A l’octubre del 2010, el Parlament georgià va aprovar profundes esmenes en la Constitució que fan que el règim sigui més democràtic i menys presidencialista, i on la principal figura política és el primer ministre, per damunt del president. Tot i que les reformes s’han fet a instàncies del consell d’Europa i altres organitzacions internacionals, les veus crítiques apunten que la causa real podria ser la voluntat de l’actual president, Mikhaïl Saakaixvili, de perpetuar-se al poder després que expiri el seu mandat, el 2013. Un altre pas controvertit cap a una democràcia cosmètica va ser la celebració d’eleccions municipals el 30 de maig, en què l’alcalde de la capital, Tbilisi, va ser elegit per primera vegada (tradicionalment era designat). El candidat del partit governamental, Gigi Ugulava, va obtenir dos terços dels sufragis.
Les relacions internacionals de Geòrgia van continuar girant al voltant de l’enfrontament amb Rússia pels territoris d’Abkhàzia i Ossètia Meridional i per la vocació decididament atlantista de les autoritats georgianes. En el primer dels casos, les tensions van continuar sent fortes, malgrat algun gest pretesament conciliador de Geòrgia, com ara la supressió de visats per als ciutadans russos del Caucas septentrional, que el Kremlin va considerar com a provocacions. Pel que fa a les posicions prooccidentals del país, van quedar paleses en la visita que Hillary Clinton va fer al Caucas al juliol i en la presència georgiana a la cimera de l’OTAN del novembre a Lisboa, però, sobretot, per la permanència de tropes georgianes a l’Afganistan, malgrat la crisi econòmica del país i el degotall de morts de soldats georgians en el conflicte afganès.