Amb la vista posada en les eleccions presidencials del 22 d'abril, el president Nicolas Sarkozy va exhibir les seves millors estratègies populistes i la màxima volubilitat en l'acció de govern. Sarkozy sabia que la seva popularitat havia estat sota mínims en alguns moments del 2011, però havia aconseguit recuperar l'acceptació entre la població arran de la coratjosa intervenció durant la cimera de la Unió Europea a Niça (novembre del 2011). Malgrat tot, la decidida defensa de les polítiques de creixement i despesa enarborada pel candidat socialista a la presidència, François Hollande, va fer posar el president davant la tessitura d'un clar gir cap a la dreta situant com a eix de la seva campanya electoral una noció abastament conservadora de la identitat francesa, la seguretat, la família, el matrimoni heterosexual, etc.
En aquest escenari, al president li va anar com l'anell al dit una cadena d'atemptats amb pistola que es van succeir al mes de març a les ciutats de Montalban i Tolosa contra militars francesos i una escola jueva, que van deixar set morts i cinc ferits. El responsable, un jove de nacionalitat francesa i origen algerià, que havia estat ensinistrat per al-Qaida i que deia que actuava en venjança per la matança de nens palestins, va ser mort després de trenta hores de setge al seu domicili. Tanmateix, l'ocasió va servir a Sarkozy per a centrar la campanya en temes de seguretat i islamisme radical, així com per a organitzar una acció policial contra suposats islamistes radicals per tot el país a pocs dies de les eleccions.
Tant el 22 d'abril com el 6 de maig, primera i segona volta de les eleccions, respectivament, els votants van donar la victòria al candidat socialista, François Hollande, que va arribar a la presidència onejant la bandera de les polítiques de creixement, la renegociació amb Europa del pacte fiscal signat per Sarkozy, l'estalvi energètic, la restricció de l'energia nuclear i la gravació de les rendes més altes. No obstant això, tot just va ser investit ja va donar per bo el pacte fiscal subscrit pel seu predecessor, si bé va negociar la inclusió d'un capítol sobre creixement que la cimera europea d'octubre va deixar de banda sense gaire controvèrsia, i va limitar les restriccions de l'energia nuclear al tancament de la més antiga de les centrals.
A banda d'això, el mandat d'Hollande no va haver d'afrontar les complicades lògiques de la cohabitació entre l'Assemblea Nacional i la presidència, tota vegada que en les eleccions legislatives del 10 de juny també va guanyar el Partit Socialista, si bé amb 280 escons obtinguts va quedar a nou de la majoria absoluta i, per tant, va estar obligat a negociar per tirar endavant les decisions més transcendents. Així, per aprovar el tractat d'estabilitat que tant va criticar Hollande durant la campanya, en la sessió del 9 d'octubre va haver de comptar amb els vots conservadors. Al principi de setembre, Hollande va anunciar un paquet de mesures d'austeritat per estalviar 30.000 milions d'euros i acomplir el mateix objectiu de dèficit que tant va denigrar en la campanya; també va anunciar una retallada de 10.000 milions en educació, seguretat i justícia, mentre ja es comentava entre passadissos que no hi hauria la tan promesa reforma fiscal que havien de gravar en un 75% les rendes de més d'un milió d'euros.
En aquest clima d'incompliment de promeses dels socialistes, les organitzacions de la dreta francesa van entrar en fallida arran d'una agra polèmica entorn d'un suposat frau en les eleccions internes de la UMP per escollir el successor de Sarkozy. François Fillon va acusar Jean-François Copé d'haver manipulat el resultat de les eleccions i en va exigir la repetició, i a la vegada va crear una fracció pròpia dintre l'Assemblea Nacional amb 68 diputats dels 194 de la UMP.