Gordon Brown va patir al llarg de l’any un intens desgast per la crisi econòmica, la dimissió de membres del gabinet i casos de fraus econòmics
© Comunitat Europea
Després d'un primer ajut a la banca privada de 40.000 milions d'euros a l'octubre del 2008, que va ser insuficient, el primer ministre Gordon Brown va anunciar al principi del 2009 un segon paquet de mesures per a completar el precedent. Tot i així, no es va poder evitar l'enfonsament de la banca britànica, i el 19 de gener la caiguda dels grans bancs del país en la borsa va ser inevitable. El sistema educatiu privat també es va ressentir de la crisi per la fugida a l'ensenyament públic dels alumnes que no podien pagar la matrícula. Novament van ser fons públics els que van servir per a rescatar els deutes privats, a canvi de renunciar a les elevades taxes i als exàmens de selecció d'alumnat. D'altra banda, un conjunt de decisions poc afortunades, com ara el cas McBride, un íntim collaborador de Brown que preparava una campanya de desprestigi dels màxims dirigents conservadors, o la marxa enrere en el projecte de reforma per a finançar les despeses dels diputats i substituir-ho per dietes, van posar en veritable perill les aspiracions a la reelecció del primer ministre. Però encara quedava el pitjor, perquè al mes de maig un rotatiu britànic va destapar casos d'abusos en la declaració de despeses de membres del Govern i diputats laboristes; així, van quedar implicats el secretari d'estat de Justícia, el ministre de Transports, la secretària del Tresor o la ministra d'Interior, entre d'altres.
Poc després, Brown va haver de superar un motí intern en el si del Govern quan, des del final de maig, van començar a dimitir diferents ministres amb la intenció expressa de forçar que renunciés el càrrec i deixés pas a un nou líder laborista.
Dies més tard es van conèixer els resultats de les eleccions europees i locals, en les quals els laboristes van obtenir el pitjor resultat de la seva història (15,7% dels vots --7 punts menys que en els comicis anteriors--), mentre que els conservadors pujaven un punt i es quedaven amb el 27,7% dels vots. Per sobre dels laboristes va quedar el nacionalista i xenòfob Partit de la Independència del Regne Unit, amb el 16,5% dels vots.
Les decisions desafortunades de Brown van continuar, i es va alliberar Abdelbaset Ali Mohamed al-Megrahi, responsable de l'atemptat a l'avió de la Pan Am a Lockerbie el 1988, que va causar 270 morts. Al-Megrahi va ser lliurat a les autoritats líbies, que el van rebre com un heroi. El mateix ministre d'Afers Estrangers, Jack Straw, va admetre en una entrevista que la decisió havia estat conseqüència de les pressions de la petroliera British Petroleum (BP), que havia signat un acord milionari de subministrament amb Líbia.
A mitjan octubre, el Govern va aprovar un pla de privatitzacions amb l'objectiu de reduir el dèficit públic. La mesura consistia a posar a la venda un seguit d'actius públics --ferroviàries, botigues d'apostes, etc.-- en un programa que s'havia d'estendre fins al cap de quatre anys i que tenia com a finalitat subjacent contestar la proposta conservadora de reduir dràsticament la despesa pública, sota l'argument que, si s'executava, la proposta torie causaria d'immediat una forta depressió econòmica. Al final de novembre el Govern va posar en marxa un seguit de mesures per estrènyer el control sobre la banca: endurir la normativa sobre pagament de bons, impulsar la transparència de les entitats i revisar el funcionament dels consells. Amb aquesta normativa la Gran Bretanya podia presumir de tenir la legislació més dura del món en la matèria.
Irlanda del Nord
El 2009 va ser un any de grans reptes per al procés de pau a l'Ulster. La primera prova de foc va ser l'atemptat contra una caserna militar, el 7 de març, reivindicat per membres de l'IRA Autèntic. Al rebuig habitual de tots els estaments britànics i nord-irlandesos, aquesta vegada es va afegir el del Sinn Féin, que va cridar la població a manifestar el seu desacord amb l'atemptat. Dos dies més tard, l'IRA de Continuïtat va atemptar contra un policia que investigava la denúncia d'una persona per activitats sospitoses a la zona. El 14 de març van ser detingudes tres persones acusades dels atemptats i després de dotze dies d'interrogatoris, el 26 de març, ja hi havia la primera imputació contra un d'ells, de 17 anys. Però els grups escindits de l'IRA estaven lluny de rendir-se, i un mes després van assenyalar Martin McGuiness, antic dirigent de l'IRA, com un dels seus objectius, a més d'anunciar que iniciarien una campanya d'atemptats al Regne Unit.
Malgrat tot, el procés de pau va avançar, i sembla que es consolida, tant amb la condemna judicial dels acusats per l'atemptat d'Omagh com per l'anunci, a les acaballes de juny, que el principal grup lleialista, la Força de Voluntaris de l'Ulster --a qui s'atribuïen més de 500 assassinats--, abandonava les armes. La nit de l'11 de novembre es va perpetrar un atemptat contra dos policies, que en van sortir il·lesos, i va fallar una bomba amb 180 kg d'explosius contra un organisme policial de Belfast.