Cerimònia de traspàs de poder entre François Hollande i Emmanuel Macron al palau de l’Elisi, París
© Ministère des Affaires étrangères / Frédéric de La Mure
Al llarg de tot el primer semestre de l’any 2017, la societat francesa va estar convocada a una doble cita electoral –presidencials i legislatives–, la més incerta dels darrers temps. Amb el Partit Socialista en hores baixes, la societat francesa va afrontar la primera volta de les presidencials de final d’abril amb quatre opcions amb possibilitats reals, divergents entre si, sobre el rumb de França. Amb un estret marge a les enquestes, Macron, Le Pen, Fillon i Mélenchon es van situar cadascun entorn del 20% d’intenció de vot per a accedir a l’Elisi.
D’una banda, l’ex-primer ministre François Fillon va ser nomenat candidat pels republicans de la UMP, després d’unes primàries que, lluny de cohesionar el partit, van enfrontar Fillon, Nicolas Sarkozy, Alain Juppé i Jean-François Copé. Tot i estar ben situat a les enquestes, la imatge de Fillon va quedar afectada per la filtració sobre la possible contractació institucional de familiars.
De l’altra, els socialistes van arribar a la cursa presidencial precedits d’una presidència de François Hollande marcada per la manca de lideratge davant dels conflictes ideològics en el si del seu executiu, debilitat a l’hora d’afrontar reformes estructurals sense consens ni intern ni social i amb una forta oposició al carrer, i amb un reguitzell de conflictes en la seva vida personal que van passar de la premsa rosa a portades dels principals mitjans com a afers polítics de primer ordre sobre el seu crèdit personal. Davant d’aquest context, el precipici accelerat d’Hollande va venir del seu primer ministre, Manuel Valls, que es va postular a la presidència. Això no obstant, les primàries socialistes van evidenciar la llunyania amb Manuel Valls, i va ser Benoît Hamon –exministre d’ensenyament que va dimitir arran de les polítiques d’austeritat del primer ministre Valls sota la presidència d’Hollande– qui es va alçar clarament amb la victòria.
En aquesta tessitura, Emmanuel Macron, que partia amb el desavantatge de no tenir cap estructura de partit al darrere, però amb l’oportunitat única d’aprofitar el desgast de les estructures tradicionals, va organitzar un moviment transversal sobre la base de l’orgull col·lectiu republicà francès, però amb una inequívoca dosi neoliberal del mèrit i l’autonomia individual com a pivot a partir del qual reestructurar l’economia i les relacions laborals. Sota el nom d’En Marche –després rebatejat com La République en Marche–, Macron va projectar dinamisme, regeneració, superació de l’eix dreta-esquerra, excel·lència i preparació.
Per la seva part, Jean-Luc Mélenchon també va generar al seu voltant un moviment més transversal que l’anterior Front de Gauche en paràmetres clàssics. Amb la plataforma França Insubmisa va desenvolupar una enginyosa campanya entorn de la indignació davant de les injustícies socials que combinava l’activisme i la quotidianitat amb aparicions de masses simultànies aprofitant la tecnologia dels hologrames.
Pocs dies abans de les eleccions, va produir-se un atemptat a París quan un home en solitari va disparar amb un fusell d’assalt tres policies als Camps Elisis. L’atacant, que va ser abatut, va matar un dels policies i va ferir els altres dos i un vianant. L’atemptat va provocar la suspensió d’alguns debats de campanya i un agre intercanvi de retrets de gairebé totes les forces respecte de les crítiques de Marine Le Pen, al capdavant del Front Nacional (FN), i Fillon, que van intentar emprar l’atemptat com a matèria de campanya electoral.
Finalment, la disjuntiva en la primera volta, amb un 77% de participació, es va resoldre a favor de Macron amb vuit milions i mig de vots (24%), seguit per una ajustada terna de Le Pen (21%), Fillon (20%) i Mélenchon (19%) per sobre dels set milions de vots. De l’aferrissada primera volta es va passar a una segona volta en la qual es van enfrontar Le Pen i Macron, i que va guanyar el segon amb més de 20 milions de vots (66%), tot i que es van disparar els vots en blanc per sobre dels 3 milions (8%) i el milió de vots nuls (2%).
La folgada victòria de Macron en les presidencials, i les derrotes de Fillon, Le Pen i, bé que menor, de Mélenchon, i també el futur del Partit Socialista, van obrir un període encara incert fins a les legislatives de l’estiu. Amb una omnipresència mediàtica, Macron va evidenciar la necessitat d’un executiu afí per a evitar la cohabitació i poder tenir les mans lliures per a governar i fer front a les promeses de canvi estructural. En aquest sentit, Macron va establir una aliança amb els liberals de l’històric François Bayrou, i alhora va sumar una selecció d’independents, liberals i exmembres republicans i socialistes units a la seva causa. El triomf a les legislatives del mes de juny va ser aclaparador, tot i afavorit pel sistema uninominal de doble volta.
A la primera volta, i amb una abstenció del 51%, el bloc presidencial de Macron va aconseguir superar els set milions de vots (32%), l’aliança conservadora republicana no va superar la xifra dels cinc milions (21%) i va perdre més de dos milions de vots des de la primera volta presidencial amb Fillon, l’aliança socialdemòcrata liderada pel PS va mantenir-se escassament per sobre dels dos milions de vots (9%), la França Insubmisa de Mélenchon va retrocedir fins als dos milions i mig (11% i gairebé cinc milions menys de vots que a les presidencials) i el revés més gran se’l va endur el Front Nacional de Marine Le Pen, que es va quedar per sota dels tres milions (13% i sis milions de vots menys que en la segona volta de les presidencials). La segona volta va accentuar encara més la victòria de Macron, i amb una baixíssima participació del 42%, va aconseguir una amplíssima majoria absoluta de 350 escons sobre els 577 de l’Assemblea Legislativa. La dreta republicana va quedar-se en 137, l’aliança socialista en 44, la França Insubmisa en 17, el Partit Comunista en 10 i el Front Nacional només va aconseguir 8 escons, fet que el va fer entrar en una profunda crisi a les seves files.
Un mes després de les eleccions legislatives, el Govern de Macron va anunciar la reforma de les relacions laborals i el mercat de treball –aquella que ja volia fer quan era ministre d’Economia d’Hollande–, aquest cop amb més profunditat i abast. El nou primer ministre, l’exrepublicà Édouard Philippe, i la ministra de Treball, Muriel Pénicaud, van ser els encarregats d’executar la reforma a través de cinc decrets per a evitar un alentiment del procés de reforma en els tràmits parlamentaris legislatius, i poder signar els decrets al final de setembre per al seu posterior tràmit de ratificació legislativa. La fortalesa de Macron en el recent doble context electoral, el període estival i uns sindicats en hores baixes sense unitat i sense gaire capacitat de reacció en el temps, van afavorir la reforma. Malgrat tot, al setembre, les mobilitzacions van assolir centenars de milers de persones manifestant-se arreu del país, encara que van quedar lluny de la seva capacitat potencial d’incidència. Entre les reformes més polèmiques contingudes en els decrets, van destacar la creació d’una nova figura laboral de treballador per projectes –amb duració determinada per projecte–, l’establiment d’un topall definit per llei als acomiadaments improcedents encara que l’empresa tingui beneficis –fins llavors les autoritats judicials d’un cas en litigi podien determinar mesures de readmissió o quanties d’indemnització segons cada cas–, la prevalença dels convenis d’empresa sobre els sectorials, la possibilitat que es negociïn condicions laborals al marge dels convenis o la capacitat de decidir per referèndum, en lloc de la prevalença dels electes sindicals als comitès d’empresa.
En la mateixa línia de reformes liberals, en l’últim trimestre de l’any, l’executiu de Macron va anunciar un nou pressupost per al 2018 amb unes retallades de la despesa pública per valor de 16.000 milions d’euros, rebaixes fiscals i d’impostos quantificades en 10.000 milions d’euros menys d’ingressos fiscals. Entre aquests, la desafecció de béns de luxe com iots, cavalls de curses, lingots d’or, avions, etc. de l’impost sobre grans fortunes amb una previsió d’uns 3.000 milions d’euros menys de recaptació que el Govern de Macron va defensar assegurant que les grans fortunes podrien així invertir aquestes quantitats en l’economia productiva o altres despeses que generessin riquesa. Aquestes propostes van generar grans crítiques.