Els terratrèmols de Mèxic
Durant el mes de setembre, Mèxic va patir diversos terratrèmols dels 7,1 Mw als 8,21 Mw
© ProtoplasmaKid / Iván Martínez
Durant el mes de setembre, Mèxic es va veure afectat per una severa crisi sísmica que va afectar diversos punts del país i que va provocar 320 morts, milers de ferits i nombrosos desperfectes.
El primer dels terratrèmols es va produir a Chiapas, a conseqüència del moviment de plaques ocasionat per una fractura tel·lúrica ocorreguda a les 23.49 h del 7 de setembre. Va tenir una magnitud de 8,21 Mw segons el Servei Geològic dels Estats Units. L’epicentre es va situar al golf de Tehuantepec, al sud-oest de Chiapas, a prop de la frontera entre Guatemala i Mèxic. Es va poder percebre en els dos països, i també al Salvador, Hondures i Belize. Va ser el terratrèmol més fort enregistrat a Mèxic des del terratrèmol de Jalisco-Colima del 1932, i el més fort produït en l’àmbit mundial des del terratrèmol de Xile del 2015, de 8,3 Mw. El Centre d’Alerta de Tsunamis del Pacífic va emetre un avís de tsunami per a Mèxic, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Panamà, Hondures i l’Equador, i quinze minuts després del sisme les ones del mar es van aixecar fins a 3 m davant de les costes de Chiapas. Centenars de comunitats van ser afectades per aquesta catàstrofe en els estats de Tabasco, Chiapas i Oaxaca.
Posteriorment, el dia 19 de setembre, es va produir el terratrèmol de Puebla a les 13.14 h, que va tenir una magnitud de 7,1 Mw. L’epicentre es va localitzar a l’estat de Morelos. Les víctimes i els danys es van concentrar principalment a la zona de Jojutla (Morelos), a Ciutat de Mèxic, a la regió de Mixteca i a Puebla i Oaxaca. Aquest sisme va coincidir en data amb el que es va produir el 1985.
Tots aquests terratrèmols es produeixen a causa dels moviments tectònics entre plaques en aquesta zona, considerada altament sísmica perquè hi conflueixen cinc plaques tectòniques: la nord-americana, la de Cocos, la del Pacífic, la de Rivera i la del Carib.
Al novembre, un terratrèmol de 7,3 graus en l’escala de Richter va afectar la província de Kermanshah, a l’oest de l’Iran i fronterera amb l’Iraq, i va provocar més de 300 morts i més de 2.500 ferits.
Un temporal de mar erosiona i malmet la costa catalana
El mes de gener, la costa catalana va quedar afectada durant tres dies per un fort i inusual temporal marítim amb fortes ràfegues de vent, pluja i onades. Aquests fenòmens sobtats d’alta energia van produir una important erosió, que va tenir com a conseqüència la pèrdua de platges, la destrucció de passejos marítims, rieres desbordades i vies de tren fortament malmeses, com la del Maresme.
La causa d’aquestes pèrdues es deu a la vulnerabilitat del territori davant de situacions adverses com aquestes. En condicions naturals, la configuració de la línia de costa té la tendència a tornar a ser com abans de l’esdeveniment; així, doncs, en una platja en equilibri, la posició de la línia de costa després del període d’hivern (moment amb més freqüència de temporals que provoquen erosió) i d’estiu (moment d’acreció i aportació sedimentària) seria la mateixa que la inicial. Tanmateix, les transformacions del medi natural realitzades per les activitats humanes comporten un desequilibri, que en darrer terme situa la franja costanera en situació de vulnerabilitat. Entre les causes que determinen aquest desequilibri hi ha la disminució de les aportacions sedimentàries fluvials al medi marí, a causa de l’extracció d’àrids de les lleres dels rius i a l’aprofitament desmesurat de les aigües; la construcció de barreres, com ara ports i espigons, que tallen el transport longitudinal de sediments i disminueixen també les aportacions sedimentàries a determinades cel·les litorals; la limitació de la variabilitat morfològica natural de les platges mitjançant la construcció d’elements que donen rigidesa a la costa, fent que la seva capacitat d’esmortiment sigui menor; la urbanització d’àrees pròximes a la costa, i la destrucció d’ecosistemes, com dunes i aiguamolls, que suposen un protector natural a l’actuació dels agents hidrodinàmics.
Un hotel queda soterrat per una allau de neu als Apenins
El passat mes de gener, una allau a la zona del massís del Gran Sasso, a la serralada dels Apenins, al centre d’Itàlia, va causar l’ensorrament d’un hotel i hi hagué 4 morts i 30 desapareguts, que, gràcies a les tasques de rescat, van poder ser localitzats.
La zona d’origen de l’allau es va situar a la cresta del monte Siella, a 2.027 m d’altitud, i tingué una longitud de 250 m i un gruix de 2,5 m. S’estima que, en formar-se, pesava entre 40.000 i 60.000 tones i que va augmentar fins a 120.000 tones, en esllavissar-se 2 km per un pendent de 35° i assolir una velocitat de 100 km/h. Les causes que van provocar l’allau van ser, d’una banda, les intenses nevades a la zona i, de l’altra, els quatre terratrèmols de magnitud 5 a l’escala de Richter, que tenien l’epicentre proper a la zona on es va produir l’allau.
