François Hollande, acompanyat del primer ministre britànic, David Cameron, i l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, van rendir homenatge a les víctimes de la sala Bataclan
© Présidence de la République
L'any 2015 va estar marcat sens dubte per l'ofensiva terrorista d'Al-Qaida i l'Estat Islàmic (EI) en territori francès. L'any va arrencar amb els atemptats de la branca iemenita d'Al-Qaida contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, en els quals dues persones van assaltar la redacció del setmanari i van afusellar el personal que hi era present. Van matar dotze persones i van ferir-ne onze. Els dies posteriors, un dels assaltants va matar un policia i en va deixar ferit un altre en un districte de París; i al cap de dos dies va assaltar un supermercat en un barri amb presència jueva, amb un balanç de quatre persones mortes i diversos ferits més en una intervenció en què els cossos especials de la policia francesa van abatre a trets el terrorista. Després dels atemptats, les reaccions i les mostres de suport internacional i arreu del país es van multiplicar, amb manifestacions en les quals es van aplegar fins a quatre milions de persones.
Al final de novembre, però, es va produir un dels episodis més sagnants de la història recent francesa que va sacsejar el país i va tenir un ampli ressò internacional. Un grup de vuit membres de l'EI va perpetrar diversos atemptats la nit del 13 al 14 de novembre, en els quals van morir 130 persones i 7 dels terroristes --la majoria amb passaport belga--, i van resultar ferides més de 400 persones. Els atacs es van produir en diversos punts de la ciutat de París: afusellaments en cinc bars i restaurants, diversos tirotejos en avingudes, tres explosions en les proximitats de l'estadi de Saint-Denis, on jugaven un partit de futbol les seleccions alemanya i francesa, així com l'assalt al teatre Bataclan. En aquest darrer, quatre assaltants van irrompre a la sala mentre se celebrava un concert i van provocar la mort de 87 persones i ferides a un centenar d'ostatges que no van poder escapar, en una operació que es va allargar més de tres hores fins a l'entrada dels cossos especials de la policia francesa i en què es van suïcidar tres dels assaltants, mentre que el quart va morir abatut a trets. Com a resultat, França va tensar diplomàticament Bèlgica pel control sobre la població amb nacionalitat belga que ha participat en operacions militars insurgents al Pròxim Orient els darrers anys --una de les regions amb més combatents islamistes--. I molt especialment, va endurir la seva política militar exterior amb bombardejos aeris en territori sirià, atacs que ja efectuava puntualment des de mesos enrere, si bé aquest cop sobre poblacions controlades per l'EI.
El curs polític va posar de nou en dubte, amb les eleccions regionals, l'hegemonia dels dos grans partits tradicionals: el Partit Socialista (PS), al govern i a la presidència, i el partit dels conservadors, Els Republicans (nom que va adoptar al maig la Unió per un Moviment Popular), dirigits pel retornat Sarkozy, davant de la progressió del Front Nacional (FN) de Marine Le Pen. Al cap de tres setmanes dels atemptats de París, es va celebrar la primera ronda d'aquests comicis, en els quals es va aplicar la nova divisió administrativoelectoral i les regions van passar de 21 a 13 grans regions metropolitanes. La victòria de l'extrema dreta va ser inapel·lable, amb un vot global acumulat entorn del 30%, per davant de socialistes i conservadors, i va consolidar l'ascens imparable de Marine Le Pen al llarg dels darrers anys i l'FN com a primer partit francès actualment en projecció de vot i la visible erosió constant del PS d'Hollande. Com a conseqüència d'aquest fet, de cara a la segona ronda es va produir una aliança entre socialistes i conservadors per a evitar el domini de l'FN, amb la retirada d'alguns candidats per a concentrar el vot contra el partit de Le Pen i evitar la seva victòria en algunes regions. Gràcies al vot prestat anti-FN, conegut com cordó republicà, globalment els conservadors es van alçar amb el 40%, seguits dels socialistes amb el 30% i l'FN amb el 28%, que tot i quedar tercer va augmentar el nombre absolut de vots en 800.000 i es va enfilar fins gairebé els 7 milions arreu del país. Aquesta aliança forçada dels socialistes amb els conservadors en la segona volta va provocar que el partit de Sarkozy obtingués la victòria en 7 regions i els socialistes poguessin conservar-ne 5, si bé el resultat que va deixar l'FN fora de l'accés regional va ser gràcies a una aliança alhora qüestionada internament en ambdós partits i que no va implicar un descens real de l'FN.
L'altre guanyador d'aquests comicis, amb posteriors repercussions derivades en la política francesa, va ser el partit nacionalista cors a l'illa de Còrsega. Si a la primera volta van guanyar el socialistes, en la segona es va donar un tomb i es van imposar els sobiranistes corsos, amb l'alcalde de Bastia, Gilles Simeoni, al capdavant, amb el 35% del vots. Tanmateix, al Parlament cors va ser escollit president de l'assemblea l'independentista Jean Guy Talamoni, que va utilitzar la llengua corsa en el seu discurs de presa de possessió i va reclamar l'amnistia de presos condemnats per actes amb ús de la força per raons polítiques. Com a conseqüència de la nova correlació de forces a l'illa, la majoria de forces polítiques dominants a França es van replegar i alarmar davant de les demandes de reconeixement nacional i la plurinacionalitat de l'Estat francès, fet que va provocar que el primer ministre, Manuel Valls, intervingués negant la nació corsa i excloent qualsevol negociació possible present o futura de l'Estat en relació amb les demandes sobiranistes a l'illa.