels vots). El gran perdedor va ser el governamental Partit de Centre de la primera ministra Mari Kiviniemi, que va perdre 16 diputats i 7 punts en els sufragis (15% del vots). Això no obstant, la majoria va correspondre al conservador Partit de Coalició Nacional (PCN: 20,4%), que es va encarregar de formar govern amb el Partit Socialdemòcrata (PSD) i els Autèntics Finlandesos, tot i que aquests darrers van abandonar les negociacions el 12 de maig perquè, fidels a la seva ideologia ultranacionalista, es van oposar frontalment a recolzar el rescat de Portugal, del qual depenia la supervivència de l’euro. Així, el 17 de juny Jyrki Katainen, líder del PCN, va anunciar la formació d’un govern conformat per sis ministres del PCN, sis ministres del PSD, dos dels Verds, dos de l’Aliança d’Esquerres, dos del Partit Popular i un dels democratacristians. Una vegada format el Govern, el Parlament finlandès va donar la seva aquiescència no tan sols al rescat portuguès, sinó uns quants mesos més tard a l’ampliació del fons d’estabilitat acordat a la cimera de líders europeus del 21 de juliol.