Des del punt de vista geològic, la Itàlia central apenínica és una zona d’alt risc sísmic, a causa de la presència d’un actiu sistema de falles, i la neu i el fred la converteixen en una zona molt vulnerable.
Zelàndia, el vuitè i nou continent
Imatge amb el perímetre ressaltat del nou continent Zelàndia, que s’estén des del nord-est d’Austràlia fins més enllà del sud de Nova Zelanda, gairebé totalment immers en les aigües de l’oceà Pacífic
© World Data Center for Geophysics & Marine Geology / National Geophysical Data Canter / NOAA
En la llista dels set continents que formen la Terra: Europa, Àfrica, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Àsia, Oceania i Antàrtida, s’hi va afegir un nou continent: Zelàndia. Després de vint anys d’estudis científics, el centre neozelandès GNS Science va publicar el descobriment de Zelàndia a la revista de la Societat Geològica d’Amèrica (GSA). Es tracta d’un nou continent que s’estén des del nord-est d’Austràlia fins més enllà del sud de Nova Zelanda, gairebé totalment immers en les aigües del sud-est de l’oceà Pacífic. Té una superfície de 4,9 milions de km2, dimensions similars a les de l’Índia, del qual les parts emergides són només un 6% i corresponen a Nova Zelanda i Nova Caledònia. Fins ara, els dos països estaven inclosos en el continent insular d’Oceania juntament amb Austràlia, Nova Guinea i els arxipèlags de Micronèsia, Polinèsia i Melanèsia –al qual pertany Nova Caledònia.
A través de dades recollides per sensors submarins, Zelàndia reuneix les condicions necessàries per a ser classificat en termes científics com un continent: té una gran extensió; una major elevació que l’àrea circumdant assentada sobre l’escorça oceànica; està separat de la veïna Austràlia; el compon escorça continental vorejada per escorça oceànica; té una geologia distintiva amb una àmplia gamma de roques metamòrfiques, sedimentàries i ígnies, i presenta una àrea ben definida.
La formació de Zelàndia va començar durant el Juràssic (fa 185-130 milions d’anys) amb la desintegració de la gran massa ter-restre que esdevenia el supercontinent Gondwana, del qual formaven part Austràlia, l’Antàrtida i Zelàndia. La separació d’aquests dos continents veïns es va completar fa uns 85 milions. Per la presència de roques calcàries arreu, es creu que fa uns 30 milions d’anys que està submergit i, des de llavors, la convergència de les vores de la placa del Pacífic vers la d’Austràlia han possibilitat l’aixecament de parts de Zelàndia, les quals corresponen a les parts emergides de les illes de Nova Zelanda i Nova Caledònia.
La importància de Zelàndia rau en el fet que és el continent més petit que s’ha trobat, i com que està submergit, però no fragmentat, és útil per explorar la cohesió i la desintegració de l’escorça continental. A més, Zelàndia proporciona un nou context per als estudis de biologia evolutiva, que poden explicar els orígens de la flora i la fauna endèmiques de Nova Zelanda i Nova Caledònia.
Els fòssils més antics de la Terra
En la cursa per conèixer els orígens de la vida, investigadors d’arreu s’esforcen per trobar restes fossilitzades cada vegada més antigues. Investigadors anglesos van publicar, a la prestigiosa revista Nature, una recerca entorn de restes de microorganismes de 3.770 milions d’anys, que van ser descoberts en roques sedimentàries d’antigues fonts hidrotermals i que esdevenen la primera evidència de vida a la Terra.
L’equip internacional de científics va analitzar fragments de jaspi, una roca sedimentària, trobats a la franja de Nuvvuagittuq (el Quebec, Canadà), i que possiblement van pertànyer a antigues fonts hidrotermals. Els elements trobats en les roques són microfòssils en forma de tubs de ferro amb filaments interns de ferro o sense, filaments torts de ferro, grànuls d’òxid de ferro, rosetes de carbonat tallades i envoltades per masses d’apatita, entre d’altres.
Fa temps que es coneix que les fonts hidrotermals sota els oceans són un dels primers entorns en els quals es podrien haver produït les primeres formes de vida bacteriana de la Terra, pel seu contingut ric en ferro, la proporció d’energia i els gradients químics necessaris per a iniciar els primers processos metabòlics.
Un iceberg gegant es desprèn de l’Antàrtida
Entre el 10 i el 12 de juliol es va desprendre, de la plataforma Larsen C, a l’Antàrtida, un dels icebergs més grans del món –d’uns 5.800 km2 (més gran que l’illa de Mallorca)–, bo i deixant la resta de la plataforma vulnerable a futures ruptures.
Els científics esperaven aquest desenllaç, ja que s’havia anat ampliant una gran esquerda durant els darrers deu anys, i va començar a accelerar-se a partir del 2014, coincidint amb l’augment de les temperatures. La monitorització, dins del projecte MIDAS, es va fer a través de satèl·lits.
L’iceberg que sura a la deriva al mar de Weddell, a l’oceà Atlàntic, es preveu que es vagi desfent en peces més petites i que no comporti canvis en el nivell del mar, ja que l’anomenat iceberg A68 ja estava flotant abans del seu despreniment. No es tracta de l’iceberg més gran de la història, perquè aquest rècord el té una part de la plataforma Ross, que es va despendre l’any 2000, amb una superfície gairebé el doble que l’iceberg actual.