Els diversos entrebancs que va tenir el president Nicolas Sarkozy durant l’any van malmetre la imatge del mandatari. paral·lelament als durs plans d’ajustament per a aplanar la sortida de la crisi a les grans empreses i capitals, el president va fer emergir debats sobre la identitat francesa en contraposició amb les identitats foranes. Aquests atacs, però, no sempre el van fer més popular en els sondeigs. En les eleccions regionals de març, 23 de les 26 regions van quedar en mans del centre-esquerra, a la vegada que l’extrema dreta del Front Nacional obtenia un 12% dels vots, capitalitzant el discurs xenòfob de l’executiu. Al principi de l’estiu, l’opinió pública nacional i internacional va quedar afectada per l’escàndol de finançament iqegal del partit del president per mitjà d’una obscura trama entorn de l’hereva de l’imperi L’Oréal, Liliane Bettencourt. Per la seva banda, Sarkozy va reaccionar a l’afer centrant l’atenció mediàtica en els seus plans de deportació de comunitats romanís. També al juliol es van produir uns altres dos fets que van qüestionar la manera del president de gestionar la República: tres dies de disturbis a Grenoble arran de la mort d’un jove mort per la policia, van posar en entredit els plans de millora per a les zones deprimides del país que havien portat Sarkozy a la presidència; pocs dies després, la mort d’un ostatge francès a mans de grups d’al-Qaida, va deixar malparada l’agressiva gestió del president, que havia ordenat una fallida operació d’atac contra els segrestadors.
No obstant això, en alguns aspectes Sarkozy va marcar el camí a seguir per altres països atrapats en els mateixos paranys populistes. L’expulsió de comunitats romanís, sota el pretext de la lluita contra la criminalitat, no tan sols va gaudir del silenci còmplice del president de la Comissió Europea —únicament va gosar aixecar la veu la comissària de justícia, Viviane Reding, per mitjà de la usual comparació d’aquest tipus de conducta amb l’Alemanya nazi—, sinó que ràpidament va tenir ressò en les polítiques d’excepció d’altres països, com ara Itàlia, Dinamarca, Alemanya o Suècia, que també van seguir l’exemple francès.
Però el president i els interessos que defensa van trobar la resposta al carrer. El 12 d’octubre es va convocar la setena vaga general de l’any, amb un seguiment majoritari (especialment de sectors estratègics com el dels transports i les refineries, amb el suport de nombrosos sectors de la societat, entre els quals hi ha els estudiants) que va fer trontollar les institucions del país. L’espurna va ser l’aprovació al Senat del projecte de llei de reforma de les pensions. Les mobilitzacions i les successives aturades de la producció, que en alguns sectors es van mantenir de manera indefinida durant diversos dies, van fer un pols a Sarkozy, però aquest no va variar d’actitud i al principi de novembre es va aprovar definitivament la reforma a l’Assemblea Nacional.
Davant del desgast del seu Govern, a mitjan novembre Sarkozy va remodelar el gabinet executiu amb François Fillon com a primer ministre i una dràstica reducció de les carteres ministerials. Segons diversos analistes, aquesta decisió s’ha pres per a preparar la reelecció presidencial en els comicis previstos per a l’any 2012.