Un dels principals compromisos de François Hollande que el van conduir a la presidència el 2012 fou la implantació d’un impost temporal a les grans fortunes. El projecte va topar amb l’oposició conservadora –algunes personalitats van protagonitzar polèmiques fugues fiscals, com el magnat Bernard Arnault i l’actor Gérard Depardieu– i amb el dictamen negatiu del Consell Constitucional, que va impossibilitar que s’apliqués l’impost a persones físiques. Així, doncs, el projecte va ser anul·lat i reconvertit, al cap d’uns quants mesos, en un impost per a les empreses amb ingressos o salaris per sobre del milió d’euros –entre les quals també hi havia els clubs de futbol amb no menys polèmica–. La recuperació d’una ecotaxa per als camions de gran tonatge, creada per Nicolas Sarkozy el 2009, també va rebre la forta oposició de partits, sindicats i empresaris de la Bretanya, davant la qual l’executiu socialista es va fer finalment enrere al mes d’octubre després d’uns quants dies de manifestacions i aldarulls. I el mateix va succeir amb altres mesures fiscals: gravar les plusvàlues generades per les vendes de les pimes, el sostre de remuneracions dels directius del sector privat i la implantació d’una taxa per a les transaccions financeres.
La pressió de les institucions europees i financeres internacionals per reformar el mercat laboral i el sistema de protecció social francès també va ser notòria durant l’any. Finalment, el Parlament francès va aprovar el projecte de llei de reforma del mercat laboral, el 14 de maig, amb el suport de les patronals i de tres sindicats (CFDT, CFTC i CFE-CGC). Una reforma amb la qual es regula la rebaixa salarial temporal sotmesa al compromís de manteniment de llocs de treball, així com la generalització d’una assegurança complementària de salut i comptes personals de formació per als treballadors, la penalització dels contractes temporals, la implantació d’excedències amb reserves del lloc de treball i l’obligació de buscar comprador en cas de tancaments d’empreses. Al novembre, també es va aprovar la reforma de les pensions, que inclou, entre d’altres, l’allargament del període de cotització dels quaranta-un als quaranta-tres anys per a accedir a la jubilació complerta, davant l’oposició al carrer d’un dels sindicat majoritaris, la Confederació General del Treball.
El desgast en la popularitat d’Hollande va ser notable i constant al llarg de l’any. A l’oposició dels sectors conservadors per l’augment de la pressió fiscal, també s’hi va sumar la de sectors catòlics i grups contraris a la llei d’equiparació de drets per a les parelles del mateix sexe –matrimoni i adopció, aprovats per l’Assemblea Nacional el 23 d’abril–, que van protagonitzar multitudinàries manifestacions arreu del país des del principi d’any. La política de seguretat i immigració endegada pel ministre de l’Interior, Manuel Valls, també va ser objecte de fortes crítiques i alhora discrepàncies en l’executiu. Les contínues expulsions de gitanos, així com les tesis de Valls favorables a les restriccions en la lliure circulació de romanesos i búlgars, van provocar nombroses protestes. Pel que fa a l’aprovació de la llei contra la prostitució al principi de desembre, aquesta no va ser tan polèmica, però va dividir l’opinió pública.
Per contra, la popularitat de l’extrema dreta xenòfoba de Marine Le Pen i el Front Nacional (FN) va augmentar, i en les eleccions cantonals de Brignoles, prop de Marsella, el 6 d’octubre, l’FN va obtenir una victòria contundent.
D’altra banda, en l’àmbit internacional, la presidència d’Hollande va mostrar que continuava reforçant l’intervencionisme exterior francès, i que es reivindicava geopolíticament com a primera potència militar europea. A la vegada, Hollande, al principi de gener, va llançar una ofensiva de rescat d’un agent secret a Somàlia –tot i que fou fallida, com va succeir, també, posteriorment, al mes de maig amb un veler segrestat–, així com l’“operació Serval”, amb 2.500 soldats francesos mobilitzats de manera majoritària des del Níger a Mali davant l’ofensiva de gihadistes sobre la capital des del nord del país. A l’objectiu de restituir l’estat fallit a Mali –emparat per les Nacions Unides–, s’hi va afegir, en aquest cas, el rerefons de la preocupació francesa per l’estabilització de la zona en conflicte i la garantia de subministrament i explotació de les reserves d’urani en mans de capital francès al Níger –d’importància cabdal per al sistema nuclear civil francès–. En la guerra de Síria, el lideratge dels Estats Units i França a favor d’una intervenció militar al marge de l’ONU finalment no va reeixir després de la intervenció diplomàtica russa i l’acord per a la destrucció de l’arsenal químic sirià al mes de setembre.