Tal com feien presagiar els sondeigs dels darrers anys i alguns resultats locals, el creixement i la consolidació del Front Nacional de Marine Le Pen com a alternativa real al domini dels grans partits a escala nacional es van concretar finalment en les eleccions europees del mes de maig. L’extrema dreta va aconseguir convertir-se en primera força amb gairebé el 25% dels vots, per davant de la conservadora UMP (20%) i a molta distància d’uns socialistes en hores baixes (14%). Malgrat la baixa participació –prop del 40%–, el Front Nacional va quadruplicar els seus resultats passant de cinquena força a primera en cinc anys. Pel que fa als socialistes, els va passar el contrari que en les eleccions municipals del mes de març –en què van aconseguir conservar l’alcaldia de París, però la van perdre en més d’un centenar de municipis–, es van aguditzar encara més les tensions internes en el partit socialista per l’orientació política del Govern, fet que va provocar la reacció d’Hollande amb un canvi del Govern fins llavors encapçalat per Jean-Marc Ayrault en coalició amb els ecologistes.
Amb l’objectiu d’un lideratge més fort i mediàtic per recuperar popularitat davant un Front Nacional a l’alça, l’elecció com a nou primer ministre de Manuel Valls –de l’ala més dretana del PS i polèmic ministre de l’Interior– va provocar la sortida dels ecologistes de l’executiu. Una de les primeres mesures que va prendre el tàndem Hollande-Valls va ser el desenvolupament d’un Pacte d’Estabilitat i Compromís amb les Empreses per a reduir el cost patronal de les cotitzacions dels treballadors, retallar la despesa pública, congelar les pensions i aplicar rebaixes fiscals a les famílies. Un pacte que va ser criticat per les forces d’esquerres, pels sindicats i per part del propi partit socialista, però que Valls va aconseguir, al final d’abril, que s’aprovés en la seva presentació al Parlament. Aquest viratge liberal va permetre a Hollande i a Valls disposar de més tranquil·litat amb sectors empresarials i la Comissió Europea, crítica amb el dèficit públic francès, però no amb la popularitat, la cohesió interna i la confiança de l’electorat.
Al principi de juliol, el desenvolupament legal d’aquest Pacte d’Estabilitat que incloïa unes retallades de la despesa pública valorades en 50.000 milions d’euros en els propers tres anys i la modificació dels pressupostos de l’Estat i la Seguretat Social van tornar a evidenciar la divisió interna al Parlament –una trentena de diputats socialistes es van abstenir en la votació–, el trencament del diàleg social amb tres de les principals centrals sindicals, així com una nova crisi de govern. Durant les setmanes següents, els ministres d’Economia, Educació i Cultura van manifestar en públic el seu enuig per les noves polítiques liberals d’austeritat i la submissió de França als dictats d’Angela Merkel i els interessos econòmics alemanys. Això va provocar la segona remodelació de l’executiu en sis mesos, el nomenament de tres nous ministres afins a les tesis d’Hollande i Valls i la presentació del nou govern al Parlament per aconseguir un vot de confiança que Valls va aconseguir superar per un estret marge malgrat les crides a l’abstenció col·lectiva d’una trentena de diputats crítics. Pocs dies més tard, però, la sagnia electoral a les files socialistes es va reproduir, per tercer cop, en les eleccions de renovació parcial del Senat amb la victòria de conservadors i liberals (UDI), l’entrada del Front Nacional per primer cop en aquesta cambra i la fi de la majoria d’esquerres de què disposaven.
Amb la popularitat d’Hollande sota mínims històrics –agreujada primer per la difusió pública al gener de la seva relació extramatrimonial amb l’actriu Julie Gayet i per la publicació més tard d’un llibre d’una exministra ecologista revelant interioritats polítiques–, l’expresident Nicolas Sarkozy va ser arrestat i imputat al principi de juliol per presumpte delicte de corrupció activa, entre d’altres causes obertes –com ara el presumpte finançament irregular de la seva darrera campanya electoral–. Al costat de Sarkozy i poques setmanes més tard, la seva exministra d’Economia i actual directora gerent de l’FMI, Christine Lagarde, també va ser imputada per presumpta negligència en un cas d’arbitratge fraudulent el 2008 del qual l’empresari afí Bernard Tapie va resultar milionàriament indemnitzat per Crédit Lyonnais, una entitat que va ser rescatada per l’Estat.
Aprofitant el clima de desafecció i de desencís polític creixent en un país amb preeminència cultural d’un patriotisme en hores baixes, Sarkozy va sorprendre al final de setembre amb l’anunci del seu retorn a la política. Al cap de pocs dies, l’expresident va iniciar una campanya de primàries contra Alain Juppé pel lideratge de la UMP de cara a les eleccions presidencials del 2017.