Trobada dels líders del G8 a Deauville, França
© Unió Europea
Entre altres qüestions, l’any va estar marcat per les eleccions presidencials que s’han de celebrar al maig del 2012. Així van aparèixer als mitjans nous líders de la dreta francesa disposats a disputar el comandament del país a Sarkozy, com ara François Bayrou, Jean Louis Borloo i especialment Dominique de Villepin, que una vegada absolt del cas Clearstream en el qual, justament o no, el va ficar Sarkozy, va començar a aplanar-se el camí cap a les eleccions. Al principi d’any Villepin es va prodigar en aparicions programàtiques advocant per una renda universal de 850 euros mensuals per a tothom que no tingués recursos a canvi de serveis socials a la comunitat i el vot obligatori. Però més enllà de les disputes dins l’espai de les dretes, Sarkozy va trobar un inesperat aliat en la seva carrera a la reelecció arran de la detenció del que semblava que havia de ser el proper candidat socialista a la presidència: el director general de l’FMI Dominique Strauss-Khan, detingut el 15 de maig a Nova York per presumpta agressió sexual. Tot i l’absolució de Strauss-Khan, les primàries socialistes es van dirimir, ja sense l’estigmatitzat candidat, entre François Hollande i Martine Aubry. Les va guanyar clarament Hollande, el candidat més decantat al centre del partit. Mentrestant, les dificultats de Sarkozy es van anar multiplicant, i a la caiguda constant de la seva popularitat en els sondejos, el van acompanyar successius escàndols que l’involucraven directament i indirecta en trames de finançament il·legal del partit, com ara el cas Karachi, o també les cada vegada pitjors notícies en l’àmbit econòmic: amb el 0,9% de creixement durant el primer trimestre, tant el segon com el tercer i el quart van redundar en una situació d’estancament que no tan sols va deixar per terra les previsions governamentals, sinó que va afavorir l’inici dels atacs especuladors contra els valors de la banca privada francesa, al principi d’estiu, i del deute sobirà pocs mesos més tard arran del desmantellament de la Banca Dexia, que tants diners públics havia costat salvar el 2008.
El qüestionament del deute sobirà francès i l’estancament econòmic va portar el Govern a dur a terme iniciatives singulars, i durant l’estiu va anunciar un seguit de mesures d’ajust per reduir el dèficit i que van refredar encara més l’economia.
D’altra banda, en les eleccions per a renovar la meitat del Senat va ser la primera vegada en la història de la 5a República que el Partit Socialista va obtenir la majoria absoluta per controlar un òrgan que, d’altra banda, gairebé no té funcions atribuïdes. Entrada la tardor, les agències de qualificació de risc financer van advertir que posaven en observació la qualificació francesa –fins aleshores la màxima– i les alarmes van tornar a saltar al país: juntament amb una revisió a la baixa de les previsions de creixement –de l’1,75% a l’1%– el Govern va reaccionar anunciant al principi de novembre un segon paquet de mesures d’austeritat per compensar aquesta rebaixa. Malgrat l’acceptació i valoració dels ajustos per part dels líders europeus, l’increment de l’IVA i l’impost de societats, o l’escurçament en un any de l’entrada en vigor de la pujada en l’edat de jubilació, les mesures de Sarkozy no van satisfer, òbviament, ni l’oposició ni la població, però tampoc el capital financer transnacional que cada dia va incrementar els seus dubtes sobre la solvència a mitjà termini de l’economia francesa que, a més, està pendent d’unes eleccions presidencials que poden condicionar les solucions que els capitals financers exigeixen. Al maig va tenir lloc la 37a cimera del G8 a Deauville, al nord del país, l’any que França va presidir aquest grup i el G20.