L’activitat volcànica en la vida quotidiana
L’any 2010 va posar de manifest la dinàmica de la Terra, i l’erupció de diversos volcans actius (especialment la del volcà Eyjafjallajökull, de tipus estratovolcà, a Islàndia) va tenir algunes conseqüències socioeconòmiques molt significatives.
L’erupció del volcà Eyjafjallajökull va emetre un núvol de cendres volcàniques de diversos quilòmetres de longitud
© David Karnå
L’activitat sísmica a la zona del volcà Eyjafjallajökull es va iniciar al final del 2009, i el 20 de març de 2010 se’n va produir la primera erupció volcànica, de tipus hawaiana i amb un índex d’explosivitat d’1, per tant, va ser una erupció relativament tranquiqa, amb emissió de productes piroclàstics i colades de lava de tipus basàltic, que no va provocar danys.
Després, es va produir una segona erupció el 14 d’abril que va escampar cendres volcàniques al llarg de diversos quilòmetres a l’atmosfera. Aquesta erupció sí que va provocar danys i va comportar el tancament de gran part de l’espai aeri europeu, fet que va afectar milions de passatgers. La principal causa d’aquest gran núvol va ser que l’erupció es va produir sota la glacera que hi havia per sobre del cràter, que va provocar, a més, el desgel i les inundacions en zones properes, i en conseqüència l’evacuació de més de 800 persones. D’altra banda, la lava expulsada va patir un refredament molt ràpid en topar amb la glacera. Aquest fet va provocar que es formessin petits fragments de vidre que van ascendir dins la columna de cendres emesa fins a arribar a les capes altes de l’atmosfera i que van suposar un perill real per als reactors dels avions. Al final de maig l’activitat del volcà va començar a disminuir.
A Guatemala, el volcà Pacaya va entrar en erupció el 27 de maig i va crear un núvol de cendra de 1.500 m d’altitud que va afectar la capital i diversos departaments amb una pluja de cendra volcànica que va generar capes de fins a 10 cm de gruix, fet que va causar la mort de dues persones. El Pacaya, de 2.522 m d’altitud, és un dels volcans més actius del planeta. Format fa uns 300.000 anys, els últims 500 anys se n’han descrit com a mínim unes 23 erupcions importants, amb una activitat principalment de tipus hawaiana i pliniana.
A Indonèsia, el volcà Sinabung, després de 400 anys d’inactivitat (encara que potser es va produir una explosió el 1881 i han tingut fumaroles des del 1912), va entrar en erupció el 29 d’agost i va formar una columna de cendres a 1.500 m d’alçada, a conseqüència de la qual es van haver d’evacuar unes 24.000 persones. El volcà Merapi, a la zona central de Java (Indonèsia), va entrar en erupció els mesos d’octubre i novembre i va causar la mort de més d’un centenar de persones per cremades produïdes per la caiguda de cendres roents i l’evacuació de 15.000 més.
Altres desastres d’origen geològic
El 4 de setembre es va produir un sisme de 7,2 graus en l’escala de Richter a Nova Zelanda, amb l’epicentre a 28,4 km sota el fons marí, al nord-est de Christchurch. Aquest terratrèmol va provocar una vintena de ferits i danys en nombroses edificacions. A Nova Zelanda tenen lloc al voltant de 14.000 terratrèmols anuals, la major part dels quals són de poca intensitat. La població en percep tan sols entre 100 i 150 .
A Itàlia una allau de fang va causar 9 morts i 27 ferits a la regió de Trentino-Alto Adige. La infiltració subterrània d’aigües de regadiu provinents d’un tub trencat van provocar l’esllavissament de 400 m3 de fang que van caure sobre un comboi del ferrocarril.
Al districte xinès de Zhouqu, a la província de Gausu, les persistents pluges de la segona setmana d’agost van provocar grans inundacions i esllavissaments que van causar la mort de 1.239 persones i la desaparició de més de 500.
Al mes de setembre, hi va haver dos grans esllavissaments de terres a Mèxic: el primer a Santa María Tlahuitoltepec (Oaxaca), on van morir 11 persones i van quedar afectats uns 300 habitatges, i el segon el 28 de setembre a Amatán (Chiapas), on van morir 16 persones. L’origen d’aquests esllavissaments cal buscar-lo en la gran desforestació que facilita l’erosió del sòl en períodes d’intensa pluja. Indonèsia va patir també les conseqüències d’un tsunami que es va produir al final d’octubre a les illes Mentawai i que va provocar la mort d’unes 430 persones.
Noves dades científiques sobre la Terra
Un grup de científics de l’Institut Carnegie va descobrir un fragment terrestre inalterat des de fa 4.500 milions d’anys a l’illa canadenca Terra de Baffin. Les roques que han analitzat els científics són molt més recents, però contenen evidències que hi ha una zona que s’ha mantingut sense canvis durant milions d’anys. Aquest fragment forma part d’una regió del mantell terrestre primigeni que va sorgir unes desenes de milions d’anys després de la formació de la Terra a partir de la fusió de cossos menors que van xocar. La descoberta posa a l’abast de la comunitat científica el coneixement de la composició del mantell justament després de la formació del nucli terrestre i abans de la formació de l’escorça.
Un estudi d’un equip de geòlegs de la Universitat de Cambridge va xifrar l’edat de la Terra en 4.587 milions d’anys, és a dir, 70 milions d’anys més jove del que es pensava. Els investigadors van obtenir aquest càlcul comparant elements de la capa de la Terra amb meteorits que tenen la mateixa antiguitat que el sistema solar. Fins ara es calculava que el planeta s’havia format durant 30 milions d’anys, però l’estudi publicat a Nature Geosciences va estimar que el procés havia durat 100 milions d’anys.
Un estudi publicat en la revista Science per un equip de geòlegs de la Universitat de Monash (Melbourne) va determinar que les zones de subducció de plaques sembla que són la clau que explica la diferent velocitat de les plaques tectòniques. És en aquestes zones on les plaques es troben i llisquen unes sota les altres en les grans fosses oceàniques. Aquest procés arrossega i condiciona la resta de la placa en moviment. D’acord amb el geofísic Donald Forsyth, es tracta d’un concepte simple, però que explica, tanmateix, per què no totes les plaques es mouen a la mateixa velocitat. L’estudi publicat assenyala que la velocitat de moviment de les plaques depèn de l’amplada de les seves zones de subducció.
En aquesta línia d’investigació, un equip de la Universitat de Yale (EUA) va establir que el supercontinent Gondwana va sofrir una rotació de 60º sobre la superfície de la Terra durant el Cambrià, fa uns 525 milions d’anys. Aquest desplaçament es va donar pel gir de la massa sòlida de la Terra respecte al seu eix de rotació, fet que canvia la posició dels pols geogràfics. Això va comportar grans canvis mediambientals, com la variació del nivell del mar i un gran increment de les concentracions de carboni.
A partir d’una anàlisi climàtica dels últims 1,2 milions d’anys, Lorraine Lisiecki, de la Universitat de Califòrnia, Santa Barbara, va descobrir un patró que li va permetre relacionar els canvis climàtics amb els canvis periòdics en els paràmetres orbitals terrestres. Per a fer aquesta anàlisi Lisiecki es va basar en l’estudi de mostres de sediments marins procedents de 57 localitzacions diferents del món. L’estudi va aconseguir relacionar el clima amb els canvis naturals de l’òrbita terrestre en el passat. Aquest patró, però, no es dóna si es consideren els darrers 5 milions d’anys.
Un estudi de la Universitat de Columbia va demostrar que alguns sismes de gran magnitud poden provocar altres grans sismes en regions allunyades desenes de quilòmetres. D’acord amb aquest estudi, quan en un gran terratrèmol es fractura una falla, el moviment allibera tensions estructurals que es poden haver acumulat durant mil·lennis. Però el moviment també transfereix una petita quantitat d’aquesta tensió, normalment menys de l’1%, a falles veïnes. Perquè aquesta petita tensió estructural afegida provoqui un gran terratrèmol en una falla propera, aquesta prèviament ja ha d’estar molt a prop del punt de fractura. La paleosismologia, és a dir, l’estudi dels senyals físics que han deixat terratrèmols passats, mostra que les falles de Mojave es fracturen cada 5.000 anys més o menys, així que la demora relativament curta de set anys entre els sismes de Landers i Hector Mine, ambdós a l’estat de Califòrnia, va fer sospitar que la sincronització difícilment no podia ser casual.
La cartografia geològica de Catalunya posada al dia
L’Atles Geològic de Catalunya ofereix una cobertura geològica contínua per tot el territori
© Generalitat de Catalunya
Al maig del 2010 es va presentar, oficialment, l’Atles Geològic de Catalunya realitzat per l’Institut Cartogràfic i l’Institut Geològic de Catalunya. Aquest Atles fet a escala 1:50.000 és la culminació d’una trajectòria centenària de la geologia catalana, que s’inicia amb els pioners del segle XIX i arriba fins al segle XXI.
Amb aquesta obra es disposa d’una cobertura geològica contínua per tot el territori, més detallada que la de la seva versió anterior, a escala 1:250.000. És el primer atles de cartografia geològica que s’edita a Europa i consta d’un únic volum de 341 pàgines estructurat en dues parts. La primera part dedica el seu contingut principal a descriure, de forma gràfica i entenedora, la història i la realitat geològica de Catalunya. La segona part està integrada pel mapa geològic de Catalunya, a escala 1:50.000, i la llegenda amb la descripció de les més de 1.000 unitats geològiques representades